Merilanding on tour: Festa

Sé que us preguntareu perquè fa dies que no escric el Merilanding. La resposta és 40. En Miquel organitzava una súper festa sorpresa per la Nuni, que en feia 40. Com que ella és lectora del Merilanding, vaig decidir posposar uns dies el dietari... i no sabeu com m’ha costat posar-me al dia.

L’any passat, les vacances lluny del mar, em van costar. És clar que les vam aprofitar poc i es van acabar amb la inesperada malaltia de la mare. Així que crec que estic en deute amb les Guilleries, les singles i tota la bona gent que l’any passat ens van acollir amb tant d’amor.  Per això, quan en Miquel ens va proposar un cap de setmana de celebració no ho vam dubtar ni un moment. La paraula celebració és màgica per a nosaltres, estem a totes. 

La festa era dissabte, però vam aprofitar divendres per anar a veure en Quim i la seva família a Tavertet. És un clàssic dels estius. La sorpresa va ser conèixer la Lara, l’Àlex i en Gerard, el seu fill. Una família bonica perquè sí. És sorprenent la capacitat del ser humà per fer noves amistats i la poca disposició que hi tenim, ben mirat. Conèixer la Lara ha estat una bona sorpresa de vida. Potser perquè no m’ho esperava o potser perquè és una noia fabulosa, el dia se’ns va fer curtíssim. La Sara, la Lara i jo vam conversar i conversar i conversar fins que la nit ens va atrapar i ells van decidir marxar (l’hora d’estètica és sagrada i més si és abans de vacances).

Dissabte ens vàrem aixecar a les 5 del matí de calor! Sí, sí, a Tavertet. Vam sortir al prat a les 7 i ens vam asseure, en Xavi i jo, a les hamaques de fora que encara regalimaven aigua del rec automàtic. Jo vaig deixar que la fresca em penetrés fins que la son em va tornar a venir i vaig poder dormir dues horetes més. No era la millor avantsala d’una festa i es va notar. Crec que estàvem desinflats i cansats i no ho vam donar tot com era d’esperar.

Havent dinat, vam anar a Cantonigròs i vam deixar les maletes a l’hostal. Vam dormir una estoneta i ens vam preparar per la festa.

La casa de la Nuni i en Miquel a Cantonigròs té un prat que no es paga. Mirant de front hi tens un turó darrera del qual s’hi amaguen muntanyes dolces que van agafant alçada a mida que tu vas perdent visió. El verd s’imposa, però amb aquesta calor una catifa de fulles grogues que el desmai ha anat deixant prematurament reposen a terra fent que se t’amaguin els peus en caminar. A la dreta hi trobes uns cavalls que pasturen. Ningú els munta. A la dreta el prat continua i intueixes el camí dels enamorats passant per darrera de totes les cases amb els seus prats, horts i patis.

De 17 a 18 hores hi havíem de ser. A les 19h arribaria ella, en teoria de sorpresa. En Miquel no va dissimular prou bé, es veu. Ens vam anar aplegant, coneguts i desconeguts, units per l’emoció. A mi m’agraden les sorpreses perquè també penso que aquells que la preparen comparteixen l’emoció del qui celebra.

A les 19h va arribar i la festa va començar. Menjar i beure, no podia ser de cap altra manera, la majoria dels assistents es guanyen la vida amb la cuina, el menjar, o el tastar i escriure-ho. La majoria tenen un blog on la cuina és la protagonista. Vaig conèixer gent que només coneixia a través de la xarxa, com la Txell Pi i la seva família, que em va encantar (quins twins!). Però la sorpresa, per a mi, va ser conèixer la Magda. Una noia senzilla i divertida, que no venia del món de la cuina, sinó de l’escriptura. Bé, amb la Nuni es coneixien d’un taller de narrativa amb l’Eva Piquer. Amb tres frases jo ja sabia que havíem connectat i ella també. Les relacions humanes que neixen de l’espontaneïtat són més autèntiques perquè no amaguen cap interès, simplement ocorren, però tenen el perill d'esvair-se tan ràpid com han arribat perquè encara no tenen cimens.

