31/12/17

2017... to be continued!



Diuen que després d’un any dolent el següent és bo... El 2017 no sé si podria dir que ha estat un any bo, el que sí que puc dir és que ha estat intens.
Amb la mort de la mare calia fer una reflexió profunda sobre un mateix, que va implícita amb el dol, que m’ha portat a molts canvis. Laboralment, ha estat un any de transformació. He sortit de la incertesa i m’he dirigit cap a la solidesa. Potser l’edat, potser el Pep grill de la mare... la qüestió és que he acceptat l’estabilitat com a possibilitat de guanyar-me la vida... i sort d’això, perquè si jo he cercat l’estabilitat personal, el meu món, el meu petit país s’ha capgirat. Així que podria dir que aquest 2017 no ha estat el meu any, sinó l’any de tots els que vivim en l’estimada i odiada Catalunya.
Diuen de mi que o se m’estima o que caic molt malament, així que sento molta empatia envers el meu país. Aquest 2017, ha estat l’any que ens hem reivindicat, hem trencat normes, hem rebut pals i hem exercit, madurament, el nostre futur. També és l’any que ens hem sentit ciutadans del món, malauradament per l’atemptat que va viure Barcelona el mes d’agost. Allò que passava lluny de casa, va passar a casa i vam plorar. Vam plorar per gent anònima que va morir aquell dia a la nostra ciutat a mans de l’odi en estat pur. Després com si es tractés d’un ressopó de terror, es repetia a Cambrils, mentre érem allà mateix. I vam ser conscients de la fragilitat de l’ésser humà.
També ha estat un any de creixement personal al voltant de la política. Formant part d’un partit petit, Demòcrates de Catalunya, hem treballat amb passió i fins a caure en l’esgotament per a defensar una manera de fer. Sí, aquest any ha estat un gran any polític. Hem après jurisprudència, de lleis, de recursos, de fiscals, de tràmits i de jutges. Hem entès que tots els nostres actes tenen conseqüències encara que no siguin justes i que malgrat tot, es pot seguir lluitant. Hem comprès que la dignitat mai te la poden arrabassar.
També hem estat conscients que l’home, en situacions límits, no sap com acabarà actuant i que lluny de ser una mala cosa, l’1 d’octubre va ser una gran lliçó de democràcia. I tot això en el meu petit país.
La vida pública ha estat tan intensa que hem tractat de ser més gelosos de la vida privada aquest 2017. Hem fet que tot continués rutllant i hem amagat les pors i els neguits davant dels petits que han picat les cassoles com si es tractés d’un joc sense saber que ens hi jugàvem molt. Els hem portat a manifestacions pacífiques per ensenyar-los que per reivindicar i queixar-se no sempre s’ha de fer des de la violència. Ells han entès, crec, que la democràcia és quelcom important per a poder tenir una vida en pau.
També ha estat un any d’adéus, encara que per a mi, aquest ha estat tranquil -malgrat l’ensurt del pare que ja porta el marcapàs-. Però són molts i joves els que han mort. I, lamento aquestes morts més fortament que altres vegades. I els emparo en les meves oracions i sóc plenament conscient que el temps emmascara la tristesa de normalitat i així es porta millor el patiment. Tot va passant i s’aprèn a viure d’una altra manera.
En definitiva, aquest 2017 ha estat un any per a recordar. Per no oblidar i per fer-ne referència sempre que ens sentim decaiguts. Perquè hem estat el David de Goliat i de moment, amb una sola  fona de valentia hem aturat l’envestida del gegant. Veurem si aquest 2018, podem derrocar-lo amb un simple somriure.

  

9/10/17

Vam votar. I tant que vam votar!

