5/8/17

Merilanding on tour: vaivé.



Disculpeu que no he pogut escriure en aquests últims dies i ja us aniré desvetllant el perquè. Mica en mica.  El dijous va ser un dia marcat essencialment per les Havaneres. Com us podeu imaginar. Però fins que no vàrem arribar a les 22h van passar moltes coses. Al matí se’ns va fer curt i el vàrem dedicar a fer créixer l’intel·lecte i acabar de rematar el guió de les Havaneres. Com que havíem anat a dormir tard ens havíem llevat tard, havíem esmorzat tard... se’ns va fer tard per anar a la platja. Dijous havíem quedat a primera hora de la tarda per anar a fer kayac pel Fluvià. La Marta i en Roger ho havien organitzat i nosaltres ens hi vam apuntar en un tres i no res. Sobretot jo, en Xavi no les tenia totes. Bé, de fet, en tenia tan poques ganes que quan va ser l’hora el vaig deixar a casa assajant. Ja ho entenc, no és el mateix fer un programa de ràdio que presentar un acte davant 10.000 persones per més taules que tinguis. Els nervis sempre afloren i s’han de saber controlar.
A les 16h ja ens estaven donant les instruccions. Un xaleco salvavides, una pala de rem, un kayac que no es pot enfonsar per més que bolqui, gorra, protecció solar i apunt per pujar. En el nostre kayac hi aniríem (després de l’abandonament del Xavi) la Martina, l’Arnau i una servidora. L’Arnau va ser el primer en tastar l’aigua. Via ràpida després de trepitjar el fang i de culs a l’aigua. No era freda. Una vegada tots tres situats, asseguts i enremats, vam començar a navegar pel riu. La sensació de navegar sense sentir cap més soroll que dels animals que t’envolten és molt agradable. Et mimetitzes cada vegada més amb la natura que t’envolta i cada vegada remes amb més cura de no destorbar. Potser per això vam aconseguir veure llúdrigues. Segons la Tati, m’ho va explicar el dia següent, és senyal que el riu és viu. Les llúdrigues són un bon indicador de la bona salut del riu, que està net i que està ben oxigenat.
La calor apretava i ens vàrem començar a mullar. Però no vam bolcar el kayac ni vàrem voler abandonar l’embarcació. Vam pujar riu amunt amb la intenció d’arribar a l’Armentera. A mig camí vam embarrancar en un pedram al mig del riu. L’aigua ens arribava al turmell. Vam aconseguir sortir i vam millorar les habilitats del rem quan vam entrar en una zona semblant a uns manglars on vam haver de fer maniobres per canviar de direcció diverses vegades. Al final ja ho teníem però ens va costar menjar-nos diversos arbres, xocar contra l’embarcació de la Marta, en Roger i l’Oriol i patir per no bolcar mentre ens fèiem una  foto en la millor de les situacions. Una imatge val més que mil paraules. Us convido que pareu especial atenció a la meva cara en la instantània següent on, malgrat no surt, l’Arnau feia esforços per sortir a la selfie mentre jo compensava el pes per a no bolcar.



A les 19h ja érem a punt d’arribar a l’Escala. Ben vestits, dutxats i apunt d’havanera. El que no comptàvem era la calorada que feia. Finalment, després de veure la disposició de l’escenari i de la fila de les autoritats, a uns 200 metres l’una de l’altra, vaig entomar l’oferta d’en Martí Ribas i em vaig quedar ben a la vora. Però abans de les havaneres vam tenir el plaer de menjar bon peix al millor lloc on menjar bon peix a l’Escala. A la Punta. Un aperitiu de musclos, tallarines, pop, sépia, calamars i una truita de bacallà per parlar amb els àngels ens va deixar l’estomac ple pel gran esdeveniment.
A primera fila, asseguda amb els nens que es morien per banyar-se (jo també) vam veure com de gran és el pare dels meus fills i no ho dic només físicament. És un professional que va saber gaudir d’aquella estona, passar els nervis a base de jugar amb un públic entregat i ser agraït amb tots els que es van apropar a saludar-lo, fer-li petons i somriure als incomptables selfies que li van proposar.

Ja cansats i després d’un gin tònic, mentre els nens es banyaven a l’aigua (ara sí) amb calces i calçotets vam donar el dia per conclòs. L’endemà teníem per endavant un canvi de destí. Un fins un altre al meu estimat Empordà, que m’ha seduït una vegada més per la seva (meva) gent, els seus racons i perquè és el lloc que guarda la meva mare i el seu record.


