19/12/11

Quan una campanya de publicitat té aquesta estética encara que no ens convidi a comprar, 
sí que ho fa a admirar-la. 
Simplement espectacular. 


Ad Campaign: Pinko
Season: Spring summer 2012
Photography by TBC
Model: Naomi Campbell
Website: www.pinko.it


29/11/11

CONCURSANT A CONCURS


Si em coneixeu una miqueta sabreu que de tant en tant em deixo caure per la televisió. El format poc importa, el veritable motiu: guanyar unes peles mentre subratllo el meu ego.
Tot va començar quan amb 10 anys la meva classe va ser seleccionada per anar a un concurs televisiu. Aleshores es va decidir a dit que havia d'anar en representació nostra el més intel·ligent de tots, el Marc Ramon. Ell era capaç de delectar-nos amb la lliçó de la poma, recitant-la sense descuidar-se ni una coma. Jo vaig protestar. Intuïa el que ara sé: a la televisió no sempre importa el què saps o ets capaç de saber. El control de les emocions i el divertimento són qüestions cap-dalts!
El cas és que el meu company Marc hi va anar, però va perdre tot i el seu cervell fora del normal! Allò em va provocar una frustració immensa. Jo volia anar-hi. Volia ser la representant de la meva classe! Sabia que era capaç de guanyar i representar la meva classe com ningú. Fent un paral·lisme amb la meva altra passió, el futbol, és com quan piten una falta i sents per dins que l'has de xutar tu, encara que no siguis el millor xutador. Però saps que la teva confiança no t'enganya i que si et deixen faràs un gol i els deixaràs amb la boca oberta.
Allò va fer una ferida en mi que no sabia que tenia, fins que un dia, vaig decidir anar a concursar per mi mateixa, en representació pròpia. I la cosa no va anar tan bé com esperava. Em van agafar i vaig anar fins a Madrid. Vaig perdre el vol, me'n van pagar un altre. Em vaig predisposar, com sempre, a tot i vaig sortir escaldada amb els "insults" pactats del "Rival más dèbil" i sense ni un duro. 
Però l'experiència va ser taaaan xula, que des de llavors sento, de tant en tant, dins meu una veueta que em diu que ja toca. Que és l'hora de tornar-ho a intentar i que si m'enduc alguna cosa, potser tornarem a tenir unes bones vacances. I guiada per aquesta veueta espero que em cridin, aquesta vegada el concurs és de coneixements. Potser en unes setmanes em veieu a la pantalla, escarxofats davant la televisió, una noia menuda que s'ho passa bé, controla els sentiments i les emocions, i dóna joc a l'Ahora Caigo. Espero no caure gaire avall!


Concursos
El Rival más débil
Al Pie de la Letra
El Gran Dictat
La Partida de TV3




23/11/11

L'AMBICIÓ ÉS DOLENTA?

De vegades em sento extraterrestre. Noto com la gent camina amb un pas continuat, seguint un compàs sord que no se sent però s'escolta. El bateg és per inèrcia i ens compadim de nosaltres mateixos amb un argument general i de vegades, absurd. Sí, és cert, no ens ha tocat un temps fàcil de viure. Hem hagut de recular i aprendre a veure la realitat des de la perspectiva correcte, encara que no ens agradés. Sí, tot això és cert. Però també ho és que la falta d'empenta mou el món. El nostre mon. N'hi ha d'altres que penquen més. Tinc la sensació que hem confós l'estat del benestar amb tenir un os a l'esquena o amb que només tenim drets i no deures. Podem fer-hi més? La resposta és que sí. 
No sé si és mandra, por o inseguretat, però em nego a creure que no puc fer res per millorar la meva realitat i la dels què m'envolten. Em nego a creure que no puc deixar un món millor pels meus fills i em nego a sentir més frases com: són temps difícils o és que ara amb la crisi o és que no hi ha feina... 
Per sortir del pou primer has de tocar el fons per poder agafar empenta. Una vegada fet això, només queda nadar cap a munt o simplement flotar. 


