15/8/15

13è dia de vacances: MARE DE DÉU SENYOR



Vagi per endavant la meva felicitació a les Maries i a tots els seus derivats, gràcies a Ella, avui el dia ha estat diferent, o potser no tant.

Quan ens hem despertat els nens ja feien deures, o més ben dit, feien veure que feien deures. Però com que de dies 15 d’agost només n’hi un l’any, només avui teníem l’oportunitat de veure a la Mare de Déu de l’Empordà. Així que ens hem vestit en un tres no res i ens n’hem anat cap allà, cap a l’església de la Mare de Déu de l’Om. Entre Pelacalç i Montiró, una carretereta amb uns revolts massa pronunciats pel terreny pla que travessen, hi ha un trencant que indica l’església que està enmig del no res. Bé, de fet, està enmig de camps de pomeres i presseguers. Aquesta església té un no se què de misteriós que no s’entén però que t’atrapa. Un silenci inusual i uns arbres altíssim que la protegeixen. Una esplanada davant la porta que només de veure-la, verda de gespa, bé de gust estirar-s’hi i contemplar el silenci i les ombres llargues del seu campanar.

En arribar hem vist que ja fèiem tard per l’ofici, però encara hem tingut temps de veure la Verge i pujar a saludar-la. Tot i que l’església data del s. XII, de planta romànica, de pedra i nua, la Verge no es correspon a aquella època. Una estàtua bonica i ben pintada amb el seu Fill en braços bastant actual

La gent que en sortia ens ha informat. Resulta que tota la festa preparada, davant els avisos de pluja previstos, s’ha traslladat a Ventalló, que és el terme municipal al qual pertany. Així que cap a Ventalló, s’ha dit. Aquest poble és d’aquells que agraden i que transpiren calerons. Unes cases reformades, de pedra, amb balcons superpoblats de plantes, les tiges de les quals les pots tocar amb la mà des del carrer. Al Xavi, que és Uper Diagonal, li ha encantat. Cosa que m’ha semblat normal.
Quan hem arribat al la sala preparada a corre cuita per acollir la festa hem vist que un dels laterals era obert i que la gent de dins ocupava els seients al voltant d’unes taules llargues, mentre que la gent de fora estava dreta. Només entrar, la cobla Cervianenca, s’ha posat a tocar sardanes. Oooh com m’agraden! He esperat que es formés una rotllana al voltant del contador i m’hi he afegit de seguida.
Mentre ballava he recordat l’Amèlia i les seves lliçons d’antropologia cultural que m’havia donat entre descansos en la meva antiga feina. Cada cultura té un ball que descriu la seva forma de ser. La sardana és una dansa molt catalana, encara que no té els anys d’història necessaris per considerar-la de sempre. Mentre marcava els passos, ara curts i ara llargs m’he emocionat pensant que la gent catalana sempre balla i treballa unida, i que als nous, els que no en saben, se’ls ha d’acollir. Només així acabaran ballant al mateix ritme, amb precisió s’acoblaran a la sardana. Això sí, n’hi ha un que compta i tots segueixen les indicacions. Les mans enlaire potser vol dir que als catalans els importa demostrar els sentiments, encara que sigui de forma discreta, volem que se’ns vegi qui està dins i qui està fora. I junts, serem capaços de protegir-nos i de protegir les nostres pertinences, ara dins la rotllana que,  amb un ritme bastant europeu, es mou per esquivar les mirades forànies. I he fet ballar els nens, els meus, que en prou feina mouen els peus i no ha importat a ningú. Tots els que ballàvem units sentíem tendresa en veure els menuts intentant gaudir d’un ball que en prou feines et deixa moure un metre i que et cansa els braços que deixes de sentir quan comences a fer els saltirons perquè la música et dóna ales. I en aquell moment, he vist clar que si un poble té la força per decidir el seu futur i prou perseverança per no rendir-se és el poble que té per ball una sardana.

El fricandó ha sortit boníssim i després de dinar la migdiada ha estat inevitable. En els dies que fa fresca, després de tanta calor, s’agraeix dormir sense acabar xopa de suor.
Al capvespre, hem anat a l’Escala. La meva mare es diu Maria encara que tothom la coneix per Berta. Coses de família. Abans d’arribar a casa seva hem aprofitat per omplir la nevera, ja que demà rebem visites i a l’Escala hi ha súpers grans.  

Arribar tard a una casa pot tenir coses bones. La meva neboda, l’Emma, estava sopant i m’he pres la llicència de donar-li el biberó. Una sensació de retrocés en el temps que m’ha posat nostàlgica. Els nens miraven encuriosits com es fa de mamà d’un bebè, però em temo que això només ho veuran gràcies a l’Emma i de tant en tant. Mare de Déu Senyor!




PD: Avui l’Arnau ha tornat de tirar les escombraries amb un gatet petit en braços. En prou feina tenia 2 mesos. Hem decidit que nosaltres no podem tenir més gats (amb molta pena) i que encara era massa petit per viure lluny de la seva mare. Així que l’ha tornat on l’havia vist i ha pogut veure com els seus germanets, 5, l’esperaven.
         

