22/3/17

Sentir vergonya

Sé que alguns em direu que això és llei de vida quan acabeu de llegir aquest post. I probablement, és així, però no per això deixo d’indignar-me. Encara sort!

Avui en Patrik ens ha fet un passi de fotos de la seva estada a Burkina Faso amb la intenció de fer un reportatge sobre la Fundació Amigos de Rimkieta (FAR) que té el propòsit d’ajudar a desenvolupar a aquella miserable zona del planeta que només surt a les enquestes per ser el número 183 del ranking dels 188 estats més pobres del planeta.

Ha estat desolador i m’ha commogut l’ànima.

Rimkieta és una barriada d’Ouagadougou, la capital del país. En aquesta barriada viuen un total de 60.000 persones que ja saben, en el moment que neixen, que probablement no arribaran als 60 anys. Ell, en Patrik, ha pogut viure i sentir que la aspiració dels nens i les nenes d’aquell indret és tenir salut i poder netejar les cases dels homes blancs, que, naturalment, són rics, allà. I aquí la meva ànima s’ha esquinçat en dos trossos, mínim.

Foto: Patrik Herchl
Aquests nens no arriben ni al segon nivell de la piramide de Maslow. És a dir, es passaran la vida vetllant per tenir alguna cosa que posar-se al ventre i una feina, mínima, que els ho permeti. Això és tot. No els interessa res més, perquè no coneixen res més i perquè no tenen futur per a res més. Això és tot. I llavors, en Patrik segueix explicant que si els taxis són de fa 30 anys, que si les bicis són de fa 30 anys, que els camions són de fa 30 anys i que la majoria de coses que tenen és de fa mínim 30 anys. Probablement, perquè algú, commogut com jo, ha pensat que en aquell recòndit indret del món, hi ha algú altre que li farà servei el trasto vell. Però en el passi, sí que hi vèiem altres cotxes. Nous. Altrament, dels corruptes i dels blancs. Tots ells veïns d’un altre barri, és clar. On hi ha electricitat, televisió, wi fi, aigua corrent i fins i tot, piscines. Perquè, és clar, ha de ser difícil aguantar els 46 graus de temperatura mitja. És clar.
En aquest altre barri, el ric, hi viu gent d’altres llocs del món, fins i tot espanyols que, atrets per la baratíssima mà d’obra, es dediquen a explotar els pocs recursos que tenen. Ara, per ara, la descoberta de mines d’or hi ha portat nombrosos empresaris, que lluny de veure la necessitat de l’indret, només veuen la necessitat de la pròpia butxaca. Per les imatges i el testimoni d’en Patrick, no crec que hi reverteixin ni un duro del què han guanyat allà, en el desenvolupament de la zona i de la seva gent.  I això em sulfura. Com pot ser? En què ens hem convertit? Bé, de fet. No ens hem convertit en res que no fóssim, animals. Som animals i allò és la llei de la selva, o dit d’una altra manera, la llei del més fort. I ara per ara, els diners són els estrògens per marcar pit.
L’única esperança en l’ésser humà està en l’altra cara de la moneda. La d’una gent que, tenint tot el confort de l’Europa desitjada, l’abandonen per ajudar a aquells pobres marrecs sense altra aspiració que la supervivència. Això també em commou i em fa creure que l’ésser humà pot ser simplement generós sense esperar res a canvi i amb l’única satisfacció de rebre la gratitud d’un somriure després d’un bol de llet amb cereals i d’una carta escrita amb les poques paraules apreses per poder llegir el mínim per creure que hi ha món més enllà d’aquella terra, que segons el Patrik, fa olor de cremat.





-->