10/8/19

Merilanding. Primera parada. Dia 9

L’estiu per alguns és època de descans i per d’altres és una època dura, de nervis, cansament i estrés. No sé si tots els que estem de vacances som conscients que ens cal que algú treballi per nosaltres poder descansar. Això és el que he pensat quan he vist la Tati aquest matí, tornant a començar com ahir i abans d’ahir, amb la mateixa il·lusió però amb una mica menys de força que dissimula amb un somriure. Sempre un somriure. Can Parera és el restaurant que ens allotja aquests dies, és la casa d’uns bons amics i millors persones, però també és la casa d’uns professionals que s’han fet a base de treballar de valent. L’altre dia em deien que “a l’estiu, ja se sap, la gent puntua pitjor el restaurant perquè no es pot donar tan bon servei com a l’hivern”. 140 dinars de mínima cada dia que preparen sense casi treva dels esmorzars de forquilla. 
46ºC a la cuina és estar a les portes de l’infern cada dia, un rere l’altre sense descansar cap dia, perquè ja se sap, la gent ve aquí a descansar. 
Avui el Merilanding el dedico a tots aquells que ens permeten estar de vacances. A tots als qui les forces els flaquegen i encara no som a 15 d’agost. Aquells que saben que l’hivern és molt més llarg si l’estiu ha estat dolent. A tots els que es permeten el luxe de no dormir prou hores per nosaltres, els estiuejants.
I en especial als meus bons amics Tati i Albert, amb el permís de l’Amparo (la mare de la Tati i primera propietària de Can Parera), per ser com son i per gaudir de la generositat de fer-nos sentir com a casa. Sempre. 

Pd: aneu-hi qualsevol època de l’any i tasteu els seus arrossos, tot i que qualsevol cosa que trieu us farà estar al menjador de casa vostre.

Restaurant Can Parera

9/8/19

Merilanding. Primera parada. Dia 8

Avui hem dormit feliços, és el que té quan vas a dormir amb un somriure i recordant les converses de la nit abans. He sentit, fins i tot, en Xavi riure...
Ens hem llevat a les 9h, ens hem fet un entrepà amb el pa del forn Empori de l’Escala. A part dels millors croissants de la vila, també hi venen el millor pa.
Una mica de deures els nens i jo, doncs mirant de treure’m el dol del llibre que vaig acabar ahir (Aprendre a parlar amb les plantes de la Marta Orriols), amb un de nou, que va arribar a mi per atzar i que està resultant ser un molt bon llibre, ja us explicaré què tal.
Ja feia dies que en Xavi frisava per anar a la platja del Tropic Beach de Sant Pere. No tant per la platja com pel xiringuito que fa unes rostes (pintxos, pels xaves) que Déu n’hi do. 
De fet a en Xavi això de la sorra ho porta malament, potser el fet d’haver crescut dalt d’un vaixell hi ha contribuït. El cas és que el tàndem de platja +Tròpic Beach ens anava bé als dos, després de deixar per impossible entrar a la platja de l’Escala. 
Avui la platja està divertida, el vent fa aixecar les onades que petits i grans gaudeixen intentant planejar amb tota mena d’artilugis: matalassos, donuts, planxes de surf de porexpan... fins i tot algun holandès ha posat a prova la pròpia panxa. 

Quan la llum de la tarda ja et permet obrir els ulls, amb aquella llum que tan bé senta, hem decidit marxar. Amb passes lentes miràvem d’arribar finsel cotxe immortalitzant el moment. La vida és feta de petites instantànies i la que deixàvem n’era una de valuosa, doncs transpirava felicitat. 
Diuen que hi ha un gen que és el del vici, aquell que et predisposa a viciar-te de tot allò que et provoca plaer. Així que aquesta nit, encara amb la sensació del riure insaciant d’ahir, hem quedat amb toooota la colla. Hem sopat a Can Parera, això vol dir que l’Albert i la Tati no ens hi han pogut acompanyar asseguts a taula. Però la taula s’ha allargat de bona clmpanyia i riures per a uns quants anys més. Gràcies Marina, Pere, Albert, Tati, Íngrid, Luki, Isabel, Marc, Mariona, Enric, Fèlix, Nuri, Joan i Marta. Sou taaaan grans i us estimo tant que només de pensar que he de marxar el meu cor es panseix. He promès pujar més. Ho faré. Sou teràpia! 

