29/9/11

PENSANT EN LA TARDOR... AVIAM SI ARRIBA!

Perquè ja he vist la meva propera adquisició...Us la presento!
Sempre havia pensat que les botes d'aigua eren la cosa més antiestètica del món, fins que he vist aquestes. Ah! per si ho voleu saber, són de Bosanova i costen 41€ (una ganga). A mi, aquestes que són de color marró envellit m'han robat el cor, però les negres no estan gens malament.
Que plogui, que plogui...


28/9/11

UNA COSA PORTA A L’ALTRE...


La decisió s’estava gestant ja fa uns mesos. Un dia vaig veure el meu fill fent mimetisme amb un palet de pa com si fos una cigarreta. La imatge em va provocar nàusees. Potser no seria el millor exemple pel meu fill si de gran no vull que fumi, em vaig dir. I la cosa va anar així. Ara feia 2 anys que havia reconvertit la meva figura de grassa simpàtica, en una de noia corrent (bé, una mica més baixeta que la resta, però en fi...) i el manteniment ja formava part del meu hàbit alimentari. Ja no havia de patir. Ara, al deixar de fumar no m’engreixaria els deu quilos de la vegada passada.
23 dies més tard. Començo a notar com se m’eixamplen les cuixes, torna a brotar la panxa i les pelleringues dels braços es fan més evidents. Pujo a la bàscula cada dia i la cosa no promet. 1,5 de més que no baixen ni a còpia d’amanides solitàries per sopar.
La roba encara la puc portar, però no sé si al hivern la cosa anirà a més. NO M’HO PUC PERMETRE.
Si menjant el mateix augmento de pes, he d’aconseguir gastar més... les mates, són les mates.

Si fins aquí heu arribat a la meva conclusió... entendreu que en la meva vida hi hagi un nou concepte temporal que implica un nou hàbit:

Resumint els 23 DIES SENSE FUM = 2 DIES SENSE COTXE:
  • Encara em fumaria un puret... sobretot després de sopar
  • He de menjar a l’hora.... no hi ha manera d’enganyar la gana. Ara no!
  • Després d’una bona caminada de bon matí, es treballa millor
  • L’aspecte de la meva pell ha millorat
  • I no em canso com abans, la qual cosa vol dir que els meus pulmons també han millorat
  • el meu fill encara em recorda amb cigarreta. Suposo que això vol temps.

26/9/11

DE PREGUNTES, RESPOSTES I MENTIDES


L’altre dia, un amic m’assegurava que Pep Guardiola era votant socialista. –El nostre Pep!- Exclamava amb aquella convicció del “ja sabia jo que…” que ens persegueix per donar forma a la raó o la inseguretat o a la simple enveja o a la reafirmació del nostre ego… vés a saber!

El més impactant d’aquelles paraules és que a primer cop de veu, et deixen atònit. Com si de cop t’acabessin de trencar els esquemes. Prefixats, és clar, i que en el fons, minuts més tard del cop de titular, acabes entenent que només estaven en el teu cervell. Bé, en el teu i en el del teu amic. Durant uns segons reordenes el teu esquema mental, busques excuses, t’ubiques. I del fangar aprofites per desfigurar i tornar a donar forma al personatge.

Per què hauria de ser socialista? Pot ser independentista un votant del PSC? Perquè en Pep, el nostre Pep és independentista, oi?  I,finalment, algú com en Pep, diria mai a qui vota?

Aquestes i mil preguntes més em surten a glopades i no hi ha cap resposta. Tot son divagacions. En el fons, no el conec. No sé res més enllà, que el que es veu per Televisió o en el camp, en les rodes de premsa, en el seu posat. O el que ha fet treballant, amb els jugadors, amb el club, amb els colors... res més. Només he creuat una paraula amb ell en una cafeteria. Li vaig dir: Bon profit! Ell em va respondre amb un: Gràcies, igualment!

Si va fer servir l’expressió igualment, sí que podria derivar-se’n una connotació socialista-comunista. Sí, sí... comença a encaixar. Però ell parla en termes d’independentisme, aleshores com pot ser que sigui del PSC?  Una esquerra independentista? La republicana... però, és clar, ser  votant d’ERC el podria posar en una posició incòmoda. Al cap i a la fi, segur que si els seus dirigents se n’assabentessin el situarien com a número 1 del partit, i en Pep, el meu Pep, ha dit per activa i per passiva que ell només sap de futbol. Així, que no queden més opcions ergo vota el PSC per què no té cap altra opció.
JA ESTÀ. El meu cervell, comença a tornar a la normalitat. Assetjat pels esdeveniments intenta tornar a la velocitat normal de conducció.

Més tranquil·la continuo sentint el meu amic que ara em parla de cervesa. Començo a notar con el múscul distens indica que ja tot ha tornat a la normalitat. Aleshores, com una batzegada, irromp a la ment una pregunta. Trencant el seu discurs formulo la pregunta que m’apreta per sortir: I com ho saps això d’en Pep? que vota PSC?. Ell respón: un noi que conec, coneix a Joan Laporta i aquest li ha assegurat que així és.  

D'on prové l'error?