Tot depén de l'ambició de sortir-ne!

12/11/11

Baralla de 47

Són 12 per pal. Les combinacions són innombrables, inacabables, infinites. Tractar-les, juntar-les i barallar-les té el seu encant, t'atrapen com el foc. I comences i no saps quan acabaràs o si acabaràs, però segueixes tirant cartes, fent estratègies, pensant la millor manera d'acomplir els objectius seguint unes regles pactades previament.
Però què passa quan perds una carta? Hi ha jocs que permeten seguir jugant, gaudint disfrutant. N'hi ha que no ho permeten. Mai hi hauria un just guanyador. Aquesta baralla que amaga totes les hores de joc, diversió i companyia no és fàcil de llençar. Potser no et permetrà jugar a tots els jocs, però sempre la guardaràs. No fos cas que algun dia la trobessis. En qualsevol cas aquella que falta la pots substituir, però mai tindrà les hores que guarda l'autèntica, la original, la de sempre!

Com la vida mateixa!

BlackBerry de movistar, allí donde estés está tu oficin@

8/11/11

Complexe de Fada!

Sovint tinc la sensació que sóc una mena de fada! Sí i la sensació és meravellosa. Em dedico a donar forma a les idees i als projectes d'empresaris petits i emprenedors. Els faig desde la imatge corporativa, fins a un estudi de mercat. Els ajudo a elaborar estratègies, sinèrgies i aguanto el màstil de la il.lusió quan la seva defalleix. Normalment, és una feina agradable. Espontàniament et donen copets a l'espatlla i et feliciten i, sobretot, t'agraeixen que siguis capaç de posar-te a les seves sabates. No és fàcil caminar amb unes sabates amb un número menys del què tu calces, però ho fas. Et mous gràcies a l'empenta del seu entusiasme i us asseguro que aquest sentiment és el motor de tot projecte empresarial. Ara només toca que la gent desitgi, que es deixi anar, que sigui valenta! Sempre podrà venir a mi a plorar-li el seu objectiu. La meva vareta sempre és a punt de brillar per algú!

BlackBerry de movistar, allí donde estés está tu oficin@

25/10/11

SÚPERFESTA. Què qu qui ca quina?


Dissabte passat vaig anar a la Festa dels Súpers. Sóc del perfil majoritari de la Festa. Casada i amb 2 fills de 3 i 5 anys. Hem anat diverses vegades i he participat com a anunciant un parell més. La meva relació amb el Club Súper 3 és bona i que ningú interpreti que vull generar una queixa perquè no vam poder gaudir de la súper atracció de Nesquik. No, no la vam gaudir, però què hi farem. Era gratis!
I aquí vaig. La Festa dels Súpers és un macroaparador de marques que durant dos dies es congreguen al malaurat Estadi Olímpic, amb l’ànim de vestir una Festa d’un canal de televisió. Fins aquí, tot correcte. El motiu, la predisposició, l’entusiasme... tot això està motl bé. Però Senyors de la Caixa, s’han preguntat quina imatge donen amb un estand on no hi passa res i que per accedir-hi t’has d’empassar un hora de cua? O, Senyors de Nesquik, algú els va dir que la gestió de les cues era un tema a tenir en compte alhora de muntar “algo” per la Festa del Club Súper 3? O als de Vallnord, han calculat si el porcentatge de paper entregat en relació amb el número de clients aconseguits els surt a compte?  O als de Movistar, que van parar una atracció de maquillatge on per maquillar a un nen@ es passaven de 7 a 10 minuts, no els van dir que l’any 2010 van anar 380 mil persones o el que és el mateix, quedarien malament amb uns 20.000 nens que no podrien gaudir de la seva activitat cada dia?