La vetllada es va allargar fins que els nostres cossos van dir prou. Vam tornar a l’habitació de l’hostal on hi dormíem els 4. Vam obrir el balcó de bat a bat, volíem sentir la fresca. Vam sortir a mirar la lluna que platejava els prats que malgrat la foscor es podien veure perfectament i la son ens va alliberar del cansament acumulat.

Diumenge va ser un d’aquells dies que jo en dic de traspàs. Post festa, tothom de bon rotllo i amb molta son, vam tornar a Tavertet, però aquesta vegada sense secretisme i amb tota la colla que ben bé omplíem tota la piscina. Vam ser els únics (En jordi i la Carme van poder sortir-ne beneficiats) de no pagar en arribar a Tavertet. Sabíem que l’Estrella ens hi esperava. I ella ja ens coneixia. Li vam dir que anàvem a casa del Quim i així va ser com ens va deixar passar. Vam ser l’enveja de tots. No perquè ens haguéssim estalviat l’euro, sinó per la caminada que no hauríem de fer per tornar a buscar el cotxe quan el sol cau a plom.

Després de dinar uns pollastres, vam allargar la sobretaula (altra vegada al prat deliciós) fins que la tornada a Barcelona ens esperava. Vam recollir, ens vam acomiadar amb la promesa de tornar-nos a veure aviat i vam agafar el cotxe per retrobar-nos amb la ciutat buida.

Dilluns treballava pel partit (Demòcrates de Catalunya) i es presentava una campanya que havíem parit i que volíem ensenyar al món. Dimarts, el tour ens portaria cap a Cambrils, altra vegada el mar. El meu mar.

Animals i racionals?

Fa 5 anys que hi dono voltes i encara no he trobat una resposta que em satisfaci. Què porta a una persona a fer patir a una altra? Què sent? Què pensa que passarà? O, què no pensa? O, és simplement una satisfacció personal? O, es una demostració social de la pròpia força?

No ho sé. 

Perquè es produeixi una situació de bullying és necessari que els astres es conjurin. Encara que no ho sembli per les estadístiques (1 de 4 nens a l'escola ho pateix)... Necessitem una situació concreta, un estat d’ànim concret, una persona que necessita imposar-se a una altra i una persona que en sentir-se imposada, pateix i no és capaç de combatre el seu patiment. També necessitem uns espectadors impassibles (o no) que no han pagat ni entrada ni crispetes per veure l’espectacle. Finalment podríem posar un entorn (escolar, laboral, familiar o amagat) i una reiteració en el temps. 

 Sense que aquests elements no s’alineïn és poc probable que parlem de bullying, però encara i així... per què?

A mi no m’agraden les etiquetes perquè simplifiquen les coses que difícilment es poden simplificar i, a més a més, em semblen injustes –sempre hi ha qui s’ensaca on no hauria de ser-hi-, però el que està clar és que per una banda sembla que hi ha gent amb menys empatia per comprendre el mal en els altres i gent menys capaç de defensar la seva pròpia voluntat. Sense oblidar que hi ha gent menys capaç d’entendre que allò que veu no és una peli de sèrie b de dissabte a la tarda.

Sense cap mena de dubte, després de donar-li moltes voltes, crec que l’única cosa que sé és que el bullying és una conseqüència exacte de l’augment de la nostra visió individualista de la societat. Allò de “vaya yo caliente...” perquè és això el que ens fa incapaços de sentir pels altres i a la vegada malinterpretar la pròpia voluntat. Per tant, per combatre aquesta xacra és necessari que comencem a examinar les conductes pròpies (adults i nens) i a comprendre que la diferència no només és l'evident, sinó el necessari. L’ésser humà ha de ser capaç no només de viure sinó de conviure i això passa per seguir unes normes, aplicar-les i a acceptar la diferència com a part necessària per a fer funcionar la societat.

