Cicatritzant

L'altre dia vaig enxampar un home que em mirava les cames mentre tornava a casa en metro. Us asseguro que no va ser perquè fossin boniques. A jutjar per la cara de curiositat amb la qual em mirava, més aviat penso que li devia donar voltes a com carai puc tenir tantes cicatrius i engrescat amb el pensament segur que ha construit una història com a causa: que si un accident de moto, per això va ara en metro, que si aquesta operació li van fer a en Joan que es va trencar noséquè, que si segur que va ser esquiant... 

Normalment, quan em miren les cames, sí criden força l'atenció, hi ha un moment que segueixen la mirada fins la cara, per veure què m'escau millor. Jo faig metre i mig i no sóc precisament atlètica, i això els despista. Però hi va haver un temps...

Les meves cicatrius són boniques perquè em recorden com d'excepcional sóc, i no ho dic per xulejar o fer-me l'interessant. Us ho explico. Quan era petita, posa'n que en tenia sis, vaig iniciar-me en el joc de la pilota. Tenir un germà gran i voler estar amb ell tot el dia, és el què té. Així que com si fos una obra de caritat, els nois de la colla em deixaven jugar. Especialment quan en l'altre equip n'eren més. Així, com a mínim, feia bulto. Al principi donava més patades que en Pepe. Evidentment no podia jugar com a davanter, ni com a extrem, ni com a central (tampoc les posicions estaven molt assignades al 6,7,8,9,10 anys). Ser nena i tenir 6 anys, vol dir accepta que et deixen trepitjar el terreny de joc com una victòria. I això va començar a construir el meu caràcter. Vaig acceptar quin era el meu lloc, vaig insisitir per jugar cada vegada, vaig haver de demostrar més que ningú que passar-me la pilota també podia ser una opció. 

Vaig anar creixent i jugant i millorant i rebent moltes patades, les patades dels nens no es noten gaire però la dels adolescents... Aquestes ja feien mal, però seguia jugant. M'encantava la sensació de fer-ho tan bé com que per algún homenot insensible et digués: bon intent, o ben jugat...llàstima. 

Mai vaig tenir la sensació que no en formava part d'allò. Mai. Jo simplement volia jugar a futbol i hi jugava. Era una qüestió d'actitud. Si ningú espera res de tu, tot el que et queda és sorprendre en posititu. 

Recordo un dia que alhora de fer els equips no em van deixar l'última. Us prometo que aquella sensació va ser excepcional. I quan vaig parar un gol de "canyardo" fent de portera (sempre hi ha els que són cruels i saben de la feblesa dels altres) perquè no em vaig arronssar (encara que tenia la cuixa ben vermella i moltes ganes de plorar) i els del meu equip em van felicitar.... Extraordinari.

Potser ara, que una noia jugui a futbol és una cosa més normal, però fa 30 anys era una raresa que només afectava a un parell de noies per generació i entorn. Per això quan jugava a futbol amb noies (sempre hi ha un primer dia) em convertia amb el Mesi de l'equip i això era com un reconeixement, però perdia l'al·licient que tant em motivava. La sensació de repte i de superació s'esfumava amb els elogis que em propiciaven. 

I un dia vaig ser conscient que el cos humà és fràgil i es trenca. I com no podia ser de cap altra manera, com els millors jugadors del món em vaig lesionar. Un lligament creuat, un menisc, un mal doctor i unes quantes recaigudes m'han ocasionat 7 operacions als genolls.

Sí senyors del metro. Les meves cicatrius són la conseqüència de jugar a futbol. Sí senyors del metro, les cicatrius d'aquesta noia que veieu, són a causa de voler jugar, voler adaptar-se, voler ser part de l'equip, de superar-se, de voler aprendre i de no voler arronssar-se, ni que sigui per orgull. De no entendre el no de perquè no i de no acceptar que la condició femenina és única, diferent i decorativa.