Vivim en un món on la imatge és molt important. Fer patxoca és la clau de la notorietat i això sembla que va a més. Però dissabte vaig caure en la preocupació de saber que darrera de la imatge moltes vegades hi ha l’abisme. Un forat negre que et porta a la galàxia del desconeixement i la ignorància. Donava tota la sensació que les empreses hi estaven presents més per cobrir el pressupost que per aprofitar la trobada de més 420 MIL persones. Està clar que una aglomeració de persones així (i això que no feia massa bon temps) pot desconcertar i sobrepassar-te, però la celebració del 20è aniversari requeria alguna cosa més.  Requeria més presència dels personatges de la família dels Súpers ( i que si és una qüestió de diners també podien obtar pels capgrossos dels seus dibuixos animats). Requeria un pastís de veritat (fins i tot de Rècord Guiness). Requeria una connexió amb els pares que suportàvem pacientment les cues interminables a TOT ARREU (twitter va encapçalar l’entreteniment espontani i necessari). Requeria d’una animació fora de l’escenari, per tot el recinte, que pogués entretenir els més menuts. Requeria d’una actualització, simplement. Al segle XXI no es poden organitzar festes del sXX, i si ho fas així demana que tothom vingui vestit dels anys 90... com a mínim tindrà gràcia!

A la Súper Festa li cal una actualització, però no és a l’única. Les empreses que es gasten una quantitat indecent de diners en fer campanyes de publicitat podrien posar de la seva part i pensar noves maneres de participar-hi.  

Sí que vam ser considerats els millors organitzadors del món, però això va ser el 92 i el  Super3 ja tenia un any!


20/10/11

CONVIDA A REFLEXIONAR

Fa un parell d’anys més o menys, discutia amb un empresari sobre si els jugadors del Barça que també ho feien amb la Selecció Española eren uns botiflers.
La meva exposició anava encaminada a fer entendre que darrera d’una carrera esportiva de duració determinada hi havia una persona que s’havia de guanyar la vida amb menys anys de dedicació. Simplement. Ell em comentava que en aquestes coses del nacionalisme català o s’hi està a favor o s’hi està en contra. La discussió, que tot sigui dit de passada es feia en territori espanyol (Aragó, concretament), va anar pujant de tó i vaig decidir abandonar-la. No sé si va ser per educació, per por de dir qualsevol cosa que després em pugués penedir o per reflexionar, sempre està bé veure el punt de vista de l’altre, en els arguments dels altres també hi pot haver alguna cosa de certa i raonable.
Vaig estirar-me al llit de la casa rural. Les argumentacions em provocaven una discussió latent en el meu cervell. Si home, allò de -... ostres, hauria pogut contestar-li això, quan ell m’ha dit allò...- i que sempre pensem a posteriori. Després d’una estona el meu cervell es va anar asserenant, l’adrenalina es volatilitzava a cops de silenci i tranquilitat quan de sobte vaig donar amb la millor de les respostes.
Uns mesos abans de la sortida de turisme rural, passejant per uns grans magatzems de tall anglès, vaig veure els productes que distribuia l’empresari. No vaig poder evitar mirar-los d’aprop. Feia gràcia saber qui havia darrera d’aquella importació. L’etiqueta portava el nom de l’empresa, el preu i la descripció. Estava escrita en castellà.

Dos anys més tard. Un periodista entra a casa d’una estrella del rock. En veure la seva intimitat molts se sorprenen, altres es decepcionen, altres s’identifiquen i d’altres miren amb curiositat de veure la persona que hi darrera d’un mite, creat desde la nostra imaginació.

Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, dirien alguns. Jo crec que de tot el que passa al nostre voltant hi ha tantes mirades com persones. I que en això dels prejudicis, com en la fe. Sempre creus sense haver vist i si veus només tu saps el què has vist i el com ho has vist.

