19è dia de vacances: SI ET DIC ADÉU...

... vull que el dia sigui net i clar. I així ha estat. El meu últim dia de vacances ha començat ben d’hora, ben d’hora quan uns senyors havien plantat una escala per pujar a la terrassa, rotllo Pare Noel, amb l’objectiu de reparar les filtracions.  Així que per ser l’últim ha estat més llarg que els altres. Al cap de poc ens ha trucat a la porta un altre operari que venia a arreglar-nos la cisterna del wàter. Ja teníem la casa empantanegada i tots amunt i avall fent-nos nosa quan han trucat al Xavi per fer-li una entrevista pel diari de Tarragona perquè farà de pregoner de les Festes de Cambrils. Fantàstic. Semblava que de cop i volta la realitat de les nostres vides tornés amb nosaltres abans d’hora. Quin estrès!

El dia era clar, la fresca de la tramuntana encara es deixava sentir i teníem un llarg dia per endavant ja que unes amigues de la infància ens havien convidat a casa seva a sopar.  Mentre anàvem a la platja hem trucat als cosins per anar-hi però ells no hi anirien. Així que hem canviat de platja i hem anat a la platja de la gola. No sé si el meu subconscient ja sabia que més enllà de l’elecció s’hi amagava la voluntat de provar una cosa que feia temps que em rondava pel cap.

L’aigua era cristal·lina, neta i fresca al primer moment. Ens hi hem tirat els quatre alhora i hem dedicat tot el temps als nostres fills. És agradable conèixer a través del joc quina personalitat tenen els petits de casa que a batzegades comprens que s’estan fent grans. La Martina tenia els llavis morats i hem decidit sortir de l’aigua deixant en Xavi i l’Arnau en remull.

Li he proposat a la Martina de fer un passeig fins un xiringuito de windsurf, kaiacs i demés que hi havia a la vora per preguntar preus. Mai se sap. Però el meu objectiu era un altre. Volia posar a prova el meu equilibri damunt d’una taula. Volia fer pàdel surf. Com que llogar una taula tenia el mateix preu que menjar-nos un gelat a la platja (8€) he decidit de seguida que aquell seria el meu últim regal de vacances. La Martina ha corregut fins on eren els nois i els ha dit que vinguessin de seguida. Encara molls treien el cap. El primer en provar-ho ha estat en Xavi, perquè ell ja ho havia fet, però li costava. Després ens han deixat la taula a nosaltres les nenes. Mentre en Xavi ho provava jo anava guaitant com ho feien d’altres, memoritzant la tècnica i tenia la sensació que me’n sortiria. La Martina s’ha assegut a la punta. Es posa tan pesada de vegades que no pots dir-li que no. Així que per una cosa així he decidit no batallar. Primer de genolls (pobrets meus), després, una vegada l’equilibri ja estava controlat, he fet el pas valent de posar-me dreta i tatxaaant... ja hi era.

Remant Fluvià amunt com si ho hagués fet tota la vida. Després he tornat i ho ha provat la Martina, que en ser menuda, feia molta gràcia com tot el seu esforç, més enllà d’aguantar l’equilibri, era en remar amb un rem massa llarg per la seva alçada. Però coneix tant el seu cos que no li ha costat gents remar quan li ha agafat el truco.

Patia per l’Arnau, però aquest esport no li ha costat gents. De fet ell volia posar-se dret i no anar de genolls i s’hi ha posat de seguida. Després hem intentat fer tàndems. La Martina i Jo, després l’Arnau i jo, que hem caigut, i també, l’Arnau i en Xavi que ha estat intent fracassat i l’Arnau i la Martina que, com sempre, més que remar discutien. L’hora ha passat volant i ja eren quarts de tres. El dinar encara estava per fer i a la tarda teníem una activitat prevista que venia molt de gust.

Abans d’anar al port de Roses a comprar peix, hem parat en un parc infantil que es veu que és obert tot l’any i nosaltres ni idea que existís. Allà hi apleguen tots els inflables que fan córrer per les fires de la comarca i per un preu bastant assequible (més que si vas a la fira) poden estar-s’hi tota la tarda.

El peix arribava a les 19 hores així que una mica abans de l’hora ens hem acomiadat del paradís dels nens i cap a port. Tampoc hi havia estat mai a port. O com a mínim que jo recordi.

Un carrer amb tot de peixateries, una darrera l’altre, amb peix acabat de portar del mar i amb moltíssima gent que havia decidit, com nosaltres, sopar peix aquella nit. Com que era per tots 16, 8 adults i 8 nens, la compra era bastant important i hem jugat al “precio justo” abans de tenir el compte. En Carles és el que s’hi ha aproximat més sense passar-se. Vuit dorades, un rap de quilo i mig, 2 quilos de musclos, 2 calamars, un quilo de tallarines 125€

Després de comprar hem anat a casa la Natàlia, on couríem el peix i soparíem. Feia potser 20 anys de l’última vegada que sopava amb elles.  En Xavi en prou feines les coneixia.

