30/8/14

Destí Torroella de Fluvià. Dia 26

Que això s'acabava ho sabiem des del principi, però avui és l'últim. I arribats a aquest punt una se sent trista i afortunada a parts iguals. Ha estat un estiu complet, un gran estiu. Hem gaudit de tot allò que ens agrada i sense estridències hem fet les vacances desitjades, moldejades amb el temps i moltes proves. Viatges, resorts, casa els pares, curtes, llargues, inexistents, pagades i no cobrades, en definitiva per arribar fins aquí una ha hagut d'anar descartant. Per això té tant de valor el que hem viscut aquests 25 dies. (I pel que fa al temps, nosaltres l'hem agraït perquè ens ha permès gaudir de l'alternativa fàcil de la platja)
Aquest estiu ha estat màgic per molts motius i plàcid perquè després de superar les etapes menys agraïdes de la infància dels meus fills, ara amb 8 i 6 anys,  m'he sentit més a prop d'ells i els he pogut conèixer més que durant el llarg hivern de la pressa i l'estrès. 
Aquest dietari és una ínfima mostra del què són unes vacances. Un estiu per a una família "tipus" catalana. Ja l'any passat, el primer, em va semblar una bona experiència. Aquest segon em reafirmo no sense demanar disculpes pels relats menys curosos (el meu marit i el meu pare van coincidir en donar-me un toc d'alerta) però hi havia dies que la son i el cansament podien amb l'exigència del cal fer-ho ben fet. 
El Merilanding ha tingut una millor audiència que l'any passat i això vol dir que podria començar a plantejar-me escriure la primera novel·la.  Així que esteu alerta el proper Sant Jordi. 

Gràcies família per seguir-me a tot arreu en les meves aventures, als amics per nodrir el merilanding cada vegada que us veia, a pares i germans per donar-me  el copet a l'espatlla que sí és necessari, però sobretot els gairebé 300 lectors que dia a dia han dedicat un moment ha llegir els petits relats sense pretensions i ha compartir-los, fins i tot. Ha estat un plaer. Fins un altre.


29/8/14

Destí Torroella de Fluvià. Dia 25

Està clar que això s'acaba, però amb una bona actitud tot pot semblar interminable. Tot. 

A les 8h ha sonat el despertador (sí, sí DES PER TA DOR) per què el Xavi tenia una cita amb els seus companys i el seu públic. Avui al Teatre Municipal de Girona ha estat una jornada d'aquelles que et posen les piles. Tots tornaven de vacances. Un color de pell i de cabell diferent, més bru, més clar, els delatava. Però transmetien il·lusió. Tots els programes comentaven la importància del moment històric que tindriem la fortuna de gaudir els propers 3 mesos a Catalunya. Un procés en marxa i moltes ganes de viure'l, però sobretot de narrar-lo. Coneixent com coneixo als periodistes estic segura que aquesta tornada ha estat menys fatídica. 
Hem arribat quan la gala ja havia començat per culpa del navegador que ha decidit fer-nos una visita turística per Girona per calmar els ànims abans de l'estrena. Així que quan hem trobat un aparcament hi hem entrat sense fixar-nos ni en on erem. Com dos idiotes miràvem el móbil intentant endevinar el trajecte a seguir. Finalment hem acabat per utilitzar la millor de les tecnologies que s'han utilitzat mai: la pregunta a ls gent dle carrer. A la primera, ja l'hem encertat. Un noi (que la Martina ha trobat molt guapo) ens ha indicat el camí. En 5 minuts ja hi erem. A platea ja estaven els meus sogres esperant-nos, guardant lloc. 
Després de l'espectacle, tots els presentadors han gaudit de converses amigues amb els companys, que no veuen des de fa setmanes. En Xavi, però ha decidit entregar-se al seu públic. Sempre ho fa. Jo crec que no hi ha ningú que tingui més clar que el seu pa és gràcies al seu públic. 


També he vist l'Òscar Dalmau i en Jordi Basté dedicant-se a la gent que fascinada volia saludar en persona les veus amigues. 
...

