En aquesta societat avesada al “tot bé gràcies”,
costa de trobar el moment d’explicar que estic trista perquè se’m va morir la
mare a les mans o preocupada perquè les coses a la feina no acaben de girar
rodó o que necessito més estones de pau perquè el temps corre molt ràpid i
sento que se m’escapa la vida sense adonar-me’n.
Les noves tecnologies ens donen aquest espai
que tot i no respondre a l’estereotip de la intimitat, representen, ja, l’espai
vital d’abocador de males sensacions. Mirar a les persones a la cara mentre els
expliquem un mal moment no és agradable. No ens fa sentir bé traslladar les
penúries als altres. Potser perquè no ens agrada ensenyar la nostra pitjor
versió o per allò de “prou pena té tothom”. Així que agafem el mòbil entrem a
la xarxa i ens alliberem amb un missatge al facebook o al twitter o evoquem una
imatge al Instagram. N’hi ha que són
explícits, n’hi ha que son el·líptics, però les xarxes s’omplen de missatges
terapèutics creats a partir de les males passades de la vida.
Ens sentim recompensats amb una simple resposta
o, fins i tot, amb un like. Potser per això les xarxes enganxen. Perquè
representen ser l’espai vital que tot ésser humà necessita: el contacte.
I sí, és cert que no ens podem abraçar en persona,
no podem fer petons a la galta vermella i humida del qui plora, no podem
atansar el mocador de paper a aquell que ho necessita. No podem. Però sí que
podem saber com estan. Podem mirar les xarxes per assaborir la nostra curiositat
en vers els altres o saber com estan els nostres.
I si
els vostres son opacs, sempre podeu mirar quina cançó escolten a l’spotify.
Això dóna pistes de quin és el seu estat d’ànim immediat. Una oportunitat més per
agafar el telèfon i preguntar: què tal com estàs? I saber que el “tot bé
gràcies” només formarà part de l’entreacte del que escriurà a la xarxa més
endavant.