23/8/13

De vacances. Dia 20

Em sap greu si algú esperava les quatre línies sense pretensió del meu diari ahir. Estava massa cansada. La piscina ja ho té això. Et deixa mort i reventat. Vilopriu és d'aquells llocs que t'enamoren. No és que sigui la piscina més espectacular del món. De fet no deixa de ser una piscina municipal. És l'entorn. És com si s'amagues entre tant bosc d'alzina, de pins i de roures, només a l'abast d'alguns privilegiats. Això és. Però ahir es va afegir un alicient més. Una d'aquelles coses que donen sentit a la vida. D'aquelles que fan pensar. Ens hem trobat a tots els nens que gaudeixen dels campaments al Ginebró. Uns campaments només aptes per a nens amb risc d'exclusió social i amb realitats difícils. Eren els nens del Casal d'Infants del Raval de Barcelona. Fa pocs mesos en Xavi va participar en un acte per recollir diners per aquests infants i ara, aquí, ens trobàvem aquests nens.
Els infants no necessiten massa per ser feliços. Som els adults que ho compliquem més. De fet, jo crec que amb les atencions bàsiques per sobreviure i una mica de carinyo, tots els nens del món podrien ser feliços. 
L'Arnau ha jugat amb nens de la República Dominicana, de Bolívia, de Rumania, del Marroc, de la Índia...i res els diferenciava. Dins de l'aigua eren simple nens. No hi havia res més que un color de pell. Diferent. 
...
Les vacances s'acaben i això vol dir comiats. Avui hem anat a dir adéu a la Sílvia, la meva germana i l'Hernan, el seu promès. Estan treballant molt dur per tirar endavant un bar situat al millor lloc del món. Ens poques setmanes se'ns casen. Així que nervis afegits. Un comiat curt i amb moltes converses pendents. Ens hem vist poc, però la feina és la feina. 

Finalment, jo i els nens hem sopat a casa de la Mònica i en Carles. Una barbacoa per dir adéu a l'estiu. Els nens, com sempre que es veuen, s'ho han passat bé i han pogut jugar una estoneta fins que en Xavi, que havia d'anar a Figueres (a la Kulturale), ha tornat i ens ha recollit per tornar a casa. 

Aquí s'acaben els meus dies de vacances a l'Empordà. He desconnectat, m'he divertit i he descansat. En Xavi diu que el que més valora d'aquestes vacances és haver gaudit de la família, la família nuclear, durant molts dies. I que això estreny els llaços. Per mi ha estat intens i he reconfirmat que aquesta terra me la sento molt endins. Massaper no gaudir-la només trepitjar-la.

PD: en el primer post vaig parlar de tipus de vacances, em vaig deixar una classe de persona que juga en una altra divisió. Ahir en vaig ser conscient i voldria afegir un reconeixement a totes aquelles persones que fan possible les vacances dels altres. Monitors de casal, treballadors de temporada, venedors de cocos per la platja... A tots ells, a tots els que han fet possible el meu estiu o el dels altres, gràcies. Això vostre no té prou recompensa. 

PD2: la Dolça ha de tornar a casa i, crec, que ho fa feliç. També ens hi hem dedicat més i això ho notem. Ara la confiança és una altra. Potser no tanta com la que té amb la meva sabata. Això seu és amor de veritat.


PD3: Ara que ja sabeu que els comiats em posen trista: A tots els que heu seguit aquest dietari sense pretensions, gràcies. Ha estat una sorpresa saber que hi ha més que em segueix de la que conec. I això m'anima a pensar que un dia escriuré un llibre. La novel·la que esperen els que fa temps que em coneixen. No ho sé. No prometo res. Tampoc sé si escriuré un post dels 3 últims dies de vacances. Massa viatge, massa maletes i molt per endreçar. Però no se sap mai.

21/8/13

De vacances. Dia 19

Aquest matí m'inspirava així:
Sento el murmuri del mar. Onades que tornen una i altra vegada a mullar la sorra a tocar dels peus. El sol acarona calent les meves espatlles i jo no sento el temps. Escric tocant de peus a terra i veient, al fons, com la vida creix. Nens que riuen amb les ones de llevant. Sovint creiem que la vida es mesura pel que fas. Ara la mesuro pel què és. Gran. M'entra una son estranya al compàs de la brisa persistent. Res m'atura. Res em pot. Res em diu. Res em fa. El meu pensament ha anat a cercar l'infinit amagat al crani.  Les ones retornen, una i altra vegada. Una bellesa que torna ser infinita i persistent.
...
La Dolça segueix la seva aventura estiuenca amb reflexió, descans i diversió. L'estrés d'una mala relació momentània l'ha ajudat a valorar més el que té. Nosaltres. Ara juga amb tots i és fascinant com li agrada fer-se sentir que forma part de la família. A tots ens agrada, perquè a ella no li hauria d'agradar?
...
Avui hem vist el primer partit del Barça. Això vol dir que està a prop la normalitat. I em sento afortunada. Fa 3 anys que tornar de vacances representa un cuquet nou. Motivant i motivador. Fa 2 setembres una trucada de Tati Sisquella. L'any passat, Quim Morales. Aquest any tenim un getfit una avetura que no sabem cap a on ens portarà. Però l'engeguem amb molta il·lusió. Retornar a la normalitat amb projectes és el que tothom hauria de fer. Si les vacances s'utilitzen per reflexionar sobre un mateix i el seu sentit de vida, és més fàcil trobar el repte. De vegades les coses no passen, si no fem res perquè passin.
...
La Berta, com quan feia amb nosaltres quan erem petits, ha liderat la jornada de pesca. M'ha agradat que donés les explicacions als seus néts sobre com agafar la canya, el fil, tirar-la, el cuc, la paciència i la perseverància. Hi ha coses que vàrem aprendre dels avis. Així que m'agrada pensar que el meu fill recordarà les primeres lliçons de pesca de la mà de la Berta.


