10/8/13

De vacances. Dia7

Fa una setmana que vaig començar les vacances i em sembla que ben bé no he descansat. No he tingut temps d'avorrir-me.  Avui, hem començat les celebracions de l'aniversari de la Martina, que en fa 5 diumenge. Hem reunit els que han pogut. Altres treballaven, i bé que fan tenint en compte que l'estiu a l'Empordà no és tan curt com en d'altres indrets de la geografia del país. Ha vingut el meu germà a sopar amb la seva família. Trobo que tenir una bona relació amb els germans és quelcom que s'hauria de valorar més. Una germà és algú que sempre el tens, sigui pel que sigui. I jo el meu, me'l sento així. En Carles és una persona que darrera d'aquesta imatge poc convencional, amaga un cor gran i generós com pocs. Me l' estimo molt en Carles, i a la seva família també, és clar. 

He de confessar que quan estàs de vacances no tens el cos per organitzar res, però potser per trencar la rutina, hem decidit fer una barbacoa de peix, que no s'estila tant (absolutament recomanable). Hem tingut una conversa amable i els nens han gaudit de la companyia dels cosins. Jo recordo molts els meus cosins. Potser la malaltia de l' Oriol, ens va unir més. El cas és que per mi són importants els cosins i que es portin com a germans entre ells. Per això quan es relacionen, quan riuen i juguen a fer collarets o quan no són capaços de sortir al carrer perquè tenen massa por em fan sentir bé. Aquestes aventures són les que recordes i esbotzes un somriue en aquell pensament. 

Hem filosofat de la vida, d'allò que ens ha marcat i d'allò que no ens hauria d'haver marcat. Una autèntica conversa d'estiu. Quan el temps juga al nostre favor i tot allò es pot dir entre riures sincers i llàgrimes amagades.  Això és el que hem viscut avui: Un Sopar d'estiu.
...
Al matí hem anat al veterinari i ens ha confirmat que la Rita es pot dir Rita i que és una bona gata, manyaga i sana. Amb la Dolça tenen algunes reticències i bufades, però no està tot perdut, ja ho veureu...


8/8/13

De vacances. Dia 6

Quan al mes de maig vam fer entrar una gata a casa nostra no vaig imaginar-me mai que me l'estimaria així. És vetitat que no són com els gossos que sempre reben el seu amo, però quan coneixes aquests petits felins domèstics t'adones que existeixen moltes maneres d'estimar. Ells tenen la seva. Cada nit, des que em vaig quedar sola amb la Dolça de Rodríguez a Barcelona, dorm als meus peus i juguem amb la corda abans d'anar a dormir. Em segueix per tot arreu i fins i tot s'ha endut alguna trepitjada.  Ha estat una molt bona gata des del principi i fins i tot quan hem marxat de vacances i hem patit en les seves fugides efímeres, sabia que tornaria. Alguna cosa m'ho deia per dins.  
El fet d'estar en época de contemplació també ha tingut a veure amb el que ens ha passat avui. Hem sortit a passejar, tardet, pel poble. I en un carreró sense sortida hem vist un gatet parat darrera una reixa forjada, sobre el mur d'unes escales que devien baixar fins una bodega. Aquell gatet blanc com la neu i amb les orelles i el nas rosat ens ha robat el cor. Estava molt prim i els ulls blaus li sobresortien. Era com si del pare hagués tret el color del pel blanc i de la mare la resta de colors que es concentren tots a la seva cua llarga.  Ens hi hem abocat per instint. La Dolça ha estat pacient en la seva instrucció d'emocions felines. I el gat blanc ens llepava els dits, ens ajudava a acaronar-lo i ens ha seguit fins a mig camí de casa, de tornada. Mentre caminàven hem pensat en la Dolça i amb la seva tristesa des que ha conegut món darrera les portes i finestres de la ciutat. Hem girat cua, ara amb el gat en braços. Hem tornat i hem preguntat si algú coneixia si tenia amo. Una marca al voltant del coll semblava indicar que estava abandonat, però ningú en sabia res. Hem decidit que aquell gat blanc no el podíem deixar allà. Segons el meu fill, el gat fa cara de pobre. No sé què vol dir ben bé, però és veritat. Fa cara de pobre. Així que ens l'hem quedat. Li hem regalat a la Martina, diumenge fa 5 anys, i no he vist mai una connexió gat-nena com la que ja tenen passades unes dues hores. La Dolça encara està per confiar-hi, però a casa s'hi passa moltes hores sola. Suposo que un altre de la seva espècie li farà bona companyia.
Ha menjat com si se li acabés el món i de seguida ha estat disposada a jugar amb el cordill. Sí, disposada. Ha resultat ser una gata. 


