13/3/17

Teràpia en xarxa

En aquesta societat avesada al “tot bé gràcies”, costa de trobar el moment d’explicar que estic trista perquè se’m va morir la mare a les mans o preocupada perquè les coses a la feina no acaben de girar rodó o que necessito més estones de pau perquè el temps corre molt ràpid i sento que se m’escapa la vida sense adonar-me’n. 
Les noves tecnologies ens donen aquest espai que tot i no respondre a l’estereotip de la intimitat, representen, ja, l’espai vital d’abocador de males sensacions. Mirar a les persones a la cara mentre els expliquem un mal moment no és agradable. No ens fa sentir bé traslladar les penúries als altres. Potser perquè no ens agrada ensenyar la nostra pitjor versió o per allò de “prou pena té tothom”. Així que agafem el mòbil entrem a la xarxa i ens alliberem amb un missatge al facebook o al twitter o evoquem una imatge al Instagram.  N’hi ha que són explícits, n’hi ha que son el·líptics, però les xarxes s’omplen de missatges terapèutics creats a partir de les males passades de la vida.
Ens sentim recompensats amb una simple resposta o, fins i tot, amb un like. Potser per això les xarxes enganxen. Perquè representen ser l’espai vital que tot ésser humà necessita: el contacte.
I sí, és cert que no ens podem abraçar en persona, no podem fer petons a la galta vermella i humida del qui plora, no podem atansar el mocador de paper a aquell que ho necessita. No podem. Però sí que podem saber com estan. Podem mirar les xarxes per assaborir la nostra curiositat en vers els altres o saber com estan els nostres.
-->
I  si els vostres son opacs, sempre podeu mirar quina cançó escolten a l’spotify. Això dóna pistes de quin és el seu estat d’ànim immediat. Una oportunitat més per agafar el telèfon i preguntar: què tal com estàs? I saber que el “tot bé gràcies” només formarà part de l’entreacte del que escriurà a la xarxa més endavant.