3/8/17

Merilanding on tour: De la cendra a la vida



El dia ha començat amb deures, és clar. Ens hem llevat una mica tard i per no fer anar malament el Restaurant ens hem afanyat a anar a esmorzar. Cafè en llet i un pa de pessic. A cada mos penso a preguntar com s’ho fan perquè els quedi tan esponjós i alt. Demà ho faré.
Ja sabíem que hi aniríem, a la platja. Jo a la Cagarra o a la del Cortal de la Vila ( tot depèn si en fa referència un de l’Armentera o un de Sant Pere) no hi tornava des que vàrem deixar anar les cendres de la mare perquè se les endugués el mar. Avui el mar estava encrespat. Unes onades feien les delícies de la meva família però em resistia a tirar-me. Finalment, he fet aquell petit recorregut fins l’aigua que no era massa freda. Les onades anaven xocant una i una altra vegada sobre el meu cos fins que m’he capbussat. Els nens estaven contents que m’hagués posat a l’aigua. En Xavi també. M’he abraçat a en Xavi i m’ha dit: T’estàs banyant amb ella, oi? I he deixat anar dues llàgrimes salades que s’han fos amb l’aigua del mar mentre m’abraçava fort. M’encanten les abraçades.
Hem seguit jugant fins que se’ns ha fet tard. A les 14:30 h tenia hora a ca la Marta, la perruquera. La Marta m’ha pentinat i tallat tantes vegades els cabells i hem viscut plegades tantes anècdotes que quan ens mirem ja somriem de les coses ens venen al cap. Ella em va pentinar pel meu casament. M'ha fet rossa, m’ha tallat els cabells com ningú i entén que sóc atrevida capil·larment parlant. He decidit anar a ca la Marta aquest matí quan m’he mirat al mirall i portava una mena de fregall al cap amb una línia blanca de canes de decoració. Una cosaaaa.
En fi, que m’he decidit perquè com que en Xavi presenta les havaneres, m’han posat a la fila de les autoritats i he pensat que amb aquella pinta només podia representar a un cantant de reggee. Així he passat per planxa i pintura.
Després de dinar he tingut temps de fer un cafè i uns riures amb la Marina. Ens estimem molt amb la Marina. Hem compartit molt i sempre trobem un moment per riure, explicar batalletes o fer-ne de noves.

Una tarda plàcida ens ha portat fins un capvespre de somni. Feia calor i la brisa era desitjable. Estàvem convidats a sopar a ca l’Irene i en David. Com amb tots els amics de la infància, les batalletes ens uneixen, però també m’ha agradat compartir el sopar amb els pares de l’Irene, l’Alba i en Baldiri. L’Alba va ser la meva responsable en la primera feina que vaig tenir a Can Sonja. Jo tenia 19 anys i ella em va ensenyar a espavilar-me en una gran botiga de terrissa i de testos i decoració. Encara recordo com n’era de difícil embolicar nans de jardí.  Ens han ofert una copa de vi blanc mentre vèiem pondre’s el sol darrera el campanar. 
En aquella casa hi vàrem passar un estiu i els records se’ns feien presents a tots. L’Arnau deia: recordes quan anàvem en patinet fins la carnisseria a buscar pernil dolç per esmorzar? I la Martina recordava, ai la Rita, aquella gata dolenta que venia a estirar-se al meu llit deixant arraconada a la nostra Dolça.
Un rostit boníssim (he de preguntar la recepta), unes converses llargues, profundes i de reflexions sobre l’ésser humà, les seves misèries i les seves oportunitats. Sobre la vida i la mort, ara que ja no em por.   

