18/4/17

de reviure i de futbol

No té res que el motivi. A aquestes alçades ja ho ha perdut tot i encara i així, no perd l’esperança. De fet, ja s’havia acostumat a ser el culer de torn. Del quasi. Del quasi aconseguim la copa o la recopa "de España". Perquè en el transcurs dels anys grisos, el Barça no era capaç de massa res.

Quan es va jubilar, ell, que havia estat metge, va pensar que el món s’acabava amb la mateixa rapidesa amb la que va desar el bisturí per última vegada en aquell estoig de pell que la seva dona li va regalar un any per Nadal i que l’ha acompanyat durant moltes visites i operacions. La seva esposa encara va treballar un parell de primaveres més (que se li van fer bastant insuportables) i que va aconseguir satisfer amb paciència i una sobredosi inhumana de pel·lícules de ciència ficció a tothora esperant notícies fresques de l’exterior. Vivia en format telenovel·la el que li explicaven. Semblava, certament, que el dol s’anava passant amb el compte enrere que el seu cos i ànima clamaven incessantment perquè finalitzés l’agonia de la separació i la llibertat absoluta de poder viure plenament sense pensar en res. Quin equívoc. Va arribar el dia de les hores perdudes per sempre més quan la seva esposa també es va jubilar. No hi havia res a planificar, però la seva visió de la vida ja no podia fer l’últim esforç d’adaptació. Ja no. Ara, volia planificar on aniria a comprar el pa, on comprar el millor peix i més barat (el sou de metge s’havia reduït fins un terç) o on soparien el divendres amb els amics de Cambrils. Tot estava per planificar. Tantes hores que semblava impossible d’arribar a acabar el dia. I, revifat de vida, entomava la mà de la seva esposa, amiga, companya i fidel confident, i pujava i baixava, segons bufava el vent. De la muntanya a la mar i de la ciutat al poble. Incansable, va anar perdent la jovialitat i a poc a poc, va ser conscient que  la seva passió per cuidar-se podia treure-li el que encara tenia: la vida. Així que va vessar la passió cap a l’indret on tot podia ser, on la ciència ficció era de veritat i on se sentia jove, viu, brillant i ple d’esperança. Envoltat de tanta gent mai un podia sentir-se sol. Bramava els gols i l’enuig quan l’equip fallava, perquè ell se sentia entrenador, se sentia president, se sentia jugador, se sentia culer.

Aquest any, encara s’ha tirat a l’aigua amb 76 anys per esquiar en gèlid mar de l’hivern, ha esquiat a la muntanya un parell d’horetes amb el cor encongit, a vegades, per por de caure, i ha viscut el miracle de remuntar un 4-0 en contra en la Champions.

L’equip s’ha de renovar i ha de deixar pas als nous que vindran. I ell ho sap, però demà tornarà al Camp Nou perquè només es viu una vegada i amb el Barça un sempre té la sensació de no haver-ho viscut mai tot.