8/8/19

Merilanding. Primera parada. Dia 7

Si vas a dormir tard, doncs això... costa matinar. Així que després de llevar-nos, fer deures, llegir i esmorzar hem sortit i hem arribat a la platja a tres quarts d’una! RÉCORD D’ESTIU 2019! 
Avui hem tornat a la platja de les pedres, sí, la de l’Escala (el Port d’en Perris)! La que ens agrada! El fet que sigui de pedres que es claven als peus la fa ideal per no trobar-hi tanta gent i,a més a més, compta amb l’al·licient de tenir espectacle assegurat. 
L’equilibri no entén d’edats ni d’estatura. Hi ha nens que a cada passa sembla que hagin de caure i hi ha gent gran que ni s’immuta. Potser són les durícies o l’experiència... no ho sé, però hi ha autèntics funambulistes petris. Us ho prometo.
Hem arribat tan tard que hem decidit 
quedar-nos a fer una pizza. Fins i tot hem deixat l’umbrel·la parada, rotllo Benidorm, per trobar el mateix lloc després d’una pizza. 
L’Arnau ha estat el més llest i ha trobat un tros de mur que li faria ombre per estirar-se a fer la migdiada. La Martina i jo ens hem banyat i ens hem posat les ulleres d’aigua per gaudir, avui sí, del fons marí. 

He vist sards, orades, peixells i fins i tot algun peix d’aquari. Ells dinaven un apetitós plat d’algues enganxades a les roques i nosaltres observàvem embadalides aquest acte de quotidinaitat. 
Quan s’ha despertat, l’Arnau no ha tardat ni 3 min en tornar a ser a l’aigua. Pare i fill s’han fet amb les ulleres d’aigua, el tub i s’han allunyat de nosaltres per tornar al cap d’una bona estona amb una estrella de mar immensa. 
Una cara d’orgull, immortalitzar la troballa i superar la frustració que les estrelles també son éssers vius i cal tornar-les al seu hàbitat.

Avui al vespre tinc la cita que més il·lusió em fa de totes les vacances, a part de veure’m amb els meus germans, és el sopar d’estiu amb la Tati i la Marina. Les meves amigues empordaneses que encara que lluny sempre les sento a prop i que quan sóc amb elles el temps s’atura, però mai prou. Oxigenar-se és allargar la vida. Per això elles son teràpia. Les estimo! 

7/8/19

Merilanding. Primera parada. Dia 6

Després de tants dies de sol hem agraït un dia tèrbol. Primer perquè ens ha permès llevar-nos quan hem acabat la son (sobre les 11h) i després per gaudir de l’avorriment. Les vacances també son per avorrir-se. 
Així que hem fet un autèntic dia d’slowlife. Hem fet elscdeures relaxadament, hem llegit relaxadament, ens hem pintat les ungles amb la Martina (no cal que us ensenyi el resultat), hem anat a dinar a Can Parera sense pressa, hem seguit amb els deures que ahir no vam fer i hem anat a l’Armentera.
En Carles m’ha deixat la bici per
anar a comprar vi i postres. Ha estat començar a gaudir del pedalar quan unes gotes grosses m’han esquitxat les ulleres. Un vestit curt per anar en bici, no és el millor complement, segur. Sort que la pluja ha fet desistir de sortir a la gent de casa, perquè curta i mullada hagués despertat passions huahuahua.

Seguint amb l’slowlife hem anat a passejar, he provat un cotxe híbrid (flipant) i hem fet sardines a la brasa.
Família del merilanding, això és l’estiu. Una manera de viure diferent, sense pressa. Això relaxa!

6/8/19

Merilanding. Primera parada. Dia 5

Aixecar-se sabent que hi ha excursió programada és més fàcil i fa més il·lusió. El Cap de Creus ens esperava. De fet hem anat a la Cala Pelosa, a 11km de Rosesi situada dins del Cap de Creus. Per arribar ens hem perdut una mica, cosa que ens ha permès veure com la llibertat de construcció dels anys 70 ha deixat una petjada inesborrable, malauradament. Cala Pelosa és una cala petita, de sorra negre i amb un xiringuito de nom on, diuen, es poden menjar bons arrossos. Avui nosaltres anàvem preparats amb entrepans perquè sinó segur que haguéssim seguit el rastre de la flaire a fumet que ens ha acompanyat durant tot el dia. 


