Diuen que després d’un any dolent el següent és bo... El
2017 no sé si podria dir que ha estat un any bo, el que sí que puc dir és que
ha estat intens.
Amb la mort de la mare calia fer una reflexió profunda sobre
un mateix, que va implícita amb el dol, que m’ha portat a molts canvis.
Laboralment, ha estat un any de transformació. He sortit de la incertesa i m’he
dirigit cap a la solidesa. Potser l’edat, potser el Pep grill de la mare... la
qüestió és que he acceptat l’estabilitat com a possibilitat de guanyar-me la
vida... i sort d’això, perquè si jo he cercat l’estabilitat personal, el meu
món, el meu petit país s’ha capgirat. Així que podria dir que aquest 2017 no ha
estat el meu any, sinó l’any de tots els que vivim en l’estimada i odiada
Catalunya.
Diuen de mi que o se m’estima o que caic molt malament, així
que sento molta empatia envers el meu país. Aquest 2017, ha estat l’any que ens
hem reivindicat, hem trencat normes, hem rebut pals i hem exercit, madurament,
el nostre futur. També és l’any que ens hem sentit ciutadans del món,
malauradament per l’atemptat que va viure Barcelona el mes d’agost. Allò que
passava lluny de casa, va passar a casa i vam plorar. Vam plorar per gent
anònima que va morir aquell dia a la nostra ciutat a mans de l’odi en estat pur.
Després com si es tractés d’un ressopó de terror, es repetia a Cambrils, mentre
érem allà mateix. I vam ser conscients de la fragilitat de l’ésser humà.
També ha estat un any de creixement personal al voltant de
la política. Formant part d’un partit petit, Demòcrates de Catalunya, hem
treballat amb passió i fins a caure en l’esgotament per a defensar una manera
de fer. Sí, aquest any ha estat un gran any polític. Hem après jurisprudència,
de lleis, de recursos, de fiscals, de tràmits i de jutges. Hem entès que tots
els nostres actes tenen conseqüències encara que no siguin justes i que malgrat
tot, es pot seguir lluitant. Hem comprès que la dignitat mai te la poden arrabassar.
També hem estat conscients que l’home, en situacions límits,
no sap com acabarà actuant i que lluny de ser una mala cosa, l’1 d’octubre va
ser una gran lliçó de democràcia. I tot això en el meu petit país.
La vida pública ha estat tan intensa que hem tractat de ser
més gelosos de la vida privada aquest 2017. Hem fet que tot continués rutllant
i hem amagat les pors i els neguits davant dels petits que han picat les
cassoles com si es tractés d’un joc sense saber que ens hi jugàvem molt. Els
hem portat a manifestacions pacífiques per ensenyar-los que per reivindicar i
queixar-se no sempre s’ha de fer des de la violència. Ells han entès, crec, que
la democràcia és quelcom important per a poder tenir una vida en pau.
També ha estat un any d’adéus, encara que per a mi, aquest ha
estat tranquil -malgrat l’ensurt del pare que ja porta el marcapàs-. Però són
molts i joves els que han mort. I, lamento aquestes morts més fortament que
altres vegades. I els emparo en les meves oracions i sóc plenament conscient
que el temps emmascara la tristesa de normalitat i així es porta millor el
patiment. Tot va passant i s’aprèn a viure d’una altra manera.
En definitiva, aquest 2017 ha estat un any per a recordar.
Per no oblidar i per fer-ne referència sempre que ens sentim decaiguts. Perquè
hem estat el David de Goliat i de moment, amb una sola fona de valentia hem aturat l’envestida del
gegant. Veurem si aquest 2018, podem derrocar-lo amb un simple somriure.