El mar se’ls ha endut. S’ha endut
la seva il·lusió, els seus somnis i finalment, també, la seva por. El Mediterrani
ha estat, novament, cementiri d’innocents.
A l’altre banda del mar que ara em mulla els peus, n’hi ha que corren per pujar
a un vaixell, una barca, un tros de suro, qualsevol cosa per atansar-se als meus
peus. Els nostres peus que prefereixen ignorar que pensar que potser hi ha
alguna cosa a fer. Potser està en les nostres mans que els innocents de l’altra
banda del nostre mar, estimat Mediterrani, tinguin una oportunitat a la vida. I
m’imagino com deu ser viure fugint, sobrevivint, no tenint res de res i no puc.
El meu confort és massa gran per veure i entendre la seva realitat. No entenc
com marxen amb aquestes condicions? Potser ho entendria si no tingués res a
perdre, res a viure. Nosaltres som l’oportunitat, ells cerquen part del nostre
confort. Però nosaltres, i m’incloc, preferim mullar-nos els peus, això sí quan
fa calor. Perquè a l’hivern fa massa fred.