17/10/11

6 SETMANES SENSE FUM + 2 SENSE COTXE= 3 Kg. DE MÉS

Estic desesperada. He aconseguit deixar de fumar sí, però el pes augmenta malgrat els meus esforços per frenar-lo. 3 quilos més en 6 setmanes i això que he incorporat exercici a la meva vida quotidiana, he abandonat el cotxe, m'atipo a base d'amanides, vigilo amb lupa l'estrenyiment i bec molta aigua... no sé que més puc fer!!!!
Ostres em va costar molt perdre els 22 quilos que em sobraven i ara em sento indignada (bé, ara això és bastant comú). És injust fer tot aquest esforç per voler aconseguir una vida saludable i el què guanyo per un costat ho perdo per l'altre.... aix!
Aquest matí quan he vist el meu pes a la bàscula se m'ha encongit el cor, però el pitjor és que ara no puc tornar a fumar perquè segur que mantindria el sobrepes i tornaria a agafar el mal hàbit... i la despesa que representa en euros, també.
I de camí a l'escola dels nens, pujada a la bicicleta per incrementar la despesa calòrica i amb la mala llet que suposa un dilluns així... he trobat un àngel que m'ha dit: no pateixis, quan deixes de fumar augmentes de pes però després s'atura... i tot torna a la normalitat.

Sort, que això ha passat just abans de passar per davant de l'estanc, sino ara m'estaria fumant un puret deliciosament mentre us explico com m'ha canviat la vida deixar de fumar. 



   

14/10/11

SANTA RITA


Vivim en una època on la manca de valors, evident a cada cantonada, es contraposa amb la recerca del guru, del líder, del profeta, del Messies... en definitiva algú que tingui clares les coses i que ens digui cap a on hem d'anar perquè tot ens vagi bé. I ens aferrem a un President, el primer negre, dels EUA primer, a un entrenador de futbol després i anem fent via fins arribar al Coaching. Oh! Sí! Aquest sí que sap cap a on he d'anar, què he de fer per ser feliç, quina actitud he de tenir davant la vida... i seguim les seves indicacions amb fe cega. Passen els mesos i ens adonem de tres coses:
1) El meu Coaching s’enduu bona part dels meus ingressos destinats a gaudir amb la resta de la meva família.
2) He canviat d’actitud però la feina que he fet jo com a individu topa amb la societat. Ells no han fet el seu entrenament.
3) He confós actitud amb valors.
Així que aquesta és la moralitat que n’he extret:
Estar a gust amb un mateix és importantíssim per afrontar les adversitats quotidianes de forma assertiva i per millorar les relacions interpersonals. La falta de valors és una evidència que es pot veure a la cua del supermercat. I que, de vegades, no cal buscar a l’altre punta del món les respostes existencials que també trobaríem aquí al costat. 

En cas de desesperació, tot i que no està de moda, sempre ens podem encomanar a Santa Rita, la Santa dels impossibles.

10/10/11

UN PAS ENDARRERE, UN PAS ENDAVANT


La música és una de les coses que ens envolten que afecta a més parts del cervell. Jo aquesta cap de setmana ho he comprovat.
El meu marit em porta un CD del Sergio Dalma. És una recopilació d'adaptacions de cançons italianes dels 70. I és que feia uns mesos que havia escoltat una entrevista que li feien i en aquestes van posar una de les cançons del disc, Jardín Prohibido, de Santino Giacobbe. El meu cervell, en aquest precís moment, va posar-se en marxa. Calia tenir en cd i tornar a sentir aquelles cançons.
Aquest cap de setmana, he pogut tornar a sentir unes cançons que m’han transportat a una infantesa quasi oblidada. On no hi havia ni dolor, ni preocupació, ni tan sols responsabilitat. On tancada al lavabo cantava aquestes cançons gravades en la cinta que quedava de vegades enganxada mentre em mirava al mirall. Imaginava que es podia estimar així, per sempre. Aquella música, ara, gairebé més de 20 anys després se’m ficava dins i em feia sentir part de la meva innocència de llavors. I he tancat els ulls i m’he deixat endur i he cantat fort, desafinant, i se m’ha trencat la veu. Les llàgrimes del passat han brotat sense explicació. No hi havia motiu  per plorar i en canvi, el meu cervell, estimulat per la música, ha pogut desfer un nus del passat que com una contractura molestava al caminar.
 