Vaig obrir els ulls abans de les 5 h, el neguit no em deixava dormir. Vaig procurar no fer soroll, la família dormia. En Xavi, que té un son molt lleuger, em va dir: ves en compte i tingues seny. Jo li vaig dir que no patís, que tot aniria bé. Vaig mirar de mostrar-me segura i guardar-me el neguit dins meu. Vaig agafar la bici. La idea era donar suport a diferents escoles del districte de Sants com a apoderada, així que si agafava la bicicleta, em seria més fàcil moure'm.
A les 5:25 ja m'havia sumat a la colla de gent que s'aplegava davant de l'escola Barrufet, a l'antic Vapor Vell de la família Güell. N'hi havia que s'havien quedat a dormir i ja havien marxat. Canvi de torn. Vaig saludar a gent que coneixia i les converses eren nervioses. El riure era una arma per des estressar-se. Molta gent portava els auriculars posats esperant tenir notícies. Necessitàvem respostes de si finalment podríem votar.  La pluja va fer acte de presència, primer de forma delicada, després amb una força injusta per l'ocasió. No seria l'única del dia.  Una senyora del meu costat em va fer lloc per aixoplugar-me sota el seu paraigües. Vam xerrar. Ella m'explicava coses del seu poble, Sanauja, a prop de Ponts. Se'm dóna bé escoltar a la gent.  
L'efecte diürètic del cafè va arribar una hora després. Vaig anar a trobar un lavabo. La cantonada de Joan Güell amb Carrer de Sants havia obert i les visites somnolents no es van fer esperar. Un altre cafè. Aquest, com agraïment.  En aquell bar s'aplegaven periodistes d'arreu. Feien cara de pocs amics, potser, llavors, ells ja eren més conscients del què passaria.
Vaig tornar a la multitud quan una noia que no podia veure, explicava que en cas que vingués la policia ens havíem de seure i agafar-nos com quan érem petits jugàvem a l'arrenca cebes. Vam fer un somriure d'incredulitat i vam comentar, tornarem a ser nens.
La pluja no cessava i ja havia perdut la veïna del paraigües. Així que em vaig acostar a l'entrada. Fer metre i mig ajuda a passar sense molestar gaire. Quan quasi estava davant la porta em vaig trobar una companya de carrera, l'Íngrid. Ens vam agafar les mans. Donava gust trobar-te amb gent coneguda. Et senties més acompanyada. Les dues teníem les mans fredes. Ens vam preguntar, què fas per aquí? –preguntes automàtiques que surten en cas de nervis. En el moment que vaig dir, que jo venia a fer d'apoderada, es va obrir la porta i van demanar als apoderats que entréssim. La gent estava molt atapeïda, però en només sentir-ho em van fer un  passadís. Ja era dins.
El segon nus a la gola del dia. Veure-les allà. Blanques i negres, amb l'escut de la Generalitat, esperant satisfer les seves ganes de saber. Com tots nosaltres.  Teníem ganes de fer fotografies i explicar a tots els de fora que sí, que les teníem, que eren a dins. Que no era una il·lusió. Era màgia pura. També hi havia paperetes i sobres (menys) i taules i ordinadors i un munt d'apoderats que intranquils miraven de resoldre els problemes que encara no teníem.
Molts apoderats i ningú per presidir les meses. La por sortia a cada comentari. Després d'una estona, amb bon criteri, vam deixar que els responsables de l'Administració fossin qui prenguessin les decisions.  Tot era a punt.
A les 9 del matí havíem pogut obrir amb els voluntaris que aixecant la mà es comprometien a fer aquella feina que en altres eleccions és tan pesada de fer i que s’ha de pagar perquè algú la faci. Es comprometien a fer possible, malgrat les amenaces de sancions i que vingués la Guardia Civil o els Nacionals o... que la gent digués la seva. Era un acte de responsabilitat.
Obríem portes. Només les del davant, no les del darrera. Teníem por que ens entressin per la zona amb menys gent.
Les notícies i les imatges eren d’una bestiesa brutal. Feien caure les llàgrimes. Però ens les empassàvem, teníem l’obligació de mostrar seguretat encara que els turmells semblessin de mantega. Ja teníem l’escola plena, un vot emès i celebrat quan el sistema va caure per primera vegada.
Mai a la vida he tingut el cap més clar per localitzar a aquells que em podien donar un cop de mà. Amics i coneguts ens enviàvem missatges amb claus i passwords. No sabíem d'ordinadors, però en vam aprendre. Havíem d'aconseguir-ho. Les persones més grans portaven més de 4 hores dretes. Vam organitzar taules, bancs, cadires de tot arreu. Havíem de procurar que ningú defallís. Van sortir ampolles d'aigua del no res. Vam viure tensions i vam posar pau. Vam decidir tenir calma i vam demanar calma i van respondre amb calma. Quan més anàvem a la una, més nus a la gola. El sistema tornava a funcionar.
La meva prioritat es va convertir en obsessió. Quanta més gent votés millor. Tenia la sensació que així guanyava temps al temps. Abans acabaria aquell maleït i fabulós dia. Tenia por i només demanava pressa. Cada vot, una victòria, una llàgrima engolida.
A l’escola Pau Romeva havien anat els nacionals amb les porres ben enlaire i amb mà ferma. Nosaltres teníem aquella informació mentre que la majoria de votants dels voltant no. Ells s’havien desconnectat de la xarxa perquè els ordinadors anessin més ràpid. Hi havia molta gent que deixava anar una llàgrima mentre deixava caure el seu vot dins el tupper gegant que les guardava.
En un intent d'endreçar la cua, vam aconseguir originar un tap. Les primeres taules eren plenes de gent fent cua, les 3 del final eren buides de votants. Vaig fer ús de la meva manca de sentit del ridícul per pujar a una cadira i fer el què millor se'm dóna. Vaig posar tot l'humor que em sortia per cridar a la gent a votar. “Els que vulguin votar, aquí tenim 3 urnes lliures”, “xates, urnes fresques”, “fila ràpida, no esperareu ni un minut aquí”, “això no és Port Aventura”... només ordenava el trànsit. Com el guarda urbà quan s'espatllen els semàfors. Pujada en una cadira la gent veia com brandava els braços. Els situava i els anava distribuint.