Sabent que havíem d'anar a Girona i que estava a les meves mans triar restaurant no m'hi vaig pensar dues vegades, un missatge via Telegram (és més segur) a la meva experta gastronòmica de capçalera. La Nuni Cuinetes (http://cuinetes.bloks.cat )em va posar al dia de la gran oferta gastronòmica que ofereix la ciutat de Girona. Tot i que la seva primera opció va ser el Bubble Gastrobar, finalment vàrem decidir-nos pel restaurant Can Marquès. Volíem alguna cosa tradicional i de tota la vida.
La taula estava reservada per les 14h però a la una ja hi erem. Com que el restaurant està davant el mercat de Girona hem decidit esperar-nos asseguts en un banc de fusta. Sempre hi ha vida i es distret mirar un mercat. Però teníem ganes de caminar i la curiositat per veure'l de dins ens ha portat a entrar-hi. A tots menys als avis. 
Una vegada dins ens han entrat ganes de tastar-ho tot. Quina pinta!!!
Hem comprat secallones i olives garcides i les hi hem portat improvitzant un aperitiu al carrer. Els avis s'havien llevat a 2 quarts de 7 per venir des de Cambrils, així que els pobres no tenien ni esma. Fins i tot el meu sogre s'ha près una pastilla perquè es pensava que estava malalt. 


A les 14 en punt hem anat a Can Marquès, un lloc que no ha evolucionat perquè no li ha estat necessari. Tot, TOT, el que fan és boníssim. Crec que si cuines així, l'evolució és innecessària. A més a més a un preu més que asequible (15€ per persona, tot inclòs).

Després de dinar patíem d'atacs de son. Un bon àpat és el que té. Així que arribats al pont de pedra hem vist el trenet que fa la visita turística pr la ciutat i seduïts pel truc truc i els còmodes seients encoixinats, hem pujat. 


Un vol amable que et permetia gaudir d'aquesta ciutat que enamora, sense pressa, sense cansament, observant-la, sentint-la.

L'avi Jaime ja tornava a estar en plena forma. Així que novament al Pont de Pedra hem decidit anar al Rocambolesc. Una gelateria que signa el petit dels germans Roca, del celler de Can Roca. La botiga, petita i encantadora, transmet màgia i tenia aquell punt naïf dels decorats antics de les pel·líciles de Disney.  Ens hem pres el que més ens ha cridat l'atenció i és que els gelats sempre entren per la vista. Un entrepà de briox calent farcit de gelat. Una autèntica delícia.


El dia estava resultant més que complet, però encara quedava el sopar de fi de festes a ca l'Ivan. Hem organitzat una barbacoa, he portat gaspatxos i uns aperitius, el Carles el beure, la Marta les postres i la carn l'Ivan. Una vetllada, com sempre plàcida, entretinguda, tranquil·la. Però avui com a quelcom especial i únic (com els dies de calor d'aquest estiu) hem deixat que els nens es banyessin pels volts de les 12 de la nit. L'hora bruixa ha captivat als pares que s'han llençat a l'aigua engrescats pels nens. Sense cap mena de dubte una experiència màgica pels menuts. Se sentien com un adolescent el primer dia que surt per la nit. 
De sobte he oblidat que falten dos dies per tornar-hi i que això té un final. De sobte només m'ha importat passar-m'ho bé. Així que tot és qüestió d'actitud.




28/8/14

Destí Torroella de Fluvià. Dia 24

Hi ha dies que saps el que necessita la teva família i lluites contra tots els buffs, ais, i les cares de tortuga per aconseguir fer-los veure que el teu pla és la millor cosa que podríem fer. Doncs això és el que ha passat avui. Havíem quedat amb la iaia Berta per dinar a L'Escala. Així que els he dit d'anar a la platja de les pedres, la nostra preferida. El dia era fantàstic, ja no hi ha tanta gent i segur que feiem una mica d'activitat i gana per dinar-nos el súper plat de macarrons que ens esperava. Tot i que han intentat boicotejar la proposta perdent temps i la meva paciència, he aconseguit anar a la platja amb tota la família. Com em temia a la platja hi havia la gent justa i l'aigua era neta, tranquil·la i transparent. Com que els he convençut amb la promesa que ens banyaríem tots junts (has de planejar anar sense res de valor per poder-ho fer) tan bon punt hem arribat, el reclam popular no s'ha fet esperar. Així que m'he disposat a entrar a l'aigua que tenia aquella temperatura freda tot i que saps que al minut no podràs sortir-ne de tan bona com la trobes. I així ha estat. Hem nedat i ens hem submergit. Jo no portava ulleres, però també em capbussava. La seva fascinació pel fons marí ha resultat màgica. Estrelles de mar, gambes, crancs, musclos, eriçons i peixos.  Molts peixos i de colors molt bonics. 
La Martina i jo hem decidit deixar l'exploració abans que els nois de la casa. I ens hem assecat a les roques. La Martina em preguntava coses del mar, jo responia les que sabia, d'altres les inventàvem.  
Alhora de dinar hem pujat fins a ca la iaia a peu. La temperatura era taaan agradable. Per un moment s'ha parat el món i m'he sentit plena, afortunada i segura de tenir la millor família del món.