De vegades, les passes enrere són només per poder agafar embranzida i tirar endavant. 

Ho sentiu?

SÁBADO POR LA TARDE. CLAUDIO BAGLIONI




3/10/11

ÒPERA EN TEXANS. Diumenge al 33.

Sóc addicta televisiva, com algú ja sap, i de tant en tant entre anuncis, sèries i programes diversos, es va colar en el meu conscient una promo. Resulta que coincidint amb la tardor (que no acaba d'arribar) les televisions ens proposen una graella, en principi, renovada i intensa acord amb els temps que corren o, el què és el mateix, a la tendència televisiva: concursos, sèries, programes del cor sense substituts, etc. 

Les públiques, amb el seu absurd afany de ser un estri de servei públic, intenten escapar de la moda. Això i la generació de nous canals, que ha provocat un cert alliberament de la pressió de l'audímetre, ens permet gaudir de certes perles que en canals privats serien difícils.

La primera perla va ser un tast. Una bona promo pot donar una oportunitat a un programa. I així va ser. A la uni, em deien que de tot el que s'inverteix en publicitat, només funciona el 50% però que no es pot saber res més del que amaga aquesta dada. I TV3 ho deu saber perquè malgrat tot i molts, és una televisió que acostuma a fer bones promos. No deixen de ser anuncis endogàmics, però anuncis al cap i a la fi. 

La cosa va passar ràpid, però em va quedar el més important. Dia: diumenge. Canal: 33 Hora: 22:15. El programa anava sobre Òpera (us he de dir que l'Òpera em provoca el mateix efecte que la valeriana: son). però el títol ( gran encert creatiu) em feia pensar que me l'acostarien. 

Em va cridar prou l'atenció com per ahir diumenge, saltar-me un reality-concurs d'autoestopistes, i posar el minoritari 33.

MERAVELLÓS, us ho dic de veritat. Una troballa que et deixa amb la boca oberta. Vaig tenir els ulls negats de llàgrimes d'emoció durant els prop de 25 minuts que dura aquesta perla de Tahití. No vaig gosar fer cap comentari fins el final. Si el programa és una troballa, el presentador et fa caure de cul a terra. Feia moooolt de temps que no veia una bèstia comunicant una passió tan difícil d'encomanar com és la Opera. Ramon Gener. Quedeu-vos amb aquest nom i si us plau, si per aquelles casualitats de la vida us el trobeu tocant el piano enmig del vostre trajecte, atureu-vos i gaudiu de la màgia i la passió que transmet. Sense cap mena de dubte és el programa més arriscat, sorprenent i fantàstic que he vist a la televisió en molt de temps!

Perdoneu però algú ho havia de dir! 

Si us el vàreu perdre:

29/9/11

PENSANT EN LA TARDOR... AVIAM SI ARRIBA!

Perquè ja he vist la meva propera adquisició...Us la presento!
Sempre havia pensat que les botes d'aigua eren la cosa més antiestètica del món, fins que he vist aquestes. Ah! per si ho voleu saber, són de Bosanova i costen 41€ (una ganga). A mi, aquestes que són de color marró envellit m'han robat el cor, però les negres no estan gens malament.
Que plogui, que plogui...


28/9/11

UNA COSA PORTA A L’ALTRE...