Fer peix a la brasa, de fet fer qualsevol cosa a la barbacoa té el plus que mentre fas la brasa vas trencant el gel i et vas posant al dia. La Natàlia i la Berta comparteixen terreny però no casa així que ens anàvem movent d’una casa a una altra pel jardí en funció de si preparaves la closca o si controlaves el peix.

La nit ha estat llarga i les anècdotes interminables. En Carles tenia el dia inspirat i ha estat molt divertit. Els que no ens coneixien de petits, potser els hem arraconat amb records d’un altre temps. Però feia tant que no ens vèiem. Els nens després d’una migdiada han aguantat fins el final i sobre quarts de dues hem marxat. El dia s'havia acabat.

PD: Les vacances han tocat la seva fi. Unes vacances molt familiars, molt tranquil·les, que es poden explicar amb paraules senzilles. Ja fa 3 anys que faig aquest dietari i tot i que hi ha nits que costa i que he estat temptada d’abandonar en més d’una ocasió, només puc donar les gràcies per les mostres de suport, les paraules amigues i els comentaris que m’heu anat fent. Sense vosaltres això no tindria sentit, perquè al capdavall una escriu perquè hi hagi algú que la llegeixi.  També gràcies a tots els que m’heu acompanyat aquests dies, sobretot en Xavi que ha estat el fotògraf oficial i que ha compartit les nits de gintònics amb el Merilanding. A l’Arnau i la Martina, per ser dos fills fantàstics amb qui sempre ve de gust fer coses per la il·lusió que transmeten, i als amics i familiars que han sigut protagonistes algun dia i que m’han deixat fer-los públics. També gràcies a tots els que heu sigut però no us he nombrat, la vostra generositat és major. Ara començo a treballar de nou i el Merilanding el dedicaré a allò que cregui oportú de compartir amb tots vosaltres. Que tinguem sort i que trobem tot el que ens va mancar ahir.

18è dia de vacances: AROMA A PASSAT

Hem dormit fins tard, potser retrobar-nos amb el nostre llit hi ha tingut alguna cosa a veure. Quan m’he llevat, els meus fills estaven asseguts a la taula fent deures sense que ni en Xavi i jo els ho haguéssim manat. No donava crèdit fins que he sabut el perquè. Els nens es van quedar amb més ganes de cosins ahir i ja havien quedat de veure’s a la platja avui, així que avançaven feina amb la intenció que la negociació fos fàcil. I és clar, ho ha estat.

La platja estava a vessar però hem trobat un lloc un pèl agosarat per aparcar. Hem pensat, total no hi ha grues al poble! Quan hem arribat ja feia una estona que s’esperaven. La Martina i l’Helena han corregut per abraçar-se encara que la sorra els cremava els peus. En Carles estava endormiscat pel sol i la Mònica dreta per indicar-nos on eren tan bon punt arribéssim a la sorra. La platja de Sant Pere és de sorra fina i la principal característica és que és amplíssima. Potser has de caminar uns dos cents metres fins al mar des de l’aparcament per un desert amb dunes i tot.

Una vegada instal·lats el dia em demanava fresca i he decidit tirar-me a l’aigua i no sortir-ne fins al cap d’una hora. L’aigua era tan transparent que fins i tot podíem veure els peixos. Potser per això en Sergi, el meu nebot, ens ha demanat si per la tarda podíem tornar a pescar. I és clar, no hem sabut dir que no. De fet avui ha estat un d’aquells matins que recordo de la meva infància. Un dia clar després de la tramuntana, una aigua fresca i clara i tots a l’aigua jugant a pilota o passejant els nens enfilats damunt un matalàs. Per un moment m’he posat nostàlgica.

Sortint de la platja i amb intenció de tornar a la tarda en Xavi ha considerat que hi havia una missió especial: comprar un fanalet de Campingaz per poder veure-hi quan el sol s’amaga. De fet les últimes vegades que hem anat a pescar ens hem quedat sense llum i això ha fet que marxéssim. Avui això no serà el nostre impediment, deien els seus ulls. Hem tornat a Figueres, i hem trobat el preuat fanalet. L’hem comprat i cap a casa. Els deures ja quasi són a punt d’acabar.

En arribar hem organitzat tot el material que ens havíem d’endur, hem fet sopar, hem revisat la caixa de pescar hem agafat cadires, taula i tovalloles, alguna cosa d’abric i cap a la platja hi falta gent.

Quan hem arribat, després de passar-nos una hora intentant localitzar la bombona de butà que va bé pel fanalet (la que havíem comprat a Figueres no anava bé), encara hi havia gent i ens hem hagut d’esperar a tirar les canyes fins que no marxessin. La conversa era poc animada, però agradable. Hem tret unes cervesetes i fins i tot una ampolla de cavam i hem comentat la jugada mentre els nens inventaven històries de por que al cap d’una estona els han fet por de debò. Veient-los jugar m’he vist a mi de petita saltant, corrent i fins i tot lligant amb un nen guiri de la platja.

