12/8/17

Merilanding on tour: Al vent!



El dia ha començat impacient. La Martina ja no aguantava més i s’ha despertat per veure la seva caricatura. Li hem ensenyat i s’ha posat a riure malgrat les dents exagera
des que li han destacat. Hem esmorzat ràpid i ens hem posat en marxa. Havíem de ser a les 11h al barco que ens portaria fins a Sant Jordi d’Alfama amb la intenció de celebrar l’aniversari de la Martina amb els seus cosins. Tot i la predicció que a les 11h el Mestral desapareixeria que ens ha fet el Jaime, la veritat és que el vent ens ha acompanyat i ens ha deixat baldats. El Jaime, després de 2 dies, necessitava fer esquí sí o sí. Fer esquí o no és directament proporcional al ser bon o mal humor. Això als 76 anys és tota una proesa de perseverança i dedicació a l’esport.
La Martina, finalment ja pogut gaudir dels seus cosins, tots més grans, que li han dedicat el seu temps i les seves peripècies. Han pujat a una roca, s’han llençat. Han donat de menjar els caps del llagostins cuits als peixos que s’acostaven delectats per tan saborós menjar. Crec que eren marbres. Hem dinat a deshora les dues truites de patates que havia preparat en Xavi el dia abans i ens hem esperat una mica per treure el pastís que ha estat el colofó de la festa dels 9 anys de la Martina. Una festa del tot marinera.

Quan hem tornat, ens hem dutxat i ens hem apoltronat sota el porxo, gaudint de la fresca que ens acompanya aquests dies. Li hem ensenyat la sorpresa que les seves amigues li han enviat, un vídeo felicitant-la, cadascuna des del seu lloc de vacances. Ella els hi ha tornat un vídeo donant les gràcies i em estat conscients que les noves tecnologies ens juguen a favor si sabem com fer-ho possible.

Després hem fet un parxís i hem gaudit dels nens a través del joc. No hi ha millor manera de fer-ho. I hem treballat la impulsivitat amb la Martina i hem treballat la concentració amb l’Arnau i nosaltres hem treballat la paciència i la família tots junts.
Ara fa un any, ingressàvem a la meva mare a l’hospital i canviaria la meva vida per sempre. El record d’aquells dies m’ha acompanyat tot el dia i he tingut una mena de tristesa dins que no he deixat anar perquè la Martina i la seva alegria no m’han deixat.

11/8/17

Merilanding on tour: Sorpresa!



