Fa uns mesos vaig començar en una feina nova. Ja no recordava com n’és de difícil passar a
formar part del conscient de la gent anònima. Els que em coneixeu, sabeu que
les relacions personals se’m donen bastant bé, però amb l’edat (del pròxim, és
clar) la cosa es rovella. No hi ha mala maror, simplement distància que s’ha d’anar
escurçant a base de dies.
Però és clar, anar a treballar i no creuar paraula no és el
meu estil i aquí és on us presento la meva estratègia.
DIARI GRATUÏT + ASCENSOR + TROBADA CASUAL
Cada dia, tot i arribar d’hora (gràcies al Xavi, s’ha de dir
tot) caminava a poc a poc fins la porta del despatx. Els ulls ben oberts per
tal de visualitzar la víctima. Llestos. Quan ja la tenia divisada entrava el
factor 2: La invisibilitat. Per tal que la presa no fugís (parlar amb el nou de
classe pot ser una mica friki) els moviments havien de ser suaus. Accelerar el
pas si convenia o aturar-se a veure alguna cosa interessant fins que la trobada
a la porta fos clavada, marcada per un rellotge suís.
Bon dia- i prou. Encara no estava tot guanyat. Plegats esperàvem
mirant a terra o esbufegant que arribés l’ascensor (petit consell: No creuar mirades, pot fer-la marxar).
El deixàvem passar i el deixàvem marcar. Que se sentís segur. Quan les portes
es tancaven, de forma subtil obria el diari gratuït que portava casualment sota
el braç. Buscava les últimes pàgines, controlades prèviament. I la deixava anar,
com si tal cosa: Aviam què ens depara el
dia?
ARIES: Avui les
trobades fortuïtes poden ser molt beneficioses per la feina.
Somrient, aixeco la mirada i la deixo caure, amb senzillesa:
I tu, de quin signe ets?
Petit homenatge real al diari Qué, que ja no fa l’edició impressa
que tant bé m’ha anat