El sol s’anava ponent i el cel convertia el blau del matí en una amalgama de colors pastel preciós. La fresca passava a ser fred al cap de l’estona. Els nens han sopat i han jugat. Tots quatre i molt contents. He muntat les canyes i se’ns n’ha trencat un, però res importava. Ens hauríem quedat fins demà. Què dic demà, fins sempre, però després que en Sergi, el nostre pescador, hagués tret quatre peixos i que la son s’apoderés de les més petites hem decidit acabar la nit de pesca, d’aventures i de somriures perquè sense cap mena de dubte, els dies així tenen una veritable aroma a  passat.

Menció especial per la immensitat de la nit estrellada que ens ha acompanyat avui. 

 

    

   

17è dia de vacances: BON VIATGE I BEN TORNATS!

El dia tramuntanós, amb poques gaire de bufar a favor nostre i que et deixa amb aquella sensació emboirada que a poc a poc desapareix a mida que la fresca t’asseca la pell.  Avui marxaven els avis i encara els quedava veure un dia de Tramuntana per acomiadar l’Empordà. Un bon comiat.

L’esgotament anava prenent força. Massa dies a tot drap han fet que les decisions sobre què fer fossin interrompudes i variables. Competien la visita a les ruïnes d’Empúries, el castell de Roses i els Aiguamolls de l’Empordà. Però mentre discutíem, el temps se’ns escapava i les possibilitats de fer alguna cosa s’esberlaven. Entre tria i elecció, en Xavi, que potser era qui tenia el cap més fresc, ha decidit fer rentadores i aprofitar l’assecadora que la natura ens proporcionava. És fantàstic estendre una rentadora i que al cap de 5 minuts ja sigui seca, oi? Així no tens temps que t’entri la mandra. El llençols s’enlairaven com si fossin veles d’un vaixell quan finalment hem decidit anar a fer una compra d’intendència. No és gaire cultural però és pràctic.

Anant cap a Sant Pere Pescador els hem volgut ensenyar la desembocadura del riu Fluvià, així que tot i que no estava previst hem fet una paradeta a la platja de la Gola per ensenyar-los com mar i riu es fusionen. La riba del riu era plena d’embarcacions que aprofitaven l’airet per gaudir de la seva activitat preferida: wind surf, wake surf...  Després d’una dia de pluja tinc la sensació que la gent surt més desesperada cap a la platja. Com si en tingués més ganes i amb més passió.

Si hagués de deixar la intendència en mans d’algú, aquest algú seria l’Emi. Jo no he conegut a una persona que sàpiga comprar millor i treure més rendiment a un súper que ella. Jo m’he encarregat del què millor se’m dóna, l’economia d’espai. Després d’una súper compra he sabut encabir-ho en un cotxe ple a vessar, amb 5 persones i tot el maleter ple amb les coses de la platja. Un repte.

Després de dinar hem fet una sobretaula amb cafè, fil i agulla i una becaina aprofitant la treva de la tramuntana. I els hem dit adéu amb molta pena, sabent que en pocs dies ens tornarem a ajuntar-nos, aquest cop a Cambrils.

Havent sortit hem gaudit del silenci, de la tranquil·litat de no fer res, mentre els nens feien deures. Hem xerrat i hem acabat converses i ens hem estirat i hem començat a planejar l’hivern. És important durant les vacances i amb el cap clar planificar el llarg hivern i no deixar res a la improvisació, que sempre ens acaba menjant.

Un whatsapp del Carles ens convidava a sopar. El VISCA! Ha estat general. En Carles és el meu germà gran, està casat amb la Mònica i té en Sergi de 10 anys i l’Helena de 7. Com que els nens son pràcticament de la mateixa quinta quan es veuen es fusionen en unes rialles, conxorxes, jocs i molta alegria. Si a això li sumem la piscina tens el complet. Mentre ells xalaven nosaltres ens posàvem al dia. Ells ens explicàvem com els havia anat per Sicília i nosaltres els explicàvem com havia anat per l’Empordà. Unes birres italianes, la Messina, ens han regat el moment mentre esperàvem que la brasa anés fent camí per poder coure les sardines. El sol es ponia i la fresca es llevava, novament.

Després de sopar hem rigut explicant anècdotes i hem discutit, per variar, de política. A en Carles i a mi sempre ens agrada arreglar el món des de prismes diferents, o no tant. La qüestió discutir per divertiment. Els nens s’han apalancat a veure Star Wars i les nenes ha aprofitat per fer polseres ajudades per l’avia de l’Helena que gaudia del seus néts i del cosins dels seus néts.

Sembla que la vida de vacances pugui durar per sempre però com tot a la vida per valorar allò que tens has d’haver-ho perdut algun dia. Les vacances van tocant la seva fi, però em nego a deixar de gaudir-les pensant en el demà que crec que serà poc descansat.