Era dilluns i anava a la Universitat a les tardes així que vaig baixar en tren des de Figueres com feia cada dilluns i vaig anar directament a les classes. M'agradava escurar el meu cap de setmana. Les classes acabaven a les 21 h i vaig decidir agafar l'autobús. Per agafar el 40 havia de caminar una mica fins a la parada però en acabat em deixava més a prop de casa. Vaig fer c/ Tallers, vaig travessar les Rambles i vaig agafar el carrer Santa Anna, vaig creuar Portal de l'Àngel i em vaig encaminar fins a Via Laietana pel carrer Comtal. Quan vaig ser a Via Laietana vaig creuar pensant en quina sort havia tingut que no passessin cotxes. No sé si el fet de poder somniar desperta hi va tenir a veure, però no em vaig adonar de res. Quan era a poc més d'un metre de la vorera, vaig sentir un soroll que no identificava, un xiulet estrany. Em vaig aturar en sec. Volia saber què era i probablement aquella aturada em va salvar, potser de rebre una pilotada de goma disparada pels antiavalots. Vaig mirar enrere i vaig veure una imatge dantesca. Policies perseguien a nois i noies vestits com a ocupes.
Confesso que em vaig espantar. Vaig agafar la bossa i la carpeta amb els apunts ben fort i vaig arrencar a córrer. Només corria. Jo crec que el meu cor es va aturar en algun moment, però vaig seguir corrent. La gent al meu darrere cridava, però jo només volia sortir d'allà i només corria. Davant meu es va parar un cotxe de la Guàrdia Urbana i per sort els va cridar més l'atenció el noi que tenia jo al darrere. Vaig sentir els cops, però vaig córrer sense mirar endarrere. Les meves cames tremolaven, però jo seguia corrent. Vaig ser covarda? Probablement. A 20 anys, ja hi ha coses que et fan por.
El meu cap es va posar en marxa. Ja havia pujat Jonqueres i havia corregut pel carrer Ortigosa fins a Trafalgar. Amb 20 anys ja portava 2 operacions als genolls, però només podia córrer i escapar. Vaig visualitzar el camí a seguir. Vaig repassar mentalment quantes monedes tenia a les butxaques, vaig considerar que un taxi m'allunyaria de la situació abans que les meves cames. Esgotada de carregar carpeta, apunts i la bossa del cap de setmana i córrer tant com les meves cames em permetien durant un quilòmetre. Vaig parar la marxa i vaig fer veure que tot era normal, d'altra manera cap taxi m'agafaria, vaig pensar. Vaig caminar una mica Roger de Flor amunt i un taxista va parar. Vaig dir-li l'adreça, llavors vivia a Sant Andreu, i quan va començar a tirar, només llavors, vaig girar-me per veure si havia deixat enrere la persecució. Vaig demanar si em podria encendre una cigarreta, quan vaig haver recuperat l'alè del tot. I em vaig posar a plorar. El taxista em va dir que no em preocupés, que ja tot havia passat. Va ser molt comprensiu. Li vaig dir que només portava 800 pessetes i em va dir que m'hi portaria igual encara que la carrera valgués més. Gest que vaig agrair.
L'endemà vaig saber perquè la gent corria. Era el desallotjament del Cinema Princesa.
Aquesta és una de les pel·lícules de la meva vida, plena d'anècdotes que expliques en sopars amb els amics. És verídica i l'explicava amb certa frivolitat fins que vaig veure el documental Ciutat Morta on una noia, la Patri Heras, va ser arrestada i jutjada per casualitat. La mateixa casualitat que va fer que jo creués la Via Laietana el dia 28 d'octubre de 1996 al voltant de les 21:30 del vespre. La diferència és que jo a 20 anys tenia una personalitat més mediocre i vestia sense identificar-me amb cap estètica específica. Potser això, em va salvar la vida. Mai m'havia parat a pensar què hagués passat si m'haguessin confós amb un ocupa del Cinema Princesa. Ara em fa por pensar-ho.
Dedicada a Patricia Heras.
