24/12/10
NADAL NORMAL, ESPERO.
Definitivament, són celebracions més per inèrcia que per voluntat (i no vull dir que no vulgui dinar amb la família, pero qualsevol dia m'aniria bé).
Ara bé, hi deu haver cases on el Nadal se celebra com si fos un moment únic, exclusiu, màgic... potser perque es viu com si fos l'últim o potser perquè se sap que la vida és a punt de fer un tomb. L'esperança o la desesperança són, sense dubte, els eixos vertebradors d'aquestes trobades.
En qualsevol cas, prefereixo tenir el meu Nadal. El de les taules que desborden, el de les discussions familiars de sobretaula, el dels malentesos amb els obsequis, en definitiva, els Nadals normals... si és així, ja em sento afortunada. Perquè la meva esperança és que cada any sigui com aquest, malgrat tot.
Bon Nadal.
22/11/10
L'Hort dels Cirerers...
Si l'aneu a veure us recomano que no hi aneu amb moltes pretensions, la resta va rodat.
19/11/10
Perdent el somriure
He entès per què a mida que ens fem grans anem perdent la capacitat de somriure i els nostres ulls van apagant-se amb la tristesa. Avui he vist un nen petit, potser tenia un any, i al seu voltant s’hi aplegaven unes quantes dones dient-li amb dolçor infinita cosetes boniques. L’escena era entranyable. El nen se les mirava bocabadat i dibuixava somriures infinits amb una felicitat plena. I sense entendre ni mig, racionalment parlant. Però aquell infant no necessitava res més.
Quan les dones s’han acomiadat, les seves cares s’han relaxat. La vellesa s’ha tornat a instaurar en el seus rostres. Han continuat caminat capcotes cap a les seves vides de sempre.
Mentre ho mirava, m’he imaginat quina cara faríem si tot passejant, la gent ens anés dient paraules boniques a tothora; amb dolçor i amb el cor net. Sense complexes i amb gratitud i compassió. Quina reacció tindríem si tota la gent que ens trobéssim intentés sempre arrancar-nos una rialla? No seríem així més feliços?
Potser d’aquesta manera la vida seria més simple perquè en el fons l’única cosa que ens mou és l’estima dels altres, que val a dir, que només aconseguim si som capaços d’estimar-nos a nosaltres mateixos. I afegeixo que, com deia aquell, el que més apropa les persones és el so d’una rialla.
Només veien la cara d’aquell nadó n’hi ha prou per saber que tot és intentar-ho.
8/11/10
El cap alt i el cor ple
L’esperit aventurer em va portar a voler veure per dins l’apassionant món que s’hi descobria. Les ganes i la inquietud m’hi van abocar de ple. Unes setmanes intenses i una manera de treballar nova. M’enduc l’experiència de saber una cosa més i amb la reflexió que el treball cerca recompenses no sempre immediates. Això és tot. Un tast que em fa valorar molt més el què tinc i el què vull i el què no vull. Les grans fites es fan de petites coses i encara que la pedra sigui petita també pot molestar si se’t cola a la sabata. Avui segueixo caminant amb la tranquil·litat de saber què he fet el possible de l’impossible i que no sempre les coses són com havien de ser. Meri dixit.
6/11/10
Si Belén responde...
He vist la lum. Després del fracàs de la Belén Esteban a “España Pregunta i Belén responde” (cosa insòlita si seguim la seva trajectòria professional), he arribat a la conclusió que el problema de l’escassa audiència del programa es deu més al format que a la protagonista. Si bé és cert que la Esteban va estar en la seva línea d’espontaneïtat, també ho és que quan un està sotmès a un interrogatori vol ser correcte. I això, l’ allunya de la realitat. Polítics i presidents van estar asseguts pel mateix motiu a “Tengo una pregunta para usted” de TVE i la cosa no va anar millor.
TVE en comptes de generar les queixes per plagi, hauria de donar les gràcies a Telecinco perquè la Esteban ha evidenciat que aquest format de programa lluny d’apropar al polític de torn a l’audiència, la trasllada a la pel·lícula de romans. Potser millor buscar nous formats, més reals i més propers, mireu sinó el Polònia i les esbatussades que hi ha per participar-hi.
16/10/10
Més enllà dels límits
"MÁS ALLÀ DE LA VIDA". Telecinco. Dimecres 13 d'octubre
Quan ja semblava que ho havíem vist tot en televisió, va i se’ns apareix una mèdium que pot parlar amb els morts. Perquè tingui més gràcia els morts són personatges coneguts i els protagonistes d’aquestes sessions paranormals televisives els seus éssers més propers. Ple de tòpics al voltant dels sentiments dels vius sobre la mort, crec que el programa és la millor demostració que el fum es pot vendre i que la carronya és la carn que es mengen els carronyaires de les seves víctimes mortes. No entro en si és cert o possible parlar amb algú del més enllà; com diria Punset això no demostraria res, però tot té un límit i per a mi es va superar quan la mare de Rocio Wanninkof, assassinada, suplicava a la mèdium Anne Germain poder parlar amb la seva filla.
La posada en escena i l’excel·lent treball de Jordi Gonzàlez més enllà de fer-me entrar en la sessió paranormal va recordar-me a les “ouijes” que d’adolescent fèiem per fer-nos pujar l’adrenalina creient parlar amb morts, suggestionats per la malícia de qui movia el got pel taulell amb l’abecedari, el sí i el no, i la sèrie de nombres fins el 9. I és que qui ven fum, ja sap qui el comprarà, malgrat faci mal als ulls.
26/9/10
PERQUÈ VE DE GUST!
La televisió és un estri estrany. Dins la caixa es produeixen coses que se’ns escapen a la raó. Aquest és el cas de Karlos Arguiñano. Després de 20 anys a la televisió i quan tot feia pensar que desapareixeria com d’altres ho han fet, el fitxa Antena 3. Fins aquí, encara, pots ser arriscat però endavant, per provar-ho...
El que ens sorprèn és que un programa de cuina el programin per passar-lo abans de un telediari del vespre, el d’Antena 3 i vet aquí la sorpresa: seguint el mateix format de sempre el programa funciona. Amb un 18% de share de mitjana durant tota la primera setmana d’emissió!! I quin és el secret? Doncs que per fi algú ha pensat en tots aquells pares amb criatures que a de 8 a 9 del vespre donen de sopar als nens, que no sempre és fàcil i que tenen el tema de l’alimentació molt present. A més a més, és un programa fàcil de veure, que el protagonitza un showman com és l’Arguiñano. Que darrera la seva destresa manual és un tipus simpàtic que fins i tot, malgrat algun acudit verd, el pots compartir amb els més petits de la casa. Ah! I el interès és extensible a tots els que estan cansats de les misèries humanes, dels concursos que ens fan sentir ignorants o dels documentals que no permeten distracció... Abans de sopar, siusplau, lleugeresa i divertiment per a tots els públics. Gràcies Karlos!