14/8/15

12è dia de vacances: L’AVENTURA S’IMPROVISA



Després d’un dia gris plata, el d’ahir, avui m’he llevat amb un cuquet diferent. Per això quan els he demanat quin era el pla desitjat als altres membres de la família, ja tenia en ment que la meva proposta seria insuperable. La tramuntana havia esbandit els núvols d’ahir però no permetia anar a la platja amb garanties, més arguments al meu favor. Així que he atacat amb un: us fa una excursió a Portbou o Colera? No sé si és per amor o perquè els encanta el què els proposo, però sempre em diuen que sí. Ja sé que proposar té l’avantatge de gaudir del què un vol, però també tens la responsabilitat si hi ha alguna cosa que no havies previst o surt malament. El cas és que encara que fos una mica tard ens hem aventurat cap al nord resseguint la costa fins a Portbou. El mosquit de l’aventura té una fiblada profunda. Quan t’ha picat ja no pots deixar d’improvisar ni de deixar-te endur per la curiositat de saber què hi ha darrera de qualsevol decisió presa sense reflexió. Fent camí entre muntanyes decorades amb ratlles horitzontals, hem divisat un castell. Una fortificació amb una senyera al capdamunt. No entrava en els nostres plans parar, ni tant sols sabíem de què es tractava. Un turó al mig del no res i una edificació derruïda amb unes vistes sobre el pla de l’Empordà amb el mar al fons espectacular. La veritat és que del castell no us puc dir res, doncs estava tancat, però si una cosa bona té la tramuntana és que deixa els paisatges clars i nets i amb uns colors vius, intensos. 

La tramuntana és més que un vent, a l’Empordà és una forma de ser i de donar forma a allò que es deixa tocar per les seves ràfegues valentes i agressives. I el paisatge costaner fins al nostre destí permetia veure la seva empremta en tot, en les roques erosionades, en els arbres torts en direcció nord, en el color del mar... 
Fent front al possible mareig, he anat llegint a la família tota la informació possible de Portbou. Em sembla que d’aquesta manera la curiositat és més present, sobretot entre els nens. El que més ens ha sorprès del què hem llegit és que Portbou fos un port natural a resés de les tempestes i que a poc a poc es va anar quedant gent a viure.  Primer es va arribar per mar, després a finals del s. XIX s’arribava en tren i finalment el 1918 es va unir per carretera al món. Sembla impossible que una ciutat tingui primer port, després estació de tren i finalment una xarxa de carreteres, oi? Doncs així de diferent és Portbou.
El primer que hem visitat és l’estació de tren. Visita obligada. Hem entrat per un lateral i això ens ha permès passejar per tota l’estació. Imaginant com deuria ser viure a primers del segle passat en aquell indret, veure-hi en detalls una grandesa que no s’havia conservat amb el temps. Una estació bonica, amplíssima amb més de 12 vies, moltes mortes i amb una semblança més que inspirada amb l’estació del França de Barcelona. Potser per això es diu estació de França la de Barcelona. Ara ja només hi ha un parell de vies per a trens de viatgers i alguna per a mercaderies. De fet, era una estació tan morta que hem travessat les vies sense pas. Una de les parets que delimiten l’estació és la de l’església de Portbou, però ja era hora de dinar i hem deixat la visita per més tard. Però finalment, no l’hem fet. 

Mentre caminàvem per la població he estat conscient que la decadència també es feia present en altres edificis i que el temps s’aturava a cada racó, a cada pas. Realment la seva bellesa no sé si atribuir-la al paisatge natural i salvatge que l’envolta o a la inacció del temps en els seus carrers, cases, terrasses.... Tot semblava d’un altre temps fins que ens hem entaulat en un restaurant davant de la mar, Passatges, i hem gaudit d’una gastronomia de tota la vida però actualitzada. Molt recomanable.
La vil·la no ens deixava marxar. Estàvem captivats per tots els raconets que trobàvem i potser per això hem entrat en una autèntica oficina de turisme. I dic autèntica perquè realment la Teresa, que era la persona que havia de donar-nos la informació, no ens la donava ens la instruïa. Si no fos perquè estava treballant tinc la sensació que ens hi hagués acompanyat a fer la visita de la ruta de Walter Benjamin. Segona descoberta d’avui. Resulta que el filòsof alemany va arribar a Portbou fugint dels nazis però com que no el van deixar agafar el tren per arribar a Lisboa es va veure atrapat i es va treure la vida a aquesta població fronterera. El van enterrar com a Benjamin Walter, per desconeixement i al cap de 5 anys, les restes del seu cos es van dipositar en una fosa comú. No va ser fins al cap de molts anys que seguint el seu rastre es va descobrir tota la veritat i se li ha fet un monument en la seva memòria. Mireu jo no sóc molt amant dels monuments en memòria de però us he de dir que paga molt la pena visitar-lo. 