Quan vàrem decidir venir a aquest poble a passar les vacances no ens imaginàvem que mai més l'oblidaríem. Ni que fos perquè en veure passar la Rita, sempre ens vindrà a la memòria un passeig. El de l'última hora per agafar fresca bona i per deixar-se endur pel vent fins el nou destí.

Demà doncs, com que la Tramuntana costa de marxar, farem una visita al veterinari per normalitzar una adopció casual, d'un estiu per sempre.

7/8/13

De vacances. Dia 5


No ha fet sol, la qual cosa vol dir que no hi ha hagut platja. Malgrat algunes invitacions a piscines amigues, hem aprofitat per fer alguns encàrrecs que ens urgien, com per exemple comprar un collar a la Dolça. Si bé, és cert, que va tornar de la seva aventura (que ha repetit un parell de vegades més), també ho és que no estem del tot tranquils. Si la perdéssim, en cas de portar un collar seria més fàcil identificar-la, ens diem més per autoconvenciment que per seguretat.
De camí, hem anat a l'oficina de turisme de l'Escala. Una noia atenia als viatgers que a la recerca del tresor desconegut, se'n van amb la cua entre cames. Si vens turisme, no hi ha tresors que valguin a la seva oficina. El turisme sempre es ven a l'engròs. Així que davant d'una atenció correcta, però sense émfasi, hem continuat amb el nostre avorriment, que avui, semblava trencar-se amb els núvols que a hores deixaven passar els rajos de sol posant en dubte la nostra opció de No Aigua.
Hem visitat alguns amics que tenim per aquí. Sí, sí, viuen aquí. Quan vaig descobrir  aquesta zona de món només tenia 6 anys. Al principi, ens vàrem fer amb aquells que, com nosaltres, només s'hi atanssaven per vacances. Però aleshores estaves condicionat pels calendaris aliens. No es tractava de passar-s'ho més bé o més malament, sinó de disposar dels amics quan es necessiten. Així que em vaig fer el ferm propòsit de trobar nous amics, els que vivien allà. En aquell paratge preciós a tocar de mar i on el temps sembla passar a una velocitat diferent a l'habitual, des d'aquella decisió, he pogut conèixer molta gent, però també hi he trobat molt bons amics, dels millors. 
"Un amic no es pot mesurar per la quantitat de vegades que us truqueu durant l'any. Un bon amic és aquell que saps que hi és, sempre"
A la tarda i amb la intenció de poder deixar les portes obertes sense el perill que espeteguin per la corrent d'aire hem anat a buscar pedres de riu, a la platja. Aquelles pedres arrodonides són perfectes per falcar les portes i, com que la tarda semblava portar el mateix camí gris del matí, hem decidit posar-hi color. Hem organitzat de forma improvisada un taller de pintar pedres. Al principi només hi eren els nostres, però al final s'hi han anat aplegant nens espontanis fins a fer un grup de 5 nens. Ha estat divertit i alhora me n'he adonat que és necessari treballar una miqueta més durant les vacances, sinó amb la meva petita, patirem el setembre. Els més moguts han estat asseguts 20 minuts, la resta hem arribat a l'hora.

La veritat és que ens han quedat molt boniques i és una activitat que només requereix imaginació. Us la recomano, perquè en dies com avui, grisos, han posat color a les nostres vacances.