La iaia ens ha fet macarrons. Avui es trobava millor de l'artrosis, o sigui que també estava de millor humor. Hem gaudit d'un dinar fàcil pels nens sabent que no hi havia cap activitat prevista per la tarda fins que un missatge ens convocava demà a fer el
Sopar de fi de temporada. Així que hem dedicat tota la tarda a fer uns aperitius, un gaspatxo normal i un de síndria. Segur que hi ha qui pensa que ens hem embolicat massa. Però als meus fills els agrada cuinar perquè els deixem participar. Potser seria més fàcil posar-los la tele, però llavors perdríem les estones compartides. 

Un joc de la por i un podeu anar a tirar les escombraries han resultat el fi de festa per avui, que demà ens espera Girona i ens hem de llevar ben d'hora. Buff!

27/8/14

Destí Torroella de Fluvià. Dia 23

Una de les coses que més gaudeixes quan estàs de vacances és alliberar-se dels horaris. Doncs fet! Avui ens hem llevat tard i tot i que estem de vacances hi ha algunes obligacions que no es poden obviar com, per exemple, posar la rentadora. Quan ets tu que compres la rentadora tens l'oportunitat de saber com funciona llegint-ne les instruccions, no tothom ho fa, però quan vas a una casa de lloguer et trobes una renradora que té un programari fàcil però que no et diu quan trigarà. Així que hem fet el gos fins que ha acabat. Bé de fer el gos no, que hem preparat el llit de patata i ceba i el fumet pel llobarro que vàrem pescar ahir. Que els nens ajudin quan no hi ha pressa és una sensació molt agradable, compartir coneixements amb els nens sempre ho és. 

Finalment hem anat a la platja. Una trucada de la meva neboda Helena per parlar amb la seva cosina Martina, la meva filla, ha estat motiu decisiu per arrossegar les dues famílies fins al mar. 
Dijous ells ja comencen a treballar així que com un espasme m'ha vingut al cap que dilluns he de tornar a la maleïda rutina i no sé si m'hi veig amb forces.
Hem dinat tard, a les 16h comencàvem l'aperitiu, mentre el llobarro es coïa al forn. 


Per la tarda hem caigut rendits per la inèrcia de les vacances i del descans. 

Al vespre hem anat a pescar amb la colla d'amics de Sant Pere Pescador. Quan hem arribat ells ja hi eren. Taules, cadires, paravents, neveres, tovalloles, un munt de nens. Feien un goig en nua platja nua de gent! 
Nosaltres no portàvem cuc i l'Arnau, sempre pacient, començava a posar-se nerviós. Tenia ganes d'estrenar la canya que li va regalar la iaia Berta. Així que en Xavi i jo hem decidit mullar-nos el cul, literalment, per caçar uns quants cuquets. La delicatessen autòctona dels peixos d'aquí. La veritat és que de tot el munt de gent, només un, en Marc, havia portat les canyes. Unes pèrtigues altíssimes amb uns sensors que canviaven de color quan picaven. Al seu costat semblava que anèssim amb canyes de fireta. De fet no ho semblava ho era. Una de les canyes de l'Arnau valia 7€ i va ser comprada en un xinès. 
Mentre jo parlava amb les meves amigues (ai quin gust!) en Xavi i l'Arnau anàven pescant. Jo al principi encara m'hi he quedat uns estoneta amb ells, el temps suficient per treure un sard de mig pam.  
Quan ja feia estona que xerràvem i ja havia oblidat a part de la família entre rialles amigues, sento en Xavi de lluny cridant : Mireu mireu, l'he pescat, l'he pescat. I l'Albert, que llavors era al seu costat deia, osti és gran aquest. Quin bitxo tu!
Me l'han deixat agafat tot i que el mèrit era del Xavi que hi havia posat el temps, la paciència i l'actitud. La sort li ha portat un llobarro de 750grs. Pescat amb la canya del xinès i amb cuc km0. Una bona lliçó de vida. 



26/8/14

Destí Torroella de Fluvià. Dia 22

Es nota que estem de vacances. Avui el lampista ha vingut a arreglar-nos la cadena del water a dos quarts de nou i la feina que tinc per escriure a aquesta hora. Però vaja.