La Teresa també ens ha parlat del Memorial de l’Exili a el Coll dels Belitres. Com que només era a 3 kilòmetres i estava enmig del primer terreny que una guspira de cigarreta va cremar l’Empordà ara fa 2 o 3 anys, ens hi hem avingut a anar-hi. No us puc explicar el que m’ha remogut perquè només ha de ser un dietari, però davant de les imatges de gent caminant amb espardenyes, amb una maleta com a tota vida i abrigats com podien per aquells camins pedregosos amb l’esperança de tornar a la vida a França he entès, una mica més, la importància del moment què vivim. No podem oblidar-nos de tota aquella gent, malgrat fossin els perdedors. La tramuntana estava tan emprenyada com jo i ha començat a descarregar la seva ira sobre nosaltres que hem volgut ensenyar el camí a França a els nostres fills.
Ja estàvem decidits a marxar quan enfilant la carretera de tornada hem vist un rètol: Mirador. Hem parat, una vegada més i ha estat definitiva per allargar una miqueta més la visita. Enfilat a la muntanya que acaba a l’aigua te n’adones de com n'és de gran la natura i què petits i vulnerables que som davant la seva grandesa. Penya-segats fets de ganivets esmolats de pedra gris, fosca quasi negre, contrasten amb el verd d’alguna planta valenta que decideix esquinçar la roca. Una escala impossible per baixar fins l’aigua, no apta per als qui pateixen vertigen i molta sensació de llibertat. Jo crec que la tramuntana també erosiona les nostres presons particulars.  Ha estat en aquell moment precís que hem decidit apuntar-nos a una aventura més. El Club de Futbol de Portbou celebrava els 100 anys de la seva creació i aprofitava el sopar anual d’estiu per commemorar l’aniversari. Allà ens hi hauríem de trobar amb en Jair i la seva família. Hi hem arribat més d’hora. Bé, molt més d’hora que ells i hem pogut agafar taula, però el fred s’apoderava de la poca virtut que ens quedava. Quan han arribat ens hem alliberat amb alguna roba d’abric que ens han deixat per poder mantenir una mica més la conversa. Uns entrepans de botifarra i pinxos han estat el punt i final a la nostra aventura improvisada. Només quedava apagar la radio per no perdre el bon gust de boca amb un Barça que, com nosaltres, està de vacances.
      


13/8/15

11è dia de vacances: GRIS PLATA



Acabem de menjar-nos una barbacoa seguint l’estil après a Cantonigròs i en Xavi està contentíssim perquè la brasa aguanta més i millor de com ho fèiem abans. Els nens estan morts però no pel dia d’avui, crec que és una mica per tot. Nosaltres tampoc estem per tirar petards. Els cruiximents ocasionats per l’excursió d’ahir han estat una constant avui. I a aquesta hora encara ens els sentim.
Hem arribat sobre les 21:00 a casa. Avui he anat a gaudir de la meva nova nebodeta, l’Emma. Va néixer a l’abril i és molt bona nena. Dorm, menja i en prou feines es queixa per res. L’hem agafat i l’hem petonejat de valent. Pobreta semblava tenir calor, però diuen que els nens tenen millor termoregulador que nosaltres, els adults. També hem anat a l’Escala per recollir el gos del meu germà, el Coki, que s’havia de portar a Viladamat a casa dels “avis” que tenen un jardí preciós (tan ben cuidat que provoca enveja, si no fos per les hores que es passen arreglant-lo). El Coki se sentia un gos alliberat i salvatge. Unes cataractes l’impedeixen veure-hi clar, però ell és viu i encara giragonsa sobre la gespa emulant el gos jove que un dia va ser.  Mentre l’observàvem embadalits, hem xerrat a la fresca tot fent una cervesa.  Els nens es gronxaven en una hamaca i els sentíem riure de lluny.
Hem dinat tard perquè avui hem decidit no fer cas a cap rellotge, a cap. I finalment hem fet verdura, la que he comprat a els Masos de Ventalló o a casa d’en Puigbert. Un senyor que fa màrketing a través de les ones de Rac 1 i amb molta traça. En Pere el vàrem conèixer un dia que ens va convidar a collir cireres dels arbres i la veritat és que l’experiència va ser molt xula. No només pels nens, per nosaltres també. Les gotes tornaven a ser grosses i el cel semblava que no ens donaria cap treva. Avui els dia era gris, ple d’aigua. Una tempesta a les 8:30 del matí ens despertava però no ha impedit que se’n enganxessin novament els llençols. Massa cansament i dia gris era la millor recepta per recuperar-se d’un parell de dies llargs i nits curtes. 

Demà el dia seguirà com avui. La mar seguirà sent gris i nosaltres mirarem de saber gaudir de l’Empordà malgrat la pluja anunciada pels meus genolls. Com a mínim n’hi ha per un parell de dies més.  
PD: Per demà, res a consensuar. Si el dia és com el d’avui la platja no serà la que ens donarà seny i si millora sentirem protestar els nens. Res fa pensar que la cosa millori i deixem enrere el gris plata que cobreix tot el litoral de Catalunya.