La decisió s’estava gestant ja fa uns mesos. Un dia vaig veure el meu fill fent mimetisme amb un palet de pa com si fos una cigarreta. La imatge em va provocar nàusees. Potser no seria el millor exemple pel meu fill si de gran no vull que fumi, em vaig dir. I la cosa va anar així. Ara feia 2 anys que havia reconvertit la meva figura de grassa simpàtica, en una de noia corrent (bé, una mica més baixeta que la resta, però en fi...) i el manteniment ja formava part del meu hàbit alimentari. Ja no havia de patir. Ara, al deixar de fumar no m’engreixaria els deu quilos de la vegada passada.
23 dies més tard. Començo a notar com se m’eixamplen les cuixes, torna a brotar la panxa i les pelleringues dels braços es fan més evidents. Pujo a la bàscula cada dia i la cosa no promet. 1,5 de més que no baixen ni a còpia d’amanides solitàries per sopar.
La roba encara la puc portar, però no sé si al hivern la cosa anirà a més. NO M’HO PUC PERMETRE.
Si menjant el mateix augmento de pes, he d’aconseguir gastar més... les mates, són les mates.

Si fins aquí heu arribat a la meva conclusió... entendreu que en la meva vida hi hagi un nou concepte temporal que implica un nou hàbit:

Resumint els 23 DIES SENSE FUM = 2 DIES SENSE COTXE:
  • Encara em fumaria un puret... sobretot després de sopar
  • He de menjar a l’hora.... no hi ha manera d’enganyar la gana. Ara no!
  • Després d’una bona caminada de bon matí, es treballa millor
  • L’aspecte de la meva pell ha millorat
  • I no em canso com abans, la qual cosa vol dir que els meus pulmons també han millorat
  • el meu fill encara em recorda amb cigarreta. Suposo que això vol temps.

26/9/11

DE PREGUNTES, RESPOSTES I MENTIDES


L’altre dia, un amic m’assegurava que Pep Guardiola era votant socialista. –El nostre Pep!- Exclamava amb aquella convicció del “ja sabia jo que…” que ens persegueix per donar forma a la raó o la inseguretat o a la simple enveja o a la reafirmació del nostre ego… vés a saber!

El més impactant d’aquelles paraules és que a primer cop de veu, et deixen atònit. Com si de cop t’acabessin de trencar els esquemes. Prefixats, és clar, i que en el fons, minuts més tard del cop de titular, acabes entenent que només estaven en el teu cervell. Bé, en el teu i en el del teu amic. Durant uns segons reordenes el teu esquema mental, busques excuses, t’ubiques. I del fangar aprofites per desfigurar i tornar a donar forma al personatge.

Per què hauria de ser socialista? Pot ser independentista un votant del PSC? Perquè en Pep, el nostre Pep és independentista, oi?  I,finalment, algú com en Pep, diria mai a qui vota?

Aquestes i mil preguntes més em surten a glopades i no hi ha cap resposta. Tot son divagacions. En el fons, no el conec. No sé res més enllà, que el que es veu per Televisió o en el camp, en les rodes de premsa, en el seu posat. O el que ha fet treballant, amb els jugadors, amb el club, amb els colors... res més. Només he creuat una paraula amb ell en una cafeteria. Li vaig dir: Bon profit! Ell em va respondre amb un: Gràcies, igualment!

Si va fer servir l’expressió igualment, sí que podria derivar-se’n una connotació socialista-comunista. Sí, sí... comença a encaixar. Però ell parla en termes d’independentisme, aleshores com pot ser que sigui del PSC?  Una esquerra independentista? La republicana... però, és clar, ser  votant d’ERC el podria posar en una posició incòmoda. Al cap i a la fi, segur que si els seus dirigents se n’assabentessin el situarien com a número 1 del partit, i en Pep, el meu Pep, ha dit per activa i per passiva que ell només sap de futbol. Així, que no queden més opcions ergo vota el PSC per què no té cap altra opció.
JA ESTÀ. El meu cervell, comença a tornar a la normalitat. Assetjat pels esdeveniments intenta tornar a la velocitat normal de conducció.