Amb menys impaciència que quan eren petits hem matat les hores jugant a pilota amb els nens. M'ho he passat bé. M'agrada reviure coses que em recorden a la meva infància feliç i anar a pescar n'és una. També he vist la Berta feliç i tranquil·la. I això cada vegada costa més de veure. En més de 3 hores no he sentit res sobre els seus mals. Crec que li ha fet bé sortir a pescar amb nsoaltres, tot i que la pesca ha estat infructuosa de peixos, ha estat rica en emocions i benestar.

Demà serà l'últim dia a l'Empordà. Ho celebrarem anant a Vilopriu. 

De vacances. Dia 18

Hi ha moments a la vida que no es poden compartir, que no són importants per altres i representen massa per un mateix. Avui el dia ha estat un dia normal, de família i amics. De converses, projectes i il·lusions. De riures sincers i de tranquil·litat, molta tranquil·litat. Diuen que a l'Empordà, la tramuntana torna temperamental i irritable a les persones. Avui, gràcies a la tramuntana he gaudit de la meva família sense pressa i sense plans. Amb molta serenor i descans. He reflexionat sobre les vacances i m'he dedicat un temps a cuidar el meu cos. Probablement, a partir de setembre, me'l cuidaré més. Un sopar amb amics d'aquells que fan oblidar els rellotges i dels que voldries tenir cada dia. 
Per això no us puc explicar res en concret.
...
He ensenyat a la meva família a jugar amb la Dolça. Amb el seu temps i la seva personalitat és una gata juganera i dolça, per això ens la van portar. No hi ha dia que no dormi sobre les meves sabates i això em fa sentir bé. No sé per què.
....
Finalment demà anem a pescar amb la Berta. Els nens fa tants dies que ho esperen que avui ja hem tancat el tema. Ella anirà a buscar cucs, nosaltres, el Carles i jo, n'agafarem pel matí a La Cagarra. Suposo que serà una bona pesca perquè demà és lluna plena, crec.

Em sap greu pels que hem llegiu i esteu enganxats al meu serial. Però avui és un dia per mi, no per ser publicat. Tots tenim dret a tenir un dia per no compartir, fins i tot vosaltres.

19/8/13

De vacances. Dia 17

Platja i cargols. Aquestes dues paraules deifineixen el dia d'avui.
Ens hem llevat prou d'hora i com cada dilluns, des que hem aconseguit desconnectar, hem anat a buscar el pa i hem trobat el forn tancat. Només tanquen dilluns. Així que tot i voler oferir un bon esmorzar amb pa de coca de Viladamat a en Roger i la Pat, ens hem quedat amb les ganes. Hem esmorzat tranquils. No sé si us passa el mateix que a mi. Quan alguna visita ha de marxar tens una actitud poc afectiva com per protegir els propis sentiments. Sempre em fa llastima que la gent marxi, de fet, si hagués d'aconseguir emocionar-me per alguna cosa me n'aniria a una estació de tren i observaria els comiats. Segur que plorava a dojo.
Després hem anat a la platja. Tot i que no ha estat el récord de les vacances Déu n'hi do. Arribada a les 12:30. El dia era fabulós i com sempre a la Platja de San Pere s'hi aixeca un vent al migdia que fa que no passis calor. De fet no m'he tret la samarreta ni m'he banyat. A mi em fa falta calor per banyar-me. Així que he tingut oportunitat d'exercitar la llengua amb els amics. Avui l'Ivan i la Raquel amb les seves nenes ens esperaven a les 12 mirant la platja i tenint com a centre el socorrista. La veritat és que ara és útil, però el primer dia vàrem dubtar bastant i com que anem sense rellotge, no sabíem si anar cap a la dreta o cap a l'esquerra. 
...
Després de dinar i fer la migdiada de rigor, tot i que si no en fan, els meus nens, ja no és tan greu com quan eren petits. Aprofitant la fresca bona d'una pluja lleugereta hem allargat l'estada a casa pintant pedres per l'àvia. És que són molt xules.  
Gràcies a la persistència de la Martina i aprofitant que havia deixat de ploure hem sortit a caçar cargols. Aquí en diuen sortir a acaçar cargols, tot i que aquestes pobres bèsties tenen poc a fer amb quatre caçadors armats amb llenternes, impermeables i bosses. Hem aconsguit acaçar-ne un bon grapat. Fa molta gràcia la il·lusió que hi posen els petits de casa a cada troballa. Fa morir de riure sentir com criden emocionats "aquí!, aquí!", però amb una por terrible d'agafar a les temibles feres. Crec que "l'anar a buscar cargols" és una activitat que forma part de la meva infància i adolescència, de fet, sempre que plovia sortíem animats per la meva mare a acaçar cargols. Ella els prepara tan bons, mira si els fa bons que el pare un dia em va dir que trobava a faltar els cargols de la Berta. Em va fer somriure. Havien passat 10 anys que s'havien separat.