Al final li hem posat el collar a la gat, però ens fa tanta llàstima que li hem tornat a treure. Hi hem de confiar, al cap i a la fi, no ens ha donat cap motiu per no fer-ho. 
Avui, amb aquest temps, els horaris han tornat a la normalitat i hem sopat a una hora decent.  Veurem demà.

De vacances. Dia 4

Avui se m'ha fet tard. De fet, sort en tenim que la calor no em deixa dormir perquè sino el dia 4 no existiria en el dietari de vacances. Pot passar. Avui hem tingut una jornada marcada per l'avituallament. Aquesta desagradable activitat no deixa de ser-ho en els mesos d'estiu. Probablement haver de batallar amb el "compra'm això" o el "compra'm allò" no hi ajuden gaire. Al poble gran, que tenim a 7 kilómetres, ha explosionat la industria dels "súpers" i no té res a veure amb Tv3. Tres cadenes de supermercats han instal·lat a l'entrada de poble el seu particular espai. L'un compte amb un etiquetatge bàsicament en alemany perquè els seus productes són bàsicament alemanys, per tant hi trobes, bàsicament, alemanys. L'altre és de l'empresa més ben considerada del país. M'heu de creure si us dic que el dia de la inuaguració la gent no hi anava a comprar a aquell supermercat, anava de visita fent uns grans ohs i ahs a cada espai. Començant per l'aparcament i acabant per la peixeteria. Un autèntic fenomen de masses. I finalment en una nau industrial de poble, trobem l'antisúper. Aquell que es barat perquè no ets capaç d'identificar els preus, ni els productes sense fer el desempaquetament selfservice. 
Com que estem de vacances hem entrat en tots ells. Ha estat com qui va amb el trenet a veure el poble de torn. Una activitat com un altre i sense glamour i carregats com ases hem tornat a casa a dinar. La tarda ha estat un intercanvi de favors, els del matí pels de la tarda i hem hagut de tornar a la platja coaccionats per la consciència que als nens no els agrada anar a comprar.

Una altra novetat és que finalment m'he assegut per posar fil a l'agulla de la meva activitat estiuenca preferida, llegir. He carregat el llibre durant uns dies i avui els astres s'han aliniat permetent que pogués acabar un breu capítol de l' últim llibre de la meva autora preferida. La Marian Keyes. La novel·la, La Helen no pot dormir, és adictiva, la qual cosa m'ha permès enganxar-m'hi abans de la primera interrupció. Als 5 minuts. Això fa que sigui una bona recomanació per a mares que volen llegir a l'estiu malgrat els nens...
I res. Demà, o sigui avui, s'espera pluja. De fet ja sento tronar i fa aquella calma txitxa que preveu que els meteoròlegs, aquesta, l'han encertada. Si és així, tindrem un dia diferent i haurem de trobar una altra manera d'avorrir-nos. Potser anirem a caçar cargols, com diuen aquí. Demà us explico, o sigui, avui.

