I el cor
se li estrenyia a mida que el somriure creixia. La seva generositat no
li permetia deixar-se veure decaiguda. Ningú l’havia ensenyat a plorar i
ja, a la seva edat, se li feia difícil buidar els ulls. Res semblava
que l’afectés, res. Somniava tranquil·la i tot girava sense cap
obstacle, però el cor se li empetitia, se li deformava i en aquell
instant, aquell instant on les coses sembla que ja han tornat a lloc la
guspira es va encendre dins el seu pit. Res era important, només que la
vida se li escapava abans que deixar caure una llàgrima.
Un
dia, el simple dia que hagués pogut marxar, va aprendre a plorar. Els
ulls, d’un blau intens, supuraven llàgrimes petites que regalimaven
galta avall, entre els plecs de l’haver viscut. El blau, ara més intens,
s’entretenia a buscar alguna part nítida en la seva visió aigualida.
A
la seva edat, tant havia fet, i ara quan el temps sembla una broma de
mal gust. Quan les hores retroben la lentitud de la petjada jove, ara,
sentia que res havia tingut sentit. Res no tenia més que allò que estimava i
malgrat la seva raó, les llàgrimes que ara brotaven li demanaven que
cridés, que clamés al cel que volia estar amb ells, els seus fills
estimats. Aquells per qui va donar la vida. Però el crit era d’ofec,
quasi no respirava i s’entretenia a teixir records mentre el cor
bategava descompensat. Sentia un dolor punyent on les històries neixen.
Però feia tant de temps que havia oblidat el sentir per por a fer-se mal
que no va saber-se copsar el perill. I el cor es partí del dolor
acumulat en el cervell. Si mai tornés a néixer... en una altra època...amb uns altres pares...amb uns altres dolors...amb unes altres històries...si fos, per un instant, això possible...
Per a tu Paquita. Mai és tard per aprendre, ni que sigui a plorar.