Demà sortim a sopar amb les meves amigues i família. Em fa tanta il·lusió... Sempre em porten a sopar a llocs espectaculars, però per estar amb elles i xerrar sense pressa em conformaria amb un frankfurt. Si el temps ens ho permet anirem a la platja, sino... No ho sé. Estic, encara, de vacances. 

De vacances. Dia 16

Els nens et fan veure que la vida canvia. Les inquietuds i emocions dels 16 ja no les tens amb 37 i tot i així ets capaç de gaudir dels mateixos amics de llavors. Suposo que és una qüestió de viure-ho amb naturalitat. Tots anem canviant però si ho fem a poc a poc, de vegades els canvis ni es noten. Només quan passa molt de temps ens n'adonem que ja nos som els mateixos d'abans (i si no intenteu fer una roda a la platja, hahahah). 
Avui ens han vingut a veure els amics de quan teníem 16 anys. Ara cadascú ja ha triat amb qui vol viure, de la manera que vol viure i on vol viure. Potser ara ja no tenim tant en comú com llavors, però l'afecte ho compensa tot. La nostra colla ens diem els "pobre perro" per un acudit dolent durant un viatge a esquiar a Andorra de cap de setmana fa uns 20 anys. 
Han arribat a poc a poc i tot i que havíem d'anar a la platja ens hem anat embolicat. Els nens, que ho condicionen gairebé tot, han estat claus per prendre la decisió de deixar la platja per després de dinar. Hem encarregat una fideuà a Can Parera, el restaurant de la meva amiga Tati, per les 14:30. L'Albert, el cuiner i marit de la Tati ens ha obsequiat amb uns calamars a la romana, boníssims, per cert. 
Com que a la terrassa hi petava fort el sol hem improvitzat una dutxa amb la manguera a mínima pressió en la posició d'esperció.  La Pat i en Ruppman ens han deixat el seu parasol portàtil que porten a sobre perquè comencen avui la seva aventura de vacances nómades i hem aconseguit fer ombra bona per dinar.  Feia bastanta calor però ens ho hem passat bé i hem rigut de valent. 

Els nens tenen la virtut de fer-te adonar que fa molt que no et veus amb una persona, perquè els canvis físics són més evidents, és clar. Així que m'ha fet especial il·lusió veure el nen de la Carme i l'Iñaki, l'Arkaitz. És molt bon nen com ho són els seus pares. S'ha fet amic del meu Arnau, tot i la diferència d'edat, es porten més de 5 anys. I l'Arnau n'ha tingut cura. 

Després de dinar hem fet camí cap a la platja de Les Muscleres, probablement la platja més bonica de l'Escala. Carregats com ases, uns més que d'altres, hem arribat a la sorra, ens hem situat més o menys i ens hem llençat a l'aigua de cop. Com volent fer passar la calor soferta durant tot el dinar amb una simple capbussada. L'aigua estava perfecte. Els últims en entrar han estat en Josep i la Virgínia, ja que els seus petits, l'Èric i l'Olívia, els ho han posat més difícil -l'Olívia és la més petita de la colla, només en té un-.


De la mateixa forma que han arribat, han anat marxant. A poc a poc i de forma natural. Només la Pat i en Ruppmann han decidit quedar-se a dormir (tampoc teníem més lloc per a més amics). Així que abans d'arribar a casa, ens hem fet unes tapes a l'Eivissa cafè. Un lloc espectacular a peu de la platja de l'Escala. Ens ha vençut el cansament perquè aquelles vistes costen de deixar de mirar.

Demà tot torna a la normalitat coincidint amb el meu últim dilluns de vacances. Així que aquesta setmana vull descansar una miqueta més, tot i que coneixent-me segur que em queden coses per fer. M'encanta l'avorriment vacacional. A aquestes alçades, crec que en sóc addicte.