5/8/13

De vacances. Dia 3

El post d'avui té una protagonista clara: La Dolça. La Dolça és una gata de dos anys que viu amb nosaltres des del mes de maig. El cas és que li agrada viatjar i és per això que hem decidit unir-la a les nostres vacances, al cap i a la fi és un membre més de la família.
Quan vàrem arribar semblava poruga i, fins i tot, vam dubtar si no se sentia malament aquí. Però amb tres dies la Dolça ha descobert que hi ha vida darrera quatre parets. Una terrassa que deixa veure els carrers del poble ha estat el gran al·lcient per ella. Tan és així que avui ens ha fomut un ensurt que Déu n'hi do. Estàvem fent el sopar, tard, per variar, quan de cop i volta hem viat que la gata havia decidit sortir a la terrassa malgrat nosaltres encara no hi erem (sempre que podem fem l'àpat sota el cel, serà que a Barcelona no tenim ni un simple balcó). S'ha situat al córner i flip! Ha saltat. De cop i volta ens hem quedat parats, ens hem mirat i hem anat corrents per veure on estava la gata. No hi era. Cap de nosaltres ha vist cap a on s'havia dirigit. Hem intentat prendre una actitud de normalitat. Veient la cara dels nens no ens quedava massa alternativa. Sense fer cap escarafall hem trucat a en Jordi, l'educador de gats. La seva opinió no era massa esperançadora. Ens ha dit que és més o menys normal, que de vegades quan surten al carrer es desorienten i que amb una llauneta de les que agraden als gats sortíssim a fer una cassolada amb la llauna per tot el poble. Si no funcionava, penjar fotografies de la Dolça.
Ens hem tornat a vestir, hem deixat el sopar a la taula i un de nosaltres ha decidit fer el primer torn de recerca. No havíem sortit al carrer que flip! La gata ha fet un salt fins a la terrassa i ha entrat escopetejada fins el seu sopar. Fi de l'aventura. Han estat només 11 minuts sense ella i ens hem adonat que la gata ja és part de la nostra família, en el seu intent de fuga l'hem enyorat de seguida. I pels qui creuen en la infidelitat dels felins, ha tornat per la seva pròpia voluntat, sense coacció.



En fi, pel que fa a les vacances avorriment a la platja fins que hem agafat fred. És quan no tens res a fer que t'adones de com és cada membre de la família. Avui el meu gran m' ha dit: vas triar un pare molt bo, després de passar-se tota la tarda a l'aigua amb ell. Sento que som molt afortunats.


Demà volem anar a l'oficina de turisme i la nevera està molt sola. Pla pràctic que trencarà la rutina de l'avorriment.

4/8/13

De vacances. Dia 2

El dia d'avui es pot resumir amb una sola paraula: platja. Després de la súper festa d'ahir que ens ha deixat pudor d'orins humans la terrassa, aixecar-se ben d'hora, ben d' hora, ben d'hora es feia difícil. Així que hem esmorzat a les 12. Hem sortit de casa a les 13:30 i hem passat el dia a la platja fins les 8 del vespre. A L' Escala hi ha moltes platges, però la nostra preferida és diu Port d'en Perris, però se la podria rebatejar amb el nom de Platja de l'equilibrista. Si no portes el calçat adequat sembla que hagis de caure a terra a cada pas. Veure sortir els guiris de l'aigua és tot un espectacle i divertit de veritat.



A la platja som dels que anem amb mitja casa pel "si d'un cas". Així que una vegada instal·lats ens ha fet molta mandra marxar a l'hora de dinar (durant les vacances heu d'avançar dues hores i tindreu clara quina és l'hora habitual). Ens hem menjat uns entrepans i llestos. No sé si el que em passa a mi, també us passa a vosaltres, però a l'estiu no tinc tanta gana. La sensació de gana no és la de l'hivern que series capaç de matar en cas d'estòmac buit. Així que fet el mos hem seguit caçant crancs i fent pilonetes amb pedres. Hem acabat la ISDIN de torn. Que per cert, aquest any l'hem encertat. Han fet un esprai invisble i fàcil d'untar que és una meravella. De veritat us ho dic. Així que és tan fàcil i còmode de posar que ja l'hem acabat.
Jo em pregunto perquè als nens els fa tanta mandra posar-se crema. Mira que els ho dic amb temps perquè es vagin mental·litzant però nois, no hi ha res a fer. He hagut de perseguir a la petita i al gran per la platja dels equilibristes més d'una vegada, avui. Ben mirat, a còpia de perseguir-los potser al final em posaré en forma.
L'anècdota del dia ha estat que una colla d'amics d'uns 50 anys han decidit celebrar el primer dia de vacances amb cava. Han portat una ampolla i unes copes de veritat, de vidre ( hi ha una edat que no pots fer el cutre), una taula que han parat dins l'aigua i han brindat per les vacances.  Bona pensada!
En fi, avorriment a la platja i el meu grau de morenor ha pujat un nivell en el dia d'avui. Demà més.