Vàrem haver d'obrir la porta del darrera perquè la calor ens hagués asfixiat a tots. Ara la gent sortia per darrera meu. Quan marxaven em deien gràcies, em feien petons a les mans i em somrèien. A fora, alguns saltaven al crit de Ja hem votat.
Tots semblava tornar a la normalitat, quan un crit de Vénen, vénen, va capgirar l'ordre que havíem aconseguit amb paciència i amb calma. Tots els presidents valents de mesa, van agafar les urnes i les van fer desaparèixer. Els ordinadors en una altra banda. Desconnectar el sistema sabíem que volia dir tornar a començar de nou. Però els nacionals van passar de llarg, “més avall a cotxeres han anat” deien.
Eren les 3 de la tarda. No havia dinat però no tenia gana. Vaig menjar perquè no em podia permetre el luxe de defallir i encara quedava tota la tarda per endavant. En Xavi em trucava però les línies estaven saturades. No podia parlar ni dir-li que tenia por però que sabia que estava on havia d'estar. Seguia brandant els braços. Feia calor, però calia seguir votant. Al migdia hi havia més nervis. Tothom pensava que les urnes se les endurien. Però seguíem votant. Pensàvem que, com a mínim, el sistema determinaria el nombre de votants. Amb allò ens conformàvem.
A primera hora de la tarda, gent d'altres escoles, que ja havien patit la força dels qui han de vetllar per la nostra seguretat, venien amb llàgrimes als ulls i ens explicaven què els havien fet. La imatge de la pantalla es convertia en realitat. Veus trencades i ulls petits, enfosquits per la por i la tristesa. Darrera de cada vot s'amagava una història. A cada història, unes ganes immenses de plorar i abraçar a gent desconeguda. 
El sistema tornava a caure de nou. Les informacions provinents dels àngels tecnològics deien que aquest atac era el més fort que havien patit durant tot el dia. Els nervis tornaven a la primera pell. Les informacions que no permetéssim el vot sense cens dividia la parròquia. Ningú volia que després de tot l'esforç, una mala decisió engegués a norris tota la feinada de tota aquella gent, que l'únic que tenien en comú era defensar el seu dret i la il·lusió de construir un país nou. Vam decidir guardar 4 urnes i deixar-ne 5, de les quals només una funcionava. La por i les notícies de l'exterior es feien més evidents.
Una sola taula havia quedat operativa. Mentre el sistema no es recuperava a la resta de taules, uns observadors del País Basc i de Segovia em van demanar que els acompanyés a les Cotxeres de Sants. Volien veure una altra escola. Vam sortir i vam sentir xisclar a la gent. Com que havíem sortit per darrera no sabíem que el pànic s'havia apoderat del cansament de tots els que portaven hores i hores defensant una papereta a la llibertat. En passar, de lluny, vaig veure com la gent s'asseia a terra. Van passar 9 furgonetes de la Policia Nacional i van alentir el pas. La por es va apoderar de tots i els crits i els brams i els fora, fora... es deixaven escoltar per tot el barri. No van parar i nosaltres estàvem a mig camí entre la nostra escola i la de Cotxeres.
La gent corria amunt i avall. Les persones des dels balcons picaven les olles i feien soroll quan veien la Policia Nacional a prop. Ens volien avisar. Lluny de l'escola, sento el telèfon. En Xavi i els nens estaven a l'escola on havia d'estar i on estaven preparats per la macabra representació infantil de l'arranca cebes. Només volien saber si jo estava bé. Només del pànic que es respirava, la Martina de 9 anys, es va posar a plorar. No era just. Van marxar esporuguits cap a casa. A ells la tarda també se'ls va fer llarga. Sort que les Festes de les Corts proposaven un pla alternatiu pels nens.  
Vam decidir tornar. A Cotxeres pintaven bastos i nosaltres estàvem a mig camí. L'Íñigo, un metge Basc que venia per fer d'observador, repetia “no lo entiendo, no lo entiendo”. No hi havia res a entendre. Era incomprensible.
Vaig haver d’esperar uns ¾ d’hora per poder tornar a l’escola. Encara hi havia gent fent cua. Encara hi havia gent per votar. Encara hi havia feina per fer.
Un WhatsApp. Merkel pide explicacions a Rajoy acerca de la represión policial. Sento un alleujament més fruit de l'esperança que de la certesa. La tarda es calma. Calma tensa. Tots pensem que vindran quan tinguem les urnes plenes.
Sentim una cridòria fora, però diferent. Alegre. Ja no queda ningú per votar. Hem aconseguit, entre TOTS, que el referèndum d'autodeterminació de Catalunya s'hagi dut a terme. Necessito plorar. Però no em surt. Ja no em surt. Arriba una noia plorant que vol votar. Ve de Madrid. Ahir va anar a veure el Rey Leon. Es veu que ha sigut un infern poder arribar fins aquí. La Cati de les CUP i jo l'abracem. Ara ja no plora ningú, li diem, i li fem la foto votant.
Les 20h. A fora tornen a haver-hi unes 100 persones pel cap baix. Tanquem l'escola i ens afanyem a fer el recompte. Anem tancant portes darrera nostre. Tots asseguts en unes cadires petitones com les dels nostres fills, nebots, nets.... comptem paperetes. Sí / No / Nuls / Abstenció.
Tinc la sensació que molts vots en blanc són per l'oblit de fer la creueta. Massa pressa, massa por, però ara ja està. S'ha acabat.
En Xavi m'espera per sopar amb els nens. Anirem a fer una cerveseta al Lee. Necessito sortir. El sí ha guanyat. El referèndum ha guanyat. Els nostres drets han guanyat.
Surto amb 2 apoderats més. Com a mesura de distracció anirem sortint a poc a poc. Quan sóc al carrer torna a ser fosc com a les 5 h. del matí. La gent ens fa un passadís. I ens aplaudeixen i ens donen les gràcies per fer-ho possible. Aixeco les mans i aplaudeixo cap a ells. Ells també ho han fet possible. Tots ho vam fer possible.
Vaig néixer a Catalunya l'any 1976, i mai abans havia estat tan conscient que visc en un gran país amb gent meravellosa amb qui comparteixo anhels de llibertat i de dignitat. I no és Espanya.