Més tranquil·la continuo sentint el meu amic que ara em parla de cervesa. Començo a notar con el múscul distens indica que ja tot ha tornat a la normalitat. Aleshores, com una batzegada, irromp a la ment una pregunta. Trencant el seu discurs formulo la pregunta que m’apreta per sortir: I com ho saps això d’en Pep? que vota PSC?. Ell respón: un noi que conec, coneix a Joan Laporta i aquest li ha assegurat que així és.  

D'on prové l'error?




22/9/11

FORÇA DE VOLUNTAT? NO, GRÀCIES. COMPROMÍS


Segons el DIEC la força, en la seva segona accepció és la capacitat d’esforç o de resistència, física, moral o intel·lectual. Mentre que la voluntat és, simplement, la voluntat de poder. O sigui que fa dies, concretament des de que vaig anunciar que deixava de fumar, que la consciència popular em defineix com una dona amb resistència física, moral o intel·lectual davant la voluntat de NO FUMAR. Vist així, sembla un gran què... però què voleu que us digui... davant la pregunta: puc resistir-me de NO FUMAR avui? És clar que puc. Tothom pot. No hi ha el neguit de pensar que és per sempre (que només de pensar-ho ja estàs buscant l’encenedor). Només avui? I taaant!
I així han anat passant els dies. 16, avui. Però deixar de fumar no és força de voluntat. Puc resistir de fumar durant molt de temps, però un dia seré dèbil, faré una conya i a prendre pel sac tot l’esforç. Exemple de la simplicitat de l’estupidesa. Dir no a un hàbit és un compromís. Un compromís amb un mateix. Has hagut de reflexionar i estimular la teva ment perquè treballi en aquest compromís. No hi ha ningú al darrera d’aquesta voluntat de canvi, més que el compromís amb un mateix de voler canviar. Sembla molt enrevessat però és senzill: la força de la voluntat de deixar de fumar té una causa primera, el compromís. Sense això podem deixar de fer calades durant dies, mesos i, fins i tot, anys... però sempre estarem esperant treure el fum, ni que sigui d’amagat!



20/9/11

FILOSOFIA DE LA CONSCIÈNCIA


Perduda en la immensitat de l’oceà aprenc que la vida és una petita onada que va i ve segons la corrent. Sap quin és el seu destí, naturalment però tot i així fluctua entre el ara vaig i ara no vinc. Així és la vida, sense matisos, només son percepcions nostres, individuals que per la resta, invisibles.
Naixem i som perquè ens perceben. La consciencia del sóc no hi és. Paradoxal. Després les manetes ens diuen que la voluntat de ser-hi va més enllà de les mirades alienes. Seguim essent a pesar dels altres i això continua. Navegant ens endinsem en el miratge que pertànyer és el tot en l’esperança del ser i esgotats i assedegats ens n’adonem que la consciencia col·lectiva es dissipa amb la mateixa rapidesa que ens tornem a mirar les mans. L’univers de la soledat que abans ens semblava avorrit comença a arrossegar la nostra curiositat. Tenim ganes de descobrir el què som malgrat els altres i no entenem que sense els altres no acabem de ser ningú. Juguem gronxant-nos en pensaments aïllats o experiències úniques que suposen un tot avui, un res demà. I, de cop, comencem a mirar enrere. La corrent ens ha dut lluny d’on érem i sentim la necessitat de retrobar l’inici. Seguim el mar amb altres ones i de cop ens n’adonem que fa temps que caminem plegats i això ens proporciona plaer, serenor tal vegada. Aixoplugats en la tempesta, la companyia esdevé a estones impertorbable, a estones inherent a la nostra persona, però hi és. Reunim forces per ballar al mateix pas, dia a dia, segon a segon, sotrac a sotrac i el destí s’apropa. La fi de la trencadissa és a la vora. A batzegades ens empenyem simulant no voler la fi quan tothom la vol, però plàcida. Fa tant de temps que s’espera... l’ànsia i la por es barregen en un estat de follia. La consciència torna a ser dels altres, jo no sóc jo, per mi mateix. Només sóc pels que deixo. La fi trenca el meu present en milers de records infinits i imperceptibles. Això és tot. La simple bellesa del meu ser.