El dia ha començat aviat. Els nens s'han despertat amb el lampista. Així que hi hem posat patxorra per esmorzar, patxorra per vestir-nos i patxorra per decidir què faríem. Tot i que el sol ens ha deleitat amb la seva presència hem volgut anar a fer una ruta en bici. Hem començat per fer un clínic a les bicicletes, inflar rodes, revisar frens, posar timbres, canviar les gomes del manillar... I com que som molt destres hem sortit de casa... A les 12h.

Així que hem decidit anar a ca la Ruki a fer un aperitiu. De Torroella a Sant Pere Pescador hi ha uns 4km. La idea era per anar per camins rurals, així que hem decidit obviar la línia recta per agafar un camí de carro entre fruiters. De fet, mentre anàvem per fruiters hem vist com ja comencçaven a collir.


Després la cosa s'ha anat estroncant semblàven dins la pel·lícula, Los niños del maiz, en versió familiar i de dia. Però perduts igual. Hem tardat vora l'hora i mitja a arribar a trobar un camí que ens portés a l'aperitiu, finalment ho hem aconseguit:

Hem vist les germanes de la Ruki i de la Marina. Sempre que podem passem a veure-les.

A la tarda hem anat a pescar tal i com havíem quedat i hem fet un llobarro de 650 grs. Que l'ha hagut de treure ma mare, perquè a l'Arnau se li hagués escapat (versió de ma mare). 

En fi un gran dia i molt cansament! ZZzzzZzzzZ

25/8/14

Destí Torroella de Fluvià. Dia 21

Als sants i als minyons no els prometis si no els dons. 

Quan he vist que el Sol no era un miratge i que sortiria, he vist clar que la proposta que havíem considerat amb l'Arnau seria un fet (el pobre portava tot l'estiu esperant el gran dia d'anar a dinar a la platja. Jo ja havia cedit) 
Així que he esperat que els nens es despertessin per posar-me mans a l'obra. En cadena hem anat preparant els entrepans. Jo treia la carneta de les sardines que ens varen sobrar. L'Arnau untava amb tomaquet els pans i la Martina preparava les tovalloles. Hem decidit anar a la platja de Sant Martí d'Empúries, però la de l'esquerra de l'espigó. La de la dreta, al haver-hi el pàrking, sempre està a reventar de gent.  
Sembla que després de tants dies de mal temps, tothom a tingut la mateixa pensada. Per aparcar i no pagar hem deixat el cotxe en un lloc que si no ets d'una gran ciutat no l'aparques. Els 10 últims moviments només eren de volant. No podia tirar ni endavant ni endarrera, així que he hagut de ficar-me, per dins, al maleter per treure les 4 coses de la platja: el cistell, la nevera, l'umbrel·la i el matalàs. Així que carregats com ases però amb la il·lusió de, novament, el primer dia de platja hem fet la mudança cap a la sorra. Segona línia de mar.
 
Després de dinar ha vingut la meva mare.  Li fa molta mandra sortir de casa, i més quan no tens res a fer. Així que aquests dies que la tinc a la vora li dic que vingui allà on som. Al principi, com que no ens hem entès amb la platja, venia una mica malhumorada, però la veritat és que hem estat bé. Els nens s'ho han passat bé i el matalàs ha estat, novament, la compra de l'estiu. Com cada estiu fins que no compres el ditxós matalàs ets un esclau: mama, per què no vens a l'aigua? Mama, per què no jugues a pilota amb mi? Mama?


Per variar m'he quedat sense bateria o sigui que a les 20 del vespre, quan he pogut tornar a conectar el mòbil he vist que en Xavi ja estava al tren, tornant. 
Una jornada profitosa li ha permès tornar a ser amb nosaltres avui mateix i gaudir d'aquesta última setmana. Un autèntic regal. I és que la vida de l'autònom, de vegades, poques, té alguna recompensa.

24/8/14

Destí Torroella de Fluvià. Dia 20

El dia no començava. Jo era desperta perquè havia acabat la son una hora i mitja abans que la resta de la família es llevés. Fins i tot la Dolça dormia entre nosaltres. Tranquil·la. 


Com cada diumenge hem trobat una estoneta per anar a l'església. Ens agrada anar a Sant Martí d'Empúries, on ens vàrem casar. Mossèn Ubach fa 11 anys ( el Mossèn que ens va casar)  en tenia quasi 80, ara en té quasi 90 i s'ha disculpat per a jubilar-se. La vista i l'oïda no fan possible la seva tasca. M'ha semblat trist, tot i que ell no parlava amb ressignació, més aviat amb conformitat. Ell no pot donar més i accepta el pas del temps en la seva carn. Simplement.

