27/4/18

No és no


Podria deixar anar una llàgrima. Serro les dents i em continc. Sento una cremor que em surt de més endins de l’estómac. Sento ganes de vomitar. Tanco els ulls i imagino la situació i no se m’acut cap altra manera de sobreviure que fer el que ella. Deixar fer. Deixar-se fer. Tancar els ulls i esperar la pietat dels qui em penetren, una i altra vegada per tots els orificis del meu cos. Però callaria. Callaria sentint com fan broma, com intenten trempar encara que l’alcohol no els ho permet i se’n riguessin. Riurien. Ells riurien i jo ploraria i esperaria que tot acabés. I acabaria i seguiria plorant. I tindria por d’explicar-ho per que ni jo sé ben bé com ha anat tot plegat. I em sentiria culpable, perquè sempre ens sentim culpables. Perquè en aquests casos sempre hi tenim part de culpa. Ho hem après. Adoctrinades en l’art de la no provocació perquè ens hi va la vida. I la bola es faria gran a proporció de la vergonya que sentiria i en poc temps ja ho sabria tothom. Només em quedaria la justícia. I m’aferraria amb tota l’ànima a aquest moment. I esperaria els 2 anys per veure’ls asseguts davant del jutge i esperaria que es fes justícia, però no.
No sé com es va sentir ahir. Només ho imagino i tinc sort de ser jo la que només ho imagino perquè posar-se en la seva pell és tan dolorós i insuportable que fa 24 hores que només tinc ganes de vomitar.