No té res que el
motivi. A aquestes alçades ja ho ha perdut tot i encara i així, no perd l’esperança.
De fet, ja s’havia acostumat a ser el culer de torn. Del quasi. Del quasi
aconseguim la copa o la recopa "de España". Perquè en el transcurs dels anys
grisos, el Barça no era capaç de massa res.
Quan es va jubilar,
ell, que havia estat metge, va pensar que el món s’acabava amb la mateixa
rapidesa amb la que va desar el bisturí per última vegada en aquell estoig de pell que
la seva dona li va regalar un any per Nadal i que l’ha acompanyat durant moltes
visites i operacions. La seva esposa encara va treballar un parell de
primaveres més (que se li van fer bastant insuportables) i que va aconseguir
satisfer amb paciència i una sobredosi inhumana de pel·lícules de ciència
ficció a tothora esperant notícies fresques de l’exterior. Vivia en format
telenovel·la el que li explicaven. Semblava, certament, que el dol s’anava
passant amb el compte enrere que el seu cos i ànima clamaven incessantment
perquè finalitzés l’agonia de la separació i la llibertat absoluta de poder viure
plenament sense pensar en res. Quin equívoc. Va arribar el dia de les hores
perdudes per sempre més quan la seva esposa també es va jubilar. No hi havia
res a planificar, però la seva visió de la vida ja no podia fer l’últim esforç
d’adaptació. Ja no. Ara, volia planificar on aniria a comprar el pa, on comprar
el millor peix i més barat (el sou de metge s’havia reduït fins un terç) o on
soparien el divendres amb els amics de Cambrils. Tot estava per planificar.
Tantes hores que semblava impossible d’arribar a acabar el dia. I, revifat de
vida, entomava la mà de la seva esposa, amiga, companya i fidel confident, i
pujava i baixava, segons bufava el vent. De la muntanya a la mar i de la ciutat
al poble. Incansable, va anar perdent la jovialitat i a poc a poc, va ser
conscient que la seva passió per
cuidar-se podia treure-li el que encara tenia: la vida. Així que va vessar la
passió cap a l’indret on tot podia ser, on la ciència ficció era de veritat i
on se sentia jove, viu, brillant i ple d’esperança. Envoltat de tanta gent mai
un podia sentir-se sol. Bramava els gols i l’enuig quan l’equip fallava, perquè
ell se sentia entrenador, se sentia president, se sentia jugador, se sentia
culer.
Aquest any, encara
s’ha tirat a l’aigua amb 76 anys per esquiar en gèlid mar de l’hivern,
ha esquiat a la muntanya un parell d’horetes amb el cor encongit, a vegades,
per por de caure, i ha viscut el miracle de remuntar un 4-0 en contra en la
Champions.
L’equip s’ha de
renovar i ha de deixar pas als nous que vindran. I ell ho sap, però demà
tornarà al Camp Nou perquè només es viu una vegada i amb el Barça un sempre té
la sensació de no haver-ho viscut mai tot.