Ara tothom parla de la paritat i la dona comença a estar a tot arreu. Al costat dels homes, amb càrrecs directius, i lluitant per ser considerades com un més. Fa 30 anys l'excepcional era ser noia i jugar a futbol pel què significava. Per això quan em miro les cames impossibles estèticament, jo hi veig tot un camí, una carrera i una forma de ser. Per mi, excepcional.

PD: aprofito l'ocasió per donar les gràcies als doctors, Cardoner, Mendoza i l'inestimable Doctor Pérez Núñez. Sense ells no sé si hagués pogut jugar tornar a jugar a futbol, ara amb els meus fills!

De la platja a l'oficina

Fa uns dies que em moc en transport públic i camino més per Barcelona (és el que té veure's amb Bikini després de 10 mesos). Cosa que m'apassiona, que em permet badar i que a més a més estimula la meva creativitat. Si bé és cert que l'onada de calor ens fa més propensos a escurçar les mànigues, també ho és que no es pot anar a tot arreu vestit com si anéssim a la platja. I això és el que veig cada dia, centenars de persones que vesteixen com si fossin de vacances i tornessin de la platja. A veure, que no sigui que tothom està de vacances i jo no!, us preguntareu, però no, no. Que m'hi he fixat i fins i tot m'he permès el luxe d'escoltar converses de gent que va a la feina ensenyant l'aixella peluda!
I dic jo que, malgrat la calor, entre anar amb americana o amb samarreta imperi hi ha una gamma de colors, i que no cal que tothom ensenyi els peus, de veritat que no. Per no parlar de la gent que no deu tenir mirall a casa per anar amb uns shorts tan shorts que deixen al descobert el plec del gluti. És clar que el cul amb un mirall és difícil de veure-se'l.
La moda i els convencionalismes sempre han anat de la mà, això deu voler dir que ara estem vivint un moment on el convencionalisme és semblar transgressor i la moda hi deu ajudar, perquè si no, no ho entenc. Una cosa és relaxar-se en el fet de vestir i l'altra cosa és anar a la feina amb pijama.

Ni que sigui per autoestima... vestim-nos.

En Nobita no hi vol nens!

Demà el Barça juga l'últim partit de Lliga, com a Campió, i és l'adéu d'en Xavi. Sí, però ho haurem de celebrar sense nens. La junta del Barça actual ha eliminat les guarderies i ha limitat el nombre de nens, menors de 14 anys, que poden entrar amb un adult al camp, a 3000. Tot un despropòsit si tenim en compte el preu de ser soci i el de tenir seient. Jo no sé si en Nobita li podria demanar a en Doraimon alguna porta màgica des de la qual els nens poguessin entrar sense ser vistos, però és el que m'agradaria.Tots els nens ho voldrien!
Demà, que és un dia gran pels barcelonistes, jo no puc anar al Camp, perquè tinc una filla i perquè no la puc ni vull deixar amb ningú. Perquè voldria portar-la i explicar-li què vol dir ser del Barça i perquè l'adéu d'en Xavi Hernàndez ens fa tanta pena. Perquè voldria explicar-li que el Barça és més que un Club, que és conegut arreu del món, malgrat ella no pugui anar a veure a l'equip de la seva ciutat i del qual en som aficionats. M'agradria dir-li mentre mirem el castell de focs artificials que els seguidors del Barça es compten per centenars de milers en el planeta. Però no puc. No he pogut en tota la temporada i demà no serà una excepció.
Senyor Bartomeu, no creu que 3000 entrades d'infants son massa poques per un Camp de 99.354 localitats? I ja posats a preguntar, em pot explicar com podré convèncer, el dia de demà, que paga la pena anar a veure els partits del Barça a la meva filla, si no he pogut portar-la mai al Camp Nou?

La propera junta s'ho haurà de fer mirar.

No, tu més.

