Sé que alguns em
direu que això és llei de vida quan acabeu de llegir aquest post. I
probablement, és així, però no per això deixo d’indignar-me. Encara sort!
Avui en Patrik ens
ha fet un passi de fotos de la seva estada a Burkina Faso amb la intenció de
fer un reportatge sobre la Fundació Amigos de Rimkieta (FAR) que té el propòsit
d’ajudar a desenvolupar a aquella miserable zona del planeta que només surt a
les enquestes per ser el número 183 del ranking dels 188 estats més pobres del
planeta.
Ha estat desolador i
m’ha commogut l’ànima.
Rimkieta és una
barriada d’Ouagadougou, la capital del país. En aquesta
barriada viuen un total de 60.000 persones que ja saben, en el moment que
neixen, que probablement no arribaran als 60 anys. Ell, en Patrik, ha pogut
viure i sentir que la aspiració dels nens i les nenes d’aquell indret és tenir
salut i poder netejar les cases dels homes blancs, que, naturalment, són rics,
allà. I aquí la meva ànima s’ha esquinçat en dos trossos, mínim.
Foto: Patrik Herchl |
Aquests nens no arriben ni al segon nivell de la
piramide de Maslow. És a dir, es passaran la vida vetllant per tenir alguna
cosa que posar-se al ventre i una feina, mínima, que els ho permeti. Això és
tot. No els interessa res més, perquè no coneixen res més i perquè no tenen
futur per a res més. Això és tot. I llavors, en Patrik segueix explicant que
si els taxis són de fa 30 anys, que si les bicis són de fa 30 anys, que els
camions són de fa 30 anys i que la majoria de coses que tenen és de fa mínim 30
anys. Probablement, perquè algú, commogut com jo, ha pensat que en aquell recòndit
indret del món, hi ha algú altre que li farà servei el trasto vell. Però en el
passi, sí que hi vèiem altres cotxes. Nous. Altrament, dels corruptes i dels
blancs. Tots ells veïns d’un altre barri, és clar. On hi ha electricitat,
televisió, wi fi, aigua corrent i fins i tot, piscines. Perquè, és clar, ha de
ser difícil aguantar els 46 graus de temperatura mitja. És clar.
En aquest altre barri, el ric, hi viu gent d’altres
llocs del món, fins i tot espanyols que, atrets per la baratíssima mà d’obra,
es dediquen a explotar els pocs recursos que tenen. Ara, per ara, la descoberta
de mines d’or hi ha portat nombrosos empresaris, que lluny de veure la
necessitat de l’indret, només veuen la necessitat de la pròpia butxaca. Per les
imatges i el testimoni d’en Patrick, no crec que hi reverteixin ni un duro del
què han guanyat allà, en el desenvolupament de la zona i de la seva gent. I això em sulfura. Com pot ser? En què ens hem
convertit? Bé, de fet. No ens hem convertit en res que no fóssim, animals. Som
animals i allò és la llei de la selva, o dit d’una altra manera, la llei del
més fort. I ara per ara, els diners són els estrògens per marcar pit.
L’única esperança en l’ésser humà està en l’altra
cara de la moneda. La d’una gent que, tenint tot el confort de l’Europa
desitjada, l’abandonen per ajudar a aquells pobres marrecs sense altra aspiració
que la supervivència. Això també em commou i em fa creure que l’ésser humà pot
ser simplement generós sense esperar res a canvi i amb l’única satisfacció de
rebre la gratitud d’un somriure després d’un bol de llet amb cereals i d’una
carta escrita amb les poques paraules apreses per poder llegir el mínim per
creure que hi ha món més enllà d’aquella terra, que segons el Patrik, fa olor
de cremat.