Vam votar i tant que vam votar.


7/9/17

No vull curar-me




Diuen que el temps ho cura tot i ha passat un any i la ferida és encara molt tendre. El dol és una cosa estranya que et demana ser i sentir a la vegada en allò que has perdut. I no és només que no et tingui a la vora o no et pugui trucar o escriure o enviar-te algun whatsapp, no. És que he perdut una part de la meva essència i costa ressituar-se. Costa mirar endavant i saber que darrera ja va quedant menys xarxa per esmorteir la caiguda. M’he passat 365 dies recordant la teva última mirada, aquells ulls grisos que marxaven mentre m’acomiadava i intentava no plorar. No volia que el teu últim record entre nosaltres fossin els meus ulls plens de llàgrimes. Cada dia, aquells ulls que la teva herència em va fer meus, m’han mirat i m’han seguit a tot arreu. Al principi volia oblidar-los perquè sempre anaven acompanyats de massa dolor i llàgrimes. Ara ja he deixat les llàgrimes enrere, només un dolor de gola, només una veu trencada, només. Els nens m’ajuden a recordar-te amb la teva vitalitat i sovint parlem de tu. Són ideals per fer catarsi perquè la seva mirada del món i de la vida és simple. Cantem cançons italianes, fem servir les teves expressions i juguem als teus jocs. Morir-se té l’avantatge que tot el que es recorda de tu és bo. I en essència tot allò que deixes és bo.
Ha passat un any. 365 dies intentant curar aquest dolor que et penetra les entranyes, et capgira el cervell i l’ànima, però estic segura que no hi ha cura. Perquè la cura voldria dir deixar d’estimar i deixar de recordar, i malgrat no hi siguis, et segueixo estimant i no m’oblido de tu. I vull que segueixi sent així.

