Dissabte passat vaig anar a la Festa dels Súpers. Sóc del perfil majoritari de la Festa. Casada i amb 2 fills de 3 i 5 anys. Hem anat diverses vegades i he participat com a anunciant un parell més. La meva relació amb el Club Súper 3 és bona i que ningú interpreti que vull generar una queixa perquè no vam poder gaudir de la súper atracció de Nesquik. No, no la vam gaudir, però què hi farem. Era gratis!
I aquí vaig. La Festa dels Súpers és un macroaparador de marques que durant dos dies es congreguen al malaurat Estadi Olímpic, amb l’ànim de vestir una Festa d’un canal de televisió. Fins aquí, tot correcte. El motiu, la predisposició, l’entusiasme... tot això està motl bé. Però Senyors de la Caixa, s’han preguntat quina imatge donen amb un estand on no hi passa res i que per accedir-hi t’has d’empassar un hora de cua? O, Senyors de Nesquik, algú els va dir que la gestió de les cues era un tema a tenir en compte alhora de muntar “algo” per la Festa del Club Súper 3? O als de Vallnord, han calculat si el porcentatge de paper entregat en relació amb el número de clients aconseguits els surt a compte? O als de Movistar, que van parar una atracció de maquillatge on per maquillar a un nen@ es passaven de 7 a 10 minuts, no els van dir que l’any 2010 van anar 380 mil persones o el que és el mateix, quedarien malament amb uns 20.000 nens que no podrien gaudir de la seva activitat cada dia?
Vivim en un món on la imatge és molt important. Fer patxoca és la clau de la notorietat i això sembla que va a més. Però dissabte vaig caure en la preocupació de saber que darrera de la imatge moltes vegades hi ha l’abisme. Un forat negre que et porta a la galàxia del desconeixement i la ignorància. Donava tota la sensació que les empreses hi estaven presents més per cobrir el pressupost que per aprofitar la trobada de més 420 MIL persones. Està clar que una aglomeració de persones així (i això que no feia massa bon temps) pot desconcertar i sobrepassar-te, però la celebració del 20è aniversari requeria alguna cosa més. Requeria més presència dels personatges de la família dels Súpers ( i que si és una qüestió de diners també podien obtar pels capgrossos dels seus dibuixos animats). Requeria un pastís de veritat (fins i tot de Rècord Guiness). Requeria una connexió amb els pares que suportàvem pacientment les cues interminables a TOT ARREU (twitter va encapçalar l’entreteniment espontani i necessari). Requeria d’una animació fora de l’escenari, per tot el recinte, que pogués entretenir els més menuts. Requeria d’una actualització, simplement. Al segle XXI no es poden organitzar festes del sXX, i si ho fas així demana que tothom vingui vestit dels anys 90... com a mínim tindrà gràcia!
A la Súper Festa li cal una actualització, però no és a l’única. Les empreses que es gasten una quantitat indecent de diners en fer campanyes de publicitat podrien posar de la seva part i pensar noves maneres de participar-hi.
Sí que vam ser considerats els millors organitzadors del món, però això va ser el 92 i el Super3 ja tenia un any!