Hem dinat a Can Parera i només us diré una cosa TOT el que cuinen està bo i a un preu més que raonable. Hem menjat un arròs negre E S P E C T A C U L A R. La Tati i l'Albert sempre els agrada que ens quedem una estona passades les 16 hores, quan la cuina es tanca. Així xerrem, un hobby compartit. 

Aquesta tarda hem acompanyat a en Xavi al tren. Arribàvem tard, així que hi ha hagut moments que semblava que estàvem en aquelles persecucions pels carrers de Sant Francisco, però a Vilafant i amb badens. L'Arnau ha arribat a l'estació un pel marejat. No ha estat l'únic.  
Després de tants dies amb en Xavi a totes hores, crec que em costarà seguir el ritme vacacional. Ja sé que sóc la que proposo i els engresco a fer coses que potse no farien, ni per bé ni per mal. Però estigueu segurs que jo no faria res si no sabés de la seva confiança i la seva capacitat que em fan més forta. Així que començo la setmana amb dues males notícies: no tinc el Xavi i aquesta és l'última setmana, així que no em queda una altra que entregar-me al màxim al descans i començar a preveure la tornada, que després d'aquest magnífic estiu, serà més dura que mai.

Destí Torroella de Fluvià. Dia 19

Despertar-se durant les vacances amb pressa té un no se què que arrossegues tot el dia. Vam decidir fer una sardinada a casa perquè s'hi està bé, perquè som educats i durant tot l'estiu hem anat a casa dels altres i ja tocava la nostra, però sobretot perquè ens feia il·lusió. El Xavi i jo som amants de les juergues, els amics, els sopars i les vetllades que s'acaben tard. Així que hem convidat a tota la colla de "Marietes de l'Empordà" (tots foranis) i a la meva mare a sopar una sardinada. O sigui que m'he llevat d'hora per anar a comprar-les, no fos cas que més tard no en quedessin. M'he endut la Martina (que quan millor es porta és quan vas sola amb ella) i tan bon punt hem sortit de casa hem vist un cel gris. Semblava, com us ho dic, un edredó nòrdic rentat i estès mirat a través (si no ho heu fet mai, feu-ho i sabreu el què us vull dir. El paisatge, al fons, era captivador. Així que seduídes per l'espectacle visual, hem agafat el cotxe en direcció contraria a la prevista inicialment. I al fons del carrer, on comença el camp he hagut de fer mitja volta i encarar-lo cap a la sortida. Una vegada feta la maniobra, he sortit del cotxe i veig que amb les rodes havia atropellat una granota. Quan vaig uns metres més enllà, just on he fet la corva, en veig una altra, també aixefada. O sigui que abans de les 10 del matí ja havia aniquilat a dues granotes, no sé si això era un bon o un mal presagi.

Quan organitzes una vetllada a casa, saps que estaràs tot el dia fent coses pel moment en qüestió: el Xavi ha penjat el ports làmpades, l'Arnau ha tret el fang de la paret i del rebedor i del lavabo conseqüència de la caçera d'ahir. La Martina... La Martina molt no ha fet, però no ha emprenyat, que és molt. 

Quan he anat a buscar la meva mare, es fa gran i li fa por conduir de nit, li he comentat el què havia comprat. Doncs un quilo i mig de sardines per 7 adults i 5 nens i em diu : on vaaaas? Faràs curt! Ostres, he pensat. I ara què? En compro més, però a les 19h ja no n'hi hauran... M'ha arabalat una miqueta i després de dos intents ja he comprat el quilo i mig més que segons la meva mare, necessitàvem per no fer curt. 

Tot estava llest i en Xavi s'ha posat amb la barbacoa, el carbó estava mullat així que ha estat prndent d'un fil l'enfornar les sardines. Per més que intentàvem avivar el foc, la flama no prenia. Jo anava treient aperitius amb l'ànim de saciar la gana dels convidats. Per sort, els nens s'han entretingut fent polseres i collarets. En Carles, el meu germà m'ha demanat un secador de cabells, i despres de conectar-lo (odissea de cables inclosa) han començat els focs artificials. 

Una vegada la cosa ressolta hem pogut fer les sardines i menjar-nos-les a gust. Durant el sopar la Marta em deia que ella pensava que les sardinades es feien per dinar. Jo mai he menjat sardines per dinar.

Tants nens a casa han acabat amb la paciència de la Dolça (la meva gata antisocial) que ha decidit marxar a casa el veí fins que ha vist clar que els convidats eren fora. 

Potser sí que trepitjar granotes porta bona sort. Com a mínim avui ha estat un gran dia i això que els núvols ens han tingut amb l'ai al cor fins l'hora de la sardina.