Quan una decideix tenir 2 fills us ben asseguro que el què més present té és el fill primogènit. Sense ell no ens estaríem plantejant si tenir-ne o no un altre. Hi ha qui considera que tenir més o menys fills és una qüestió del destí o de la divina providència. Jo només em vaig plantejar tenir un segon fill per amor al primer. Amb qui compartirà les estones de joc? Amb qui parlarà de les seves coses, aquelles que no convé que sàpiguen els pares? Qui tindrà el dia que jo em mori? Per mi els germans han estat i són molt importants a la meva vida. I heus aquí que tens un segon fill i més enllà de les consideracions racionals que una podia tenir i més enllà de pensar que seria incapaç d’estimar com aquella primera vegada, ve el segon. Aquell que s’ha de guanyar a pols el lloc que li pertoca, que ha de competir per fer-se un forat en l’atenció, aquell que comença des de menys zero, mentre que el gran partia des de la il·lusió del no saber. I  a sobre ha d’encaixar-se i ha de conviure i ha d’acceptar que el camí que s’ha fet és difícil de canviar. I això els fa més tossuts per canviar la direcció del camí. Una simple corba o un petit desnivell, pel segon és una gran victòria. I passen els anys i descobreixes que s’han fet grans a sí mateixos, imitant-te no només a tu sinó al germà gran o allunyant-se no només de tu, sinó del germà gran. I passats uns anys descobreixes que la imatges bucòliques que imaginaves abans d’engendrar el segon sobre veure’ls jugar plegats es transforma en una baralla constant pel crostó de pa, per qui té més llet al got, per qui ha acabat de sopar primer, per qui té més colors a l'estoig o per qui ha recollit més joguines. (Si la societat necessita gent competitiva, els meus fills es guanyaran la vida segur!) Però deixant de banda la necessitat imperiosa de comparar-se hi ha una cosa que a una mare de més d’un fill li fa mal: Que un dels fills li digui que s'estima més a l'altre! PATAM! I amb aquella mala llet que no han après de tu, et deixen el cor fet a bocinets i et manipulen el sentiment. Com que ja tenim pèls a tot arreu, no caiem en la provocació, però no per això deixa de fer mal. I et preguntes si ho podries haver fet millor i què podries canviar. La celotípia infantil és normal entre germans i requereix temps per reconduir-la i acceptar-la. És un procés que tota criatura ha de viure per si mateix. Els pares només podem mirar-nos-ho atents i entendre que la gelosia és irracional com les marranades o els còlics. I és llegint a experts per fer-ho millor que arribo a una conclusió: si bé és cert que sense el primer no et planteges el segon, també ho és que, amb tot, el segon és qui et fa sentir mare per primera vegada.

 

Je suis immigrant?

El mar se’ls ha endut. S’ha endut la seva il·lusió, els seus somnis i finalment, també, la seva por. El Mediterrani ha estat, novament,  cementiri d’innocents. A l’altre banda del mar que ara em mulla els peus, n’hi ha que corren per pujar a un vaixell, una barca, un tros de suro, qualsevol cosa per atansar-se als meus peus. Els nostres peus que prefereixen ignorar que pensar que potser hi ha alguna cosa a fer. Potser està en les nostres mans que els innocents de l’altra banda del nostre mar, estimat Mediterrani, tinguin una oportunitat a la vida. I m’imagino com deu ser viure fugint, sobrevivint, no tenint res de res i no puc. El meu confort és massa gran per veure i entendre la seva realitat. No entenc com marxen amb aquestes condicions? Potser ho entendria si no tingués res a perdre, res a viure. Nosaltres som l’oportunitat, ells cerquen part del nostre confort. Però nosaltres, i m’incloc, preferim mullar-nos els peus, això sí quan fa calor. Perquè a l’hivern fa massa fred.

 

Per damunt de tot...