2/8/17

Merilanding on tour: Redescobrir

Ahir vam tenir l'oportunitat de reunir-nos tots els germans i les seves famílies i amb el meu pare i la seva família al voltant d'una barbacoa, sense el Georgie Dann però amb l'Hernan que ens ha fet un "asado" argentí. Cadascú portava alguna cosa, el vi, la carn, l'aperitiu... i nosaltres les postres. Així que hem anat al forn de pa de Viladamat que fa molt bones coques. En Xavi, durant el camí, m'ha fet recordar que per estar treballant de cares al públic, els del forn, no acabaven de ser molt simpàtics i que anés pensant un pla B. he baixat del cotxe pensant que no n'hi hauria per tant. Quan he entrat m'ha agafat el riure i me l'he hagut d'empassar mossegant-me la llengua. Una senyora abans que jo estava pagant el pa que li havien posat en una bossa de roba feta de mocador de fer farcells. Era l'última barra (les 11h)  i totes les estanteries eren buides. Ni una mica de pa, ni una pasta, ni una galeta... només 10 pots de mel ecològica reposaven al mostrador. He fet la pregunta, amb la il·lusa convicció que potser tenien alguna cosa congelada... un pastís potser.  Ha estat llavors quan he vist el cartell sobre la màquina registradora: "Fem el pa durant la nit així que no podem garantir que arribi per tothom. Encarrega el pà." (Pa per encàrrec?!)
Hem marxat sense postres. Pla B. L'Armentera.
Tornar a l'Armentera sempre és un plaer, encara que només sigui per anar a Can Sancho a comprar un pastís o un braç de gitano. A cada porta, pedra, fanal o arbre s'hi amaga un record de la meva infància. Podria fer un mapa de tots els carrers amb els ulls tancats. I en fer-ho m'imaginaria a mi mateixa amb la bicicleta rosa i verda passejant sentint la primera llibertat colpejant el meu rostre.
Aturem el cotxe i intueixo que amb la de cotxes que hi ha aparcats davant, ens haurem d'esperar. Baixem els 4 i només entrar em trobo la Juanita, amb els seus dos nens rossíssims. La Juanita és la filla de la perruquera. Una noia oberta, simpàtica i sempre amb un somriure apunt. Amb un què de vacances? i poca cosa més ens acomiadem amb l'esperança de veure'ns un altre dia. Més tranquil·les.
Amb el braç de gitano de nata i la barra d'ametlla ens anem anat a remullar amb la família.
És fantàstica la sensació que els dies de l'estiu són més llargs que els de la vida a la ciutat o treballant. Les converses es teixeixen de forma espontània i no hi ha cap conclusió prou ferma per canviar de tema. Simplement s'allarguen i comences parlant de les vacances i acabes parlant dels fills únics. M'encanta.

A la tarda havíem quedat amb l'Albert i la Tati. Sempre que venim ens acompanyen a descobrir algun indret. Com que l'Albert diu que ja ho sé quasi tot de per aquí. Ens ha preguntat si volíem fer un passeig o una excursió o... simplement anar a prendre alguna cosa. Una de les coses que té la televisió és que et fa redescobrir indrets que quasi no recordaves o que s'amaguen a la cantonada de casa. Així, seguint l'estela del Foraster, hem anat a les Gorgues del Tit amb la intenció de fer una remullada, per més que la Tati ens advertís del perill de banyar-se en gorgues. Jo crec que ha suplicat tant que no ens hi banyéssim per dins, que els àngels l'han escoltat. Quan hem arribat el poc cabal del riu feia que no vingués massa de gust banyar-s'hi. L'aigua era bastant bruta. Per arribar a les gorgues hem fet un caminet de bosc espès. Hem passat per unes coves naturals i després hem vorejat una casa abandonada. Només s'aguantaven les 4 parets i una escala que portava al fons. L'Albert es creia que era del moliner, ja que hi havia unes comportes que s'obrien i es tancaven. Quan marxàvem ens hem trobat una parella que passejava per allà i que eren molt coneixedors de la zona. Ens han explicat que abans que draguessin el riu, l'aigua arribava més amunt. La casa abandonada era d'un senyor que tota la feina que tenia era obrir i tancar les comportes i fer que l'aigua regués els camps de l'Armentera fins al Bon relax, una urbanització a tocar de la platja a Sant Pere Pescador. També ens ha explicat que per agafar l'aigua aprofitaven la corba natural del riu i no ho feien mai de front perquè la força del riu no ho permetia. En Josep, el que ens ho explicava, parlava amb nostàlgia. Com havia canviat el riu en poc temps.

Sense remullar-nos i amb ganes d'anar a prendre alguna cosa ens n'hem anat al Tropic Beach un xiringuto de platja que abans era molt més xiringuito que ara. Allà m'he trobat amics de l'Armentera, en Cesc, en David i en Gerard amb les seves parelles i els seus fills. Ens hem saludat amb aquella estima que et recorda com érem de petits mentre esperàvem la taula. Amb la mirada, preguntaven com es viu sense la mare, jo els responia que bé, malgrat tot. Sense paraules.
Com que l'Albert i la Tati treballen i s'han d'aixecar aviat hem anat a acabar la jornada d'estiu a l'Eivissa Cafè. Una copa amb en Carles, la Mònica, la Marta i el Roger. Contents de vacances, de descansar i de viure l'estiu, ens hem pres un gintònic petit i a dormir.
Demà platja, espero.
 