18/8/17

Merilanding on tour: STOP



Avui em tocaria parlar de política, doncs vàrem anar a Reus a presentar la campanya en favor del sí al referèndum amb els companys Democrates del Baix Camp, també parlaria de Reus i de les seves botigues, en Gaudí, el seu vermuth i la seva calidesa. No podria deixar de parlar de la visita a Calafell, a veure els nous amics, que de la mà de la Nuni, novament, vam conèixer a la festa dels 40 anys. Sense cap mena de dubte aquest seria el relat del merilanding si res del què ha passat, hagués passat. El terror s’ha afegit a les meves vacances per l’escletxa de la inòpia i de la plàcida vida de l’estiueig i això ha mogut tot el meu ésser. I en aquesta ocasió per dues vegades.

Ahir estàvem a l’Ametlla de Mar, volíem visitar les fortificacions i les trinxeres a peu de mar on es feia front a l’enemic en les guerres d’abans. Ja vam baixar del cotxe encongits, el terror sacsejava la meva ciutat, la nostra ciutat. Les Rambles, on en Xavi i jo ens vàrem donar el primer amor, queia en mans de l’horror, la por i el pànic. Barcelona era una ciutat estimada, digne de visitar, de tot el món venien a  descobrir els milions de racons que s’hi amaguen, ells ho sabien i ho han dinamitat.
La tarda transcorria entre la normalitat aparent que necessitaven els meus fills i la incomoditat de saber-se inútil i ignorant. He sortit de l’aigua amb l’excusa que feia fresca, però he agafat el mòbil per escoltar la ràdio mentre ells es banyaven. La resta de banyistes vivien tranquils sense saber el drama d’uns quants que a la vora de casa, vivien el pànic. El contrast feia mal el pit i et feia sentir culpable. Tenia ganes d’explicar-ho a tothom, com si la por compartida fos menys por. Però no ho he fet. La bateria del mòbil ha deixat anar el seu alè a les dues hores i mitja del desastre.
He reflexionat sobre la vida i la mort. Tan present i tan oblidada. He pensat en si això és l’inici del canvi de vida que haurem d’assumir per sempre més. He vist els meus fills i tenia un nus a la gola pensant en la vida que els espera. És clar que tot plegat en un to massa pessimista pel meu gust, per la meva manera de ser. Malgrat res tornarà a ser com era, no podem deixar de  viure i de sentir la vida com ho fem els barcelonins. Visc a la ciutat més bonica del món. Aquella que sempre és enyorada quan l’abandones i que tan contenta et somriu quan tornes. Aquesta ciutat que viu oberta a la gent, amable a les noves llengües, les noves cultures i les noves maneres de fer i de ser. On tothom l’acull com a pròpia, se la fa seva, l’estima i la dóna en forma de tresor a aquells que la volen conèixer. Així és la meva Barcelona.  A més de 200 quilòmetres d’allà em sentia inundada pel mar que contemplava i que, en certa manera, em feia sentir a prop d’ella.
Hem marxat quan el sol es ponia. Les notícies ens han acompanyat per la radio de tornada i hem respòs totes les preguntes que els més petits de casa ens feien amb els ulls com a plats. També tenien la por dins. Els hem dit que Barcelona era molt lluny de Cambrils, on estàvem de vacances.
Hem jugat a cartes, mirant de tornar a una pretesa normalitat que en el fons feia mal. Hem anat a dormir a mitja nit. El bullici encara es deixava sentir. Cambrils és un niu de gent aquests dies. Quasi no es pot caminar. La son ens podia i el soroll dels helicòpters s’han deixat sentir tan a la vora que hem pensat que aterrarien al jardí de casa.  Les informacions es repetien, però com en un malson, ara a Camrbils. Ara sí, a la vora de casa. Al passeig que no vam fer ahir per menjar el gelat d’en Sirvent perquè les notícies ens van deixar massa esgotats per sortir. Al Club Nàutic on cada dia anem per anar a buscar la barca era l’escenari malèfic de la representació de la bogeria i la tragèdia. Aquí. A Cambrils, també? Un poble de pescadors, que era pobre fa uns anys, que viu de la bona gastronomia i de la gent que ve a visitar-lo. Un poble. Un poble de vacances. Ni el més gran, ni el més concorregut, només el que l’atzar va posar en el camí del terror. Aquest Cambrils que et fa sentir sempre de vacances, encara que sigui hivern, encara que sigui tardor, encara que sigui....
Avui el terror m’ha perseguit i he tingut l’estranya sensació que això ja no ho deixarà de fer. El que passa al món em passa a mi. Avui he estat més conscient que mai.