La calor avui ha apretat de valent així que l’aigua ha estat el nostre refugi la major part del temps. 
Després de la migdiadeta, hem decidit començar a marxar amb els arguments d’un núvol amenaçador que ens ha fet fora del plaer del paradís. 
Després que en Xavi i els nens descobrissin el fons marí plens de poseidònies i peixos que no havien vist mai. La Martina ha sortit de l’aigua només un parell de vegades,  l’Arnau només per menjar-se l’entrepà.
Després de les 17h hem marxat. Avui al vespre tenia un sopar amb una de les persones més importants de la meva vida, la Tati. Amb l’Albert formen el tàndem perfecte!I

5/8/19

Merilanding. Primera parada. Dia 4

Si hi ha alguna cosa que em flipa en aquest món és asseure’m a la platja i badar. Sense pressa miro com aquella esquena està agafant una tonalitat rosa i auguro que li costarà dormir, com aquells nens perden el banyador intentant pujar a la barca, penso en els modelets d’aquest any on la tanga o l’estret de cul fa furor... i aprenc. Aprenc que les hamaques amb rodes es fan servir per carregar tota la resta o com fugir del sol sense umbrel·la. De fet, ja dilluns ho vaig veure però em pensava que era un invent del TBO. Així que fins que no n’he vist 3, no he pensat que un objecte cool havia arribat a la platja i ves sino per quedar-s’hi. Es tracta d’un pal amb prou flexibilitat per fer un semicercle,els extrems del qual es collen a terra. El semicercle serveix de bastida per pinçar-hi una tela, amb agulles d’estendre, prou prima com perquè el vent la faci voleiar i sota de la qual es fa una ombra.

Si us dic la veritat, m’he passat bastanta estona mirant d’entendre quina millora representa aquest artilugi respecte a l’umbrel·la. Potser perque fa una ombra més ample o potser és ideal en zones de vent. No ho sé. 
Avui els nens han anat a la banana. Els hem convidat per celebrar l’aniversari de la Martina avançat, ja que el dia 11 serem de camí a lasegona parada. S’ho han passat molt bé però han tornat esgotats. Fins i tot la Martina ha quedat extenuada i ha necessitat una migdiada de 2 hores. 
Demà anirem cap al Cap de Creus, en una cala perduda. Us podeu creure que amb els anys que fa que el Xavi ve per aquí encara no li he portat mai?  Així que hem decidit anar a comprar per poder demà sortir ben aviat, amb motxilles, entrepans i tot el què us pogueu imaginar per admirar el sota mar. Un parc natural declarat Reserva Natural Integral, Reserva Natural Parcial, Paratge Natural d'Interès Nacional, Xarxa Natura 2000: Zones Especials de Conservació (ZEC), Xarxa Natura 2000: Zones Especials de Protecció per a les Aus (ZEPA)

4/8/19

Merilanding. Primera parada. Dia 3

No prou abatuts per la mala jornada d’ahir amb els surf d’estel, avui hem tornat a la platja amb la sort que el vent s’ha moderat i ens ha donat treva als banyistes per gaudir de les aigües cristalines. I això que hem arribat quasi a les 13h! I és que a l’estiu també hi ha deures i obligacions. Ens fa pal, però per experiència us dic que no s’ha de deixar a un nen durant tot l’estiu sense cuidar l’intelecte perquè el nivell d’empanamenta amb el que torna costa de remuntar!
En fi que sí, que avui hem tingut doble sessió de mar, matí i tarda, i he constatat que tenir dues criatures va ser una bona decisió. Han jugat junts, s’han banyat junts i ens han deixat gaudir del mar i de la tranquilitat que tanta falta ens feia.
Després de dinar he ensenyat un dels millors plaers que hi ha al món als meus fills. Una migdiada a la sorra deixant assecar la pell amb la brisa de mar. Buaaaah! 

Ara al vespre anirem a L’Escala a fer un frankfurt amb els cosins i a passejar per la vila marinera que tant m’agrada i que sempre més em farà recordar la mare. L’enyoro encara que aviat fa 3 anys que va començar l’inici de l’adéu.