La mestralada ho ha deixat tot més fred de lo normal, així que navegar no ens venia massa de gust. Normalment, quan a Cambrils fa mestralada la mar està quieta, però no ahir. Així que va ser un dia de dedicació a la plàcida activitat del jeure i del cultiu de la lectura.  Us podria dir que no vàrem fer res i seria veritat, però encara i així, això és estar de vacances.
Pel matí vam dedicar-nos a decidir què fèiem però amb poca fortuna. Entre les hores mortes, vam rebre un missatge. Teníem visites! Quina sorpresa i qué oportuna. En David Arboix que és el responsable del curs de 5è del Club Daumar, on va l’Arnau a fer extraescolars, feia parada a Cambrils i no va dubtar ni un segon en venir a veure’ns. Àvids de notícies fresques, el vam esperar amb impaciència. Vam preparar un vermut (us he de dir que era de Vilassar de Mar i no de Reus, com per aquí és costum), unes olivetes i com si fóssim les Teresines, S.A vam disposar la taula i les cadires, distribuint on seuríem tots.
El David, també fa vacances on tour. Així que ens va explicar la seva experiència a Oxford. Hi ha persones que quan expliquen els seus viatges, entre entregats i emocionats, impregnen de desig cap a la destinació en qüestió el cap de les persones que l’escolten. Aquest era en David. Pel volum de detalls que ens va donar, era fàcil imaginar que havia quedat corprès del destí. També li vam explicar la història que s’amaga darrera del destí turístic de Cambrils. Bé, el Jaime i l’Emi, que en són els responsables, són els que li van explicar. També va haver temps per repassar les fotografies (malgrat l’uff quin rotllo d’en Xavi) de l’últim viatge amb barca a ses illes que van fer els meus sogres el passat mes de juny.
Després de la visita i saciats per una estona, vam dinar i ens vam dedicar als deures. Maleïts deures, són el moment del dia que el sol de l’alegria es pon. Ni ells en tenen ganes, ni estan pel què haurien d’estar, ni nosaltres sabem com afrontar-ho sense perdre la tarda darrera de la fatigosa tasca del magisteri casolà. És clar, que a hir, varen avançar deures perquè l’endemà era dia de festa. L’aniversari de la Martina.
Mira que néixer el dia 11 d’agost... a qui se li acut. Doncs a ella o a mi, segons es miri. L’atzar fa que la petitona de casa, que enguany en fa 9, sempre vulgui fer una festa amb amigues sabent que no és possible. El 23 de juliol ho vàrem celebrar en família, ja que la Martina i l’Helena, cosinetes, havien de néixer el mateix dia 11, però les circumstàncies van fer que l’Helena fos una miqueta precoç i naixés el 22 de juliol.  Així que vàrem pensar que aquest any no es posaria trista pensant amb les seves amigues. Però no. Així que m’he llençat a la piscina i he demanat a les mares que m’enviïn un vídeo felicitant a la Martina i ja n’he rebut 11, o sigui quasi mitja classe. Crec que fliparà.
Comprar-li alguna cosa a la Martina és del tot inútil. Ella és feliç amb les experiències, però com que a casa no parem, també es fa difícil dedicar-li una activitat que no hagi fet encara i que estigui a l’abast de la butxaca de l’autònom.
Després d’una migdiada que m’ha agafat per sorpresa i a deshora mentre llegia, he començat a perfilar un regal que estava segura que li agradaria. Les sorpreses a la Martina no li agraden (això d’esperar no està fet per ella) així que hem decidit asseure-la en un banc del passeig i demanar-li si ens podria donar una pista sobre el què li faria il·lusió. Primer ha dit un passeig en moto d’aigua (havia parat les orelles mentre ho comentàvem com a possibilitat), després un no ho sé. Jo li he dit que tenia una idea i que potser li agradaria i que si volia que li digués. Ella ha dit que sí i llavors ho he deixat anar: voldries una caricatura teva feta pels artistes del passeig? --Això estaria molt bé!-- Ha contestat.
Ja ho teníem. Així que hem anat a fer-li i li hem dit que no podria veure el resultat fins que no en fes 9, o sigui l’endemà. Al principi ha dit que sí, però després, a mida que l’anaven pintant i tothom s’ho mirava ella també volia veure-la. Ens ha costat, però ho hem aconseguit.
Amb el regal sota el braç, els caramels pels cosins grans que veurem demà i els globus per fer festa, hem anat a menjar un Frankfurt.
En Miquel, fa 49 anys que té una parada davant del mar on serveix frankfurts i hamburgueses a l’estiu. A l’hivern fa de camioner, això vol dir que quan ha vist en Xavi s’ha rendit als seus peus. Li ha fet tanta il·lusió que ha volgut ser ell qui ens servia. En Xavi, en agraïment, li ha donat corda i li ha explicat tots els secrets que es poden explicar sobre la radio i li ha fet la conyeta. És tan agraït, en Xavi.  No sé si jo ho portaria tan bé com ell. Però ell sempre diu, que si aquesta gent no l’escoltés, a casa no tindríem pa per menjar. Així que a casa tots som amables amb tots els fans. Ens hi va el pa.
Acabem el dia amb unes classes improvisades de country  al passeig. Primer, la Martina i jo, després l’Arnau i en Xavi, ens hem deixat endur pel ritme de l’oest i ens hem posat en fila al costat dels professionals i hem fet algunes passes. La Martina ha trobat el ball que li agrada. Diu que en vol fer a Barcelona com a extraescolar...hahaha.
Tornant cap a casa no ens hem pogut resistir als gelats d’en Sirvent. Artesanals i boníssims. Havíem d’agafar forces pel dia de demà que, segur que tenint a la Martina de protagonista, es preveu intensíssim.



    

   

10/8/17

Merilanding on tour: el valor de les coses.