1/8/17

Merilanding on Tour: Tornar a l'origen

Benvolguts. Aquest any el dietari no quedarà quiet. Nosaltres tampoc. Així que espero que ens seguiu amb el Tour que pretén ser de desconnexió, de reflexió i de gaudir de la família. Com sabeu l'any passat l'estiu va deixar de ser-ho inesperadament. Potser per això la primera parada del Tour ha estat tornar a l'origen, a la platja de sempre on la mare em va ensenyar a pescar, on la sorra és tan fina que en trepitjar-la saps que no te la trauràs fins al setembre, on els amics són els de sempre i on  tinc els meus germans. Som-hi

Tornar a l'origen és una bona manera de començar les vacances perquè representa endreçar les emocions. L'any passat ja vaig ser conscient que unes vacances sense mar és com un dinar sense postres. Sents que et falta alguna cosa per més tip que estiguis. I us he de dir que si no fos per l'estimada Tati, no sé si hauríem aconseguit venir. Ella ens deixa un pis sobre el seu restaurant –ara faig la promo- Can Parera. És a Viladamat i la seva especialitat són els arrossos. Són tan espectaculars que fins i tot Time Out se'n va fer ressò.
Cada dia, a més a més, del pis, baixem a esmorzar al Restaurant. Fan esmorzars de forquilla, però nosaltres amb un cafè amb llet i una mica de pa de pessic fet per la Reina, ja en tenim prou. La Isa sempre és a punt, amb un somriure, per preguntar-nos amb el seu accent andalús: Qué, cómo habeidormío?
Així que sortir de casa a fer alguna activitat ens costa. Són tan amables que sempre allarguem les converses de l'esmorzar amb alguna conversa.
Després vam decidir avançar amb els deures, ja que volíem fer una excursió d'un dia i així ja estarien fets, clar. I mentre, en Xavi i jo, fèiem el guió per la presentació... tatxan... de les havaneres de l'Escala. Si la meva mare fos viva, li hagués fet tanta il·lusió!!! Crec que és de les coses que li agradaven de veritat. Potser per això quan en Xavi em va dir que li havien demanat, vaig sentir una fiblada d'emoció. Dijous, dijous... ja us explicaré que tal.
Així que amb el matí perdut i amb una migdiada, no fos cas, la tarda se'ns plantejava amb dubtes. Un vent que intuïes faria la guitza, si estàvem a la platja, ha fet decantar la balança per fer una excursió al riu. El meu germà em va explicar que darrere el cementiri de l'Armentera hi havia un camí de carro que tot dret t'hi portava. Quan hem arribat dubtàvem si era allà, però hem vist un senyor amb la seva filla que anaven xops i hem pensat que devia ser allà. Una baixada d'aquelles de posar el cul a terra, un camí amb pedres de riu ideal pels turmells quan vas en xancletes (sort que no ha passat res) i molts bitxos ens han acompanyat fins a la vora del riu. En Xavi i l'Arnau, els valents de casa, són els primers que han posat els peus a l'aigua. Ells haurien volgut tirar-se de seguida, però era massa freda. Era tan freda l'aigua que et feien mal les mans quan les tenies sota aigua. Però no ha estat motiu suficient per a no banyar-se. Tots ens hem refrescat de valent.
Banyar-se al riu té allò de misteriós que fa patir. Diuen que hi ha uns remolins que et xuclen i et deixen sota l'aigua i ja no en pots sortir. Potser per això m'he passat l'estona vigilant de prop els nens (els 3). Després hem llençat pedres planes perquè rebotessin i finalment hem marxat perquè els mosquits començaven a fer de les seves.
En Xavi ja volia tornar cap a casa, ell encara té al cap la rutina de l'horari laboral, però l'he convençut que podríem anar a la platja de la gola on el riu es troba amb el mar i on a la mare li agradava anar. Avui feia llevant, per això hi havia molts pescadors.
Trepitjar la sorra i sentir la humitat als peus és una sensació tan plaent que he tancat els ulls uns instants per a poder gravar la sensació en el meu cervell.
Hem jugat, ens hem banyat i ens hem quedat a veure la posta del sol que il·luminava el riu. Hem marxat quan ens quedàvem sense llum i amb por de no trobar el camí de tornada.
Sense cap mena de dubte tornar a l'origen ha estat una decisió encertada, almenys en aquest primer tram de vacances.