20/4/15

Je suis immigrant?


El mar se’ls ha endut. S’ha endut la seva il·lusió, els seus somnis i finalment, també, la seva por. El Mediterrani ha estat, novament,  cementiri d’innocents. A l’altre banda del mar que ara em mulla els peus, n’hi ha que corren per pujar a un vaixell, una barca, un tros de suro, qualsevol cosa per atansar-se als meus peus. Els nostres peus que prefereixen ignorar que pensar que potser hi ha alguna cosa a fer. Potser està en les nostres mans que els innocents de l’altra banda del nostre mar, estimat Mediterrani, tinguin una oportunitat a la vida. I m’imagino com deu ser viure fugint, sobrevivint, no tenint res de res i no puc. El meu confort és massa gran per veure i entendre la seva realitat. No entenc com marxen amb aquestes condicions? Potser ho entendria si no tingués res a perdre, res a viure. Nosaltres som l’oportunitat, ells cerquen part del nostre confort. Però nosaltres, i m’incloc, preferim mullar-nos els peus, això sí quan fa calor. Perquè a l’hivern fa massa fred.