19/9/11

AVUI: 14 DIES SENSE FUM

Com us ho diria... dur! Hi ha moments que et preguntes perquè t'allunyes d'aquest plaer i d'altres dies que quan respires i notes les olors que havien desaparegut trobes un petit motiu per fer-ho.

He abandonat el fum fa 14 dies, no sé si serà definitiu, al cap i a la fi és una malaltia... i sempre hi poden haver recaigudes.

El més sorprenent.... que abans fumava pensant que em feia passar els nervis, i ara que no fumo no tinc nervis!
El més difícil ha estat tenir gana i no fumar...
El meu premi... un massatge.

Cada 14 dies, si he complert, necessito una motivació.

PD: Ànims Sílvia, és difícil. Som malaltes i sempre ho serem... però #yeswecan 

5/9/11

crònica #yesmerican 1

Ho he decidit. I així s'ha aixecat el meu dia. Semblava que plouria i ha plogut. Els núvols amenaçaven en deixar enrere l'estiu i fer-nos entendre que el temps és un procés natural que comporta canvis. I amb aquesta filosofia he fet el meu acte de fe. M'he aixecat sabent que seria un dia difícil. Només cal recordar 3 coses:

  • SI NO HO ACONSEGUEIXO, NO PASSA RES.
  • HO HE DECIDIT JO! I NOMÉS JO!
  • EL MONO DE TABAC NOMÉS DURA 1 MINUT.


16/3/11

MOSCA COLLONERA


Fa uns dies que sentia parlar de mosques. Concretament de mosques de companyia. Com que ho havia sentit i era un tema que no m'interessava gaire no li vaig donar importància. Però avui, he rebut la notificació que aquell "frikisme" amagava una campanya de publicitat darrera. Una agència de publicitat, on & on, com a mesura anticrisis, es planteja una campanya d'autopromoció... i heus aquí, la mosca! 
Un simple truc per cridar l'atenció i es que ja ho deien els castellans "el hambre agudiza el ingenio".
Us felicito fills, això sí, no només calen trucs per cridar l'atenció, cal que la publicitat toqui de peus a terra i sigui capaç de posar-se a les sabates dels que paguen, o el que és el mateix... potser haurien aconseguit menys notorietat i més clients si les campanyes de comunicació i publicitat no es fessin pagar a preu d'or (la majoria no s'ho valen!). Al cap i a la fi aquest és l'objectiu últim de la publicitat: VENDRE.

12/1/11

EL TRUC DEL BESCANVI

Segur que més d'un ha intentat bescanviar una peça de roba però no tenint el ticket de compra, la cosa ha estat impossible. Doncs ara us explico com ho he aconseguit. Vaig anar ab el meu fill de 4 anys. Abans d'entrar li vaig dir: Ara hem de fer una cosa molt difícil i m'has d'ajudar. Ell em respón: Què he de fer, mami? Jo li dic que simplement ha de ser mooolt simpàtic. Que saludi a la noia molt fort perquè la noia ho senti.

Fetes les prèvies, entrem al ZARA (és important que sigui a primera hora perquè no estan tan cremades...)A la noia del mostrador li dic:

-Hola- L'Arnau, també saluda fort. Ja l'hem estovat, penso -Miri, veníem perquè ens ha passat una cosa. Resulta que vam cagar el tió i ens va cagar aquesta roba, que la trobem preciosa- fer émfasi en la paraula preciosa- però s'ha pensat que l'Arnau era més petit perquè només té 4 anys però és molt alt perquè menja molt i no ens va bé. El problema es que el tió ha cagat la roba però no el ticket i com que a la bossa posa ZARA hem vingut a aviam si ens ho canviaven per una talla més gran.

MÉTODE INFALIBLE!

Ens ho varen canviar i, fins i tot, ens van ajudar a buscar més talles.