Ser mare és d'aquelles experiències a la vida que et marquen. No és només un punt d'inflexió, és un canvi en tots els sentits. Per dins, les hormones mai et deixaran ser la mateixa persona i per fora, mai més seràs abans que ningú. Sempre més ells seran la teva prioritat i els que donaran sentit a la vida.
Moltes vegades em pregunto què hauria estat de la meva vida si no m'hagués quedat embarassada. Hauria viatjat més, em conservaria millor, la meva carrera professional hauria estat espectacular... No ho sé, ni ho sabré mai.
Quan era petita no m'agradaven les nines, potser perquè elles simulaven ser el que jo volia de veritat, un bebè. Així que els tallava els cabells, les despullava i quedaven arraconades en els prestatges de més amunt, criant pols. Mentre m'entretenia a llegir contes, a fer trencaclosques a jugar a les tassetes amb la meva germana o a mirar teatre per televisió sintonitzant la UHF. Els jocs van anar canviant però en mi sempre hi va ser aquell desig. Aquell que malgrat te n'allunyis et persegueix, persistent, inalterable. Aquell que no saps quin dia es va despertar, ni com, ni perquè. Aquell. I un dia arriba el dia que s'ha de fer real. Però el dia no arriba, i el meu cap va formant una teranyina d'emocions i d'il·lusions que es trenca a cada menstruació. Durant tres anys, 36 mesos i unes 40 regles, escoltava adolorida per dins, aquelles paraules tan alentadores de : ja veuràs com quan et relaxis... o aquella encara millor de : el dia que no hi pensis...
I enmig d'aquella tristesa íntima, incapaç de compartir ( fins i tot amb el pare) t'aferres a creences que en altre moment veuries absurdes, un anell de la fertilitat, un termòmetre i una estampeta de Santa Rita que afegeixes quan t'adones que és la patrona dels impossibles. I durant 3 anys vius intensament el somni de ser mare en somnis, només en somnis. I durant 3 anys només vius per allò que vols, que desitges entre viatges, festes, sopars i una vida improvisada fins a la medul·la.

Un dia d'estiu, sense passió però amb molt d'amor. Un espermatozou culmina el meu desitg, i es fa home. Unes setmanes després confirmo amb dues ratlles que el meu somni ha desaparegut per passar a ser una realitat i sento una immensitat immensa en el meu pit. Sóc plena i em sento plena. No he estat mai tan bé a la meva vida, mai. I un dia de la mare va néixer el meu petit cigró. Tan petit. Tan delicat. Tan preciós. I arriba sense instruccions, però saps què has de fer: tenir-ne cura. Només tenir-ne cura. I te'l mires quan dorm i somrius encara que no descanses bé, i et sents capaç de tot. I t'empapes de llibres per fer-ho millor. Vols ser la millor mare d'aquell tresor tan preuat i desitjat. I dones les gràcies a Santa Rita cada nit, mentre deixes caure una llàgrima per la galta, en silenci. Perquè t'ha donat un nen sà i bonic, que només desprèn amor i només vol amor.

I saps que allò és el que ocuparà el teu sentit de la vida. Sempre ho voldràs fer millor i sempre li voldràs el millor. Sempre. Per això seguiràs llegint, formant-te, prenent decisions intuïtives. Sempre intutïves, perquè amb els fills no hi ha veritats absolutes, només intuïcions.

L'altre dia llegia que per evitar que el nostre fill tingui frustracions, no pot pensar que és especial, que és algú inusual i únic. Perquè entre la massa i fora de la família serà un més. Probablement sigui així, com també ho va ser que quan em vaig relaxar em vaig quedar embarassada. Però costa molt fer veure que no és el més important de la teva vida, un fill. Quan tot el que desitges és donar-li amor perquè tot el que desprèn és amor.

La maldat és inherent a la persona com també ho és la bondat. Qui fa de l'amor maldat és perquè no sap què vol dir estimar. I la frustració de ser un més es compensa en saber-se estimat de forma única, com només ho pot fer una mare.

   

Jo podria haver estat Patri Heras,

però sóc la Meri Plana i la meva història va ser una altra.

