14/10/11

SANTA RITA


Vivim en una època on la manca de valors, evident a cada cantonada, es contraposa amb la recerca del guru, del líder, del profeta, del Messies... en definitiva algú que tingui clares les coses i que ens digui cap a on hem d'anar perquè tot ens vagi bé. I ens aferrem a un President, el primer negre, dels EUA primer, a un entrenador de futbol després i anem fent via fins arribar al Coaching. Oh! Sí! Aquest sí que sap cap a on he d'anar, què he de fer per ser feliç, quina actitud he de tenir davant la vida... i seguim les seves indicacions amb fe cega. Passen els mesos i ens adonem de tres coses:
1) El meu Coaching s’enduu bona part dels meus ingressos destinats a gaudir amb la resta de la meva família.
2) He canviat d’actitud però la feina que he fet jo com a individu topa amb la societat. Ells no han fet el seu entrenament.
3) He confós actitud amb valors.
Així que aquesta és la moralitat que n’he extret:
Estar a gust amb un mateix és importantíssim per afrontar les adversitats quotidianes de forma assertiva i per millorar les relacions interpersonals. La falta de valors és una evidència que es pot veure a la cua del supermercat. I que, de vegades, no cal buscar a l’altre punta del món les respostes existencials que també trobaríem aquí al costat. 

En cas de desesperació, tot i que no està de moda, sempre ens podem encomanar a Santa Rita, la Santa dels impossibles.

10/10/11

UN PAS ENDARRERE, UN PAS ENDAVANT


La música és una de les coses que ens envolten que afecta a més parts del cervell. Jo aquesta cap de setmana ho he comprovat.
El meu marit em porta un CD del Sergio Dalma. És una recopilació d'adaptacions de cançons italianes dels 70. I és que feia uns mesos que havia escoltat una entrevista que li feien i en aquestes van posar una de les cançons del disc, Jardín Prohibido, de Santino Giacobbe. El meu cervell, en aquest precís moment, va posar-se en marxa. Calia tenir en cd i tornar a sentir aquelles cançons.
Aquest cap de setmana, he pogut tornar a sentir unes cançons que m’han transportat a una infantesa quasi oblidada. On no hi havia ni dolor, ni preocupació, ni tan sols responsabilitat. On tancada al lavabo cantava aquestes cançons gravades en la cinta que quedava de vegades enganxada mentre em mirava al mirall. Imaginava que es podia estimar així, per sempre. Aquella música, ara, gairebé més de 20 anys després se’m ficava dins i em feia sentir part de la meva innocència de llavors. I he tancat els ulls i m’he deixat endur i he cantat fort, desafinant, i se m’ha trencat la veu. Les llàgrimes del passat han brotat sense explicació. No hi havia motiu  per plorar i en canvi, el meu cervell, estimulat per la música, ha pogut desfer un nus del passat que com una contractura molestava al caminar.
 
De vegades, les passes enrere són només per poder agafar embranzida i tirar endavant. 

Ho sentiu?

SÁBADO POR LA TARDE. CLAUDIO BAGLIONI