Disculpeu que no he pogut
escriure en aquests últims dies i ja us aniré desvetllant el perquè. Mica en
mica. El dijous va ser un dia marcat
essencialment per les Havaneres. Com us podeu imaginar. Però fins que no vàrem
arribar a les 22h van passar moltes coses. Al matí se’ns va fer curt i el vàrem
dedicar a fer créixer l’intel·lecte i acabar de rematar el guió de les Havaneres.
Com que havíem anat a dormir tard ens havíem llevat tard, havíem esmorzat
tard... se’ns va fer tard per anar a la platja. Dijous havíem quedat a primera
hora de la tarda per anar a fer kayac pel Fluvià. La Marta i en Roger ho havien
organitzat i nosaltres ens hi vam apuntar en un tres i no res. Sobretot jo, en
Xavi no les tenia totes. Bé, de fet, en tenia tan poques ganes que quan va ser
l’hora el vaig deixar a casa assajant. Ja ho entenc, no és el mateix fer un
programa de ràdio que presentar un acte davant 10.000 persones per més taules
que tinguis. Els nervis sempre afloren i s’han de saber controlar.
A les 16h ja ens estaven donant
les instruccions. Un xaleco salvavides, una pala de rem, un kayac que no es pot
enfonsar per més que bolqui, gorra, protecció solar i apunt per pujar. En el
nostre kayac hi aniríem (després de l’abandonament del Xavi) la Martina, l’Arnau
i una servidora. L’Arnau va ser el primer en tastar l’aigua. Via ràpida després
de trepitjar el fang i de culs a l’aigua. No era freda. Una vegada tots tres
situats, asseguts i enremats, vam començar a navegar pel riu. La sensació de
navegar sense sentir cap més soroll que dels animals que t’envolten és molt
agradable. Et mimetitzes cada vegada més amb la natura que t’envolta i cada vegada
remes amb més cura de no destorbar. Potser per això vam aconseguir veure
llúdrigues. Segons la Tati, m’ho va explicar el dia següent, és senyal que el
riu és viu. Les llúdrigues són un bon indicador de la bona salut del riu, que
està net i que està ben oxigenat.
La calor apretava i ens vàrem
començar a mullar. Però no vam bolcar el kayac ni vàrem voler abandonar l’embarcació.
Vam pujar riu amunt amb la intenció d’arribar a l’Armentera. A mig camí vam
embarrancar en un pedram al mig del riu. L’aigua ens arribava al turmell. Vam
aconseguir sortir i vam millorar les habilitats del rem quan vam entrar en una
zona semblant a uns manglars on vam haver de fer maniobres per canviar de
direcció diverses vegades. Al final ja ho teníem però ens va costar menjar-nos
diversos arbres, xocar contra l’embarcació de la Marta, en Roger i l’Oriol i
patir per no bolcar mentre ens fèiem una
foto en la millor de les situacions. Una imatge val més que mil
paraules. Us convido que pareu especial atenció a la meva cara en la
instantània següent on, malgrat no surt, l’Arnau feia esforços per sortir a la
selfie mentre jo compensava el pes per a no bolcar.
A les 19h ja érem a punt d’arribar
a l’Escala. Ben vestits, dutxats i apunt d’havanera. El que no comptàvem era la
calorada que feia. Finalment, després de veure la disposició de l’escenari i de
la fila de les autoritats, a uns 200 metres l’una de l’altra, vaig entomar l’oferta
d’en Martí Ribas i em vaig quedar ben a la vora. Però abans de les havaneres
vam tenir el plaer de menjar bon peix al millor lloc on menjar bon peix a l’Escala.
A la Punta. Un aperitiu de musclos, tallarines, pop, sépia, calamars i una
truita de bacallà per parlar amb els àngels ens va deixar l’estomac ple pel
gran esdeveniment.
A primera fila, asseguda amb els
nens que es morien per banyar-se (jo també) vam veure com de gran és el pare
dels meus fills i no ho dic només físicament. És un professional que va saber
gaudir d’aquella estona, passar els nervis a base de jugar amb un públic
entregat i ser agraït amb tots els que es van apropar a saludar-lo, fer-li
petons i somriure als incomptables selfies que li van proposar.
Ja cansats i després d’un gin
tònic, mentre els nens es banyaven a l’aigua (ara sí) amb calces i calçotets
vam donar el dia per conclòs. L’endemà teníem per endavant un canvi de destí.
Un fins un altre al meu estimat Empordà, que m’ha seduït una vegada més per la
seva (meva) gent, els seus racons i perquè és el lloc que guarda la meva mare i
el seu record.