Era dilluns i anava a la Universitat a les tardes així que vaig baixar en tren des de Figueres com feia cada dilluns i vaig anar directament a les classes. M'agradava escurar el meu cap de setmana. Les classes acabaven a les 21 h i vaig decidir agafar l'autobús. Per agafar el 40 havia de caminar una mica fins a la parada però en acabat em deixava més a prop de casa. Vaig fer c/ Tallers, vaig travessar les Rambles i vaig agafar el carrer Santa Anna, vaig creuar Portal de l'Àngel i em vaig encaminar fins a Via Laietana pel carrer Comtal. Quan vaig ser a Via Laietana vaig creuar pensant en quina sort havia tingut que no passessin cotxes. No sé si el fet de poder somniar desperta hi va tenir a veure, però no em vaig adonar de res. Quan era a poc més d'un metre de la vorera, vaig sentir un soroll que no identificava, un xiulet estrany. Em vaig aturar en sec. Volia saber què era i probablement aquella aturada em va salvar, potser de rebre una pilotada de goma disparada pels antiavalots. Vaig mirar enrere i vaig veure una imatge dantesca. Policies perseguien a nois i noies vestits com a ocupes.
Confesso que em vaig espantar. Vaig agafar la bossa i la carpeta amb els apunts ben fort i vaig arrencar a córrer. Només corria. Jo crec que el meu cor es va aturar en algun moment, però vaig seguir corrent. La gent al meu darrere cridava, però jo només volia sortir d'allà i només corria. Davant meu es va parar un cotxe de la Guàrdia Urbana i per sort els va cridar més l'atenció el noi que tenia jo al darrere. Vaig sentir els cops, però vaig córrer sense mirar endarrere. Les meves cames tremolaven, però jo seguia corrent. Vaig ser covarda? Probablement. A 20 anys, ja hi ha coses que et fan por.
El meu cap es va posar en marxa. Ja havia pujat Jonqueres i havia corregut pel carrer Ortigosa fins a Trafalgar. Amb 20 anys ja portava 2 operacions als genolls, però només podia córrer i escapar. Vaig visualitzar el camí a seguir. Vaig repassar mentalment quantes monedes tenia a les butxaques, vaig considerar que un taxi m'allunyaria de la situació abans que les meves cames. Esgotada de carregar carpeta, apunts i la bossa del cap de setmana i córrer tant com les meves cames em permetien durant un quilòmetre. Vaig parar la marxa i vaig fer veure que tot era normal, d'altra manera cap taxi m'agafaria, vaig pensar. Vaig caminar una mica Roger de Flor amunt i un taxista va parar. Vaig dir-li l'adreça, llavors vivia a Sant Andreu, i quan va començar a tirar, només llavors, vaig girar-me per veure si havia deixat enrere la persecució. Vaig demanar si em podria encendre una cigarreta, quan vaig haver recuperat l'alè del tot. I em vaig posar a plorar. El taxista em va dir que no em preocupés, que ja tot havia passat. Va ser molt comprensiu. Li vaig dir que només portava 800 pessetes i em va dir que m'hi portaria igual encara que la carrera valgués més. Gest que vaig agrair.
L'endemà vaig saber perquè la gent corria. Era el desallotjament del Cinema Princesa.

Aquesta és una de les pel·lícules de la meva vida, plena d'anècdotes que expliques en sopars amb els amics. És verídica i l'explicava amb certa frivolitat fins que vaig veure el documental Ciutat Morta on una noia, la Patri Heras, va ser arrestada i jutjada per casualitat. La mateixa casualitat que va fer que jo creués la Via Laietana el dia 28 d'octubre de 1996 al voltant de les 21:30 del vespre. La diferència és que jo a 20 anys tenia una personalitat més mediocre i vestia sense identificar-me amb cap estètica específica. Potser això, em va salvar la vida. Mai m'havia parat a pensar què hagués passat si m'haguessin confós amb un ocupa del Cinema Princesa. Ara em fa por pensar-ho.

Dedicada a Patricia Heras.