L’Empordà té fama de tenir un temps tramuntanal i fred (si t’acostes a França), les Guilleries són fresques i fredes a la nit i si vas per sota de Tarragona la calor es fa insuportable els mesos d’estiu. Doncs aquest any el temps és boig. Hem tingut uns dies de calor i sense una gota de vent a l’Empordà, una calor inusual a Tavertet i arribats a Cambrils, la temperatura baixa tant que aquesta nit hem hagut de dormir amb més que un llençolet.  El temps és boig i això condiciona tot el que teníem previst. És clar que per tenir unes vacances saludables la capacitat d’adaptació ha de ser alta i si no que els ho preguntin als turistes que s’armen de paciència abans d’embarcar per agafar un vol.
Ahir vam tenir un dia plàcid. Sense sol, vam decidir caminar, passejar, voltar. És tan agradable no portar rellotge i no trobar-lo a faltar. Tots, però, vam decidir el mateix, així que essent poc originals ens vàrem plantar en un passeig, minat de turistes, on la gent va sense ordre ni concert. És entretingut veure que, quan s’està de vacances, un pot posar-se la roba que li doni la gana, pugui anar amb el pentinat que li peti i portar el gos disfressat amb els llaços que vulgui. Perquè això és l’estiu un temps de relaxar-se en tot, fins i tot en la pròpia imatge.
Després, l’Emi ens ha deleitat amb una “caldeirada” de bròtola.  A la peixateria, l’altre dia, l’Emi, la millor compradora de peix que conec, va veure unes bròtoles que feien goig i se les anava mirant i mirant fins que va demanar-ne el preu. A 5€ el quilo, eren la millor opció per dinar tots plegats. Al costat, hi tenia un senyor gallec que li va dir que a Galícia en mengen moltes de bròtoles (ells n’en diuen bertorelles). També li va explicar que la recepta més típica era fer-ne caldeirada, uns guisats amb ceba, tomata, patata i peix. Estava tan convençuda que li sortiria bé i tenia tanta il·lusió per fer-nos-ho que va encertar-la de ple. Va ser la delícia de tots, fins i tot els nens (i això que aquest peix té moltes espines).
Per la tarda vàrem anar a la piscina de l’hotel del davant, l’Olimar, amb el permís de la seva directora, i els nens i en Xavi es van banyar mentre jo me’ls mirava des de l’hamaca. Sense treure’m la roba perquè feia fresca i amenaçava pluja, observava com jugaven i em vaig dir que tinc molta sort. Tinc una família bonica i m’agrada veure com el Xavi i jo ens complementem. Jo no sóc de jugar a l’aigua i, en canvi, els nens xalen amb el pare mentre jo m’ho miro. Quan feia poc que festejava amb en Xavi, en tenia 17, vam anar d’excursió amb l’escola i vaig veure com, mentre tots els altres ganàpies feien l’adolescent, en Xavi es dedicava a jugar amb uns nens més petits que ens havíem trobat en aquell parc. En aquell moment, vaig saber que seria un paràs. El temps i dos fills m’han demostrat que tenia raó. També he donat gràcies per poder-nos estimar tant i mantenir-nos units, malgrat els anys, els nens i les feines.  I això estant de vacances, que se suposa que és quan més divorcis hi ha, té molt de valor.
Estant a la piscina, un animador ha convidat a l’Arnau a un campionat de dards. Sense pensar-s’ho, ha sortit de l’aigua, s’ha assecat i ha anat a posar a prova la seva punteria. Només us diré que eren unes 20 persones jugant (alguns pares també jugaven, tot i que el campionat era junior) i ha quedat en tercera posició, el nano. Quan la tranquil·litat és un valor, l’Arnau té tots els números per a triomfar. 


Al vespre li havien de donar el diploma, així que havent sopat, hi hem anat de nou. Com que estava a punt de ploure, tots s’apilonaven en el bar central on la música, la gent i la veu estrident de l’animadora se’t clavaven en el cervell deixant-te’l eixut. L’Arnau ha preguntat quan li donaven el diploma. Sempre reclama i reclamarà el que és seu (forma part del seu caràcter no deixar-se trepitjar). Li donarien al bell mig de l’infern al cap d’una estona que em va semblar una eternitat. Els nois de casa passaven l’estona jugant al billar, la Martina i jo vàrem ballar, intentant fer-nos nostre aquell malson, vàrem sortir i la Martina es va gronxar un parell de minuts en el parc de la piscina.
Amb el diploma sota el braç i més contents que un gínjol, vam tornar a casa per veure una peli i anar a dormir sabent que la fresca faria les delícies d’un son que feia massa dies que passava calor.