Si no aconseguim fer aquest exercici, serem els únics animals que s’extingiran per no comprendre que formaven part d’una única espècie, la "racional".

En Nobita no hi vol nens!

Demà el Barça juga l'últim partit de Lliga, com a Campió, i és l'adéu d'en Xavi. Sí, però ho haurem de celebrar sense nens. La junta del Barça actual ha eliminat les guarderies i ha limitat el nombre de nens, menors de 14 anys, que poden entrar amb un adult al camp, a 3000. Tot un despropòsit si tenim en compte el preu de ser soci i el de tenir seient. Jo no sé si en Nobita li podria demanar a en Doraimon alguna porta màgica des de la qual els nens poguessin entrar sense ser vistos, però és el que m'agradaria.Tots els nens ho voldrien!
Demà, que és un dia gran pels barcelonistes, jo no puc anar al Camp, perquè tinc una filla i perquè no la puc ni vull deixar amb ningú. Perquè voldria portar-la i explicar-li què vol dir ser del Barça i perquè l'adéu d'en Xavi Hernàndez ens fa tanta pena. Perquè voldria explicar-li que el Barça és més que un Club, que és conegut arreu del món, malgrat ella no pugui anar a veure a l'equip de la seva ciutat i del qual en som aficionats. M'agradria dir-li mentre mirem el castell de focs artificials que els seguidors del Barça es compten per centenars de milers en el planeta. Però no puc. No he pogut en tota la temporada i demà no serà una excepció.
Senyor Bartomeu, no creu que 3000 entrades d'infants son massa poques per un Camp de 99.354 localitats? I ja posats a preguntar, em pot explicar com podré convèncer, el dia de demà, que paga la pena anar a veure els partits del Barça a la meva filla, si no he pogut portar-la mai al Camp Nou?

La propera junta s'ho haurà de fer mirar.

Destí Torroella de Fluvià. Dia 24

Hi ha dies que saps el que necessita la teva família i lluites contra tots els buffs, ais, i les cares de tortuga per aconseguir fer-los veure que el teu pla és la millor cosa que podríem fer. Doncs això és el que ha passat avui. Havíem quedat amb la iaia Berta per dinar a L'Escala. Així que els he dit d'anar a la platja de les pedres, la nostra preferida. El dia era fantàstic, ja no hi ha tanta gent i segur que feiem una mica d'activitat i gana per dinar-nos el súper plat de macarrons que ens esperava. Tot i que han intentat boicotejar la proposta perdent temps i la meva paciència, he aconseguit anar a la platja amb tota la família. Com em temia a la platja hi havia la gent justa i l'aigua era neta, tranquil·la i transparent. Com que els he convençut amb la promesa que ens banyaríem tots junts (has de planejar anar sense res de valor per poder-ho fer) tan bon punt hem arribat, el reclam popular no s'ha fet esperar. Així que m'he disposat a entrar a l'aigua que tenia aquella temperatura freda tot i que saps que al minut no podràs sortir-ne de tan bona com la trobes. I així ha estat. Hem nedat i ens hem submergit. Jo no portava ulleres, però també em capbussava. La seva fascinació pel fons marí ha resultat màgica. Estrelles de mar, gambes, crancs, musclos, eriçons i peixos.  Molts peixos i de colors molt bonics. 

La Martina i jo hem decidit deixar l'exploració abans que els nois de la casa. I ens hem assecat a les roques. La Martina em preguntava coses del mar, jo responia les que sabia, d'altres les inventàvem.  

Alhora de dinar hem pujat fins a ca la iaia a peu. La temperatura era taaan agradable. Per un moment s'ha parat el món i m'he sentit plena, afortunada i segura de tenir la millor família del món.

La iaia ens ha fet macarrons. Avui es trobava millor de l'artrosis, o sigui que també estava de millor humor. Hem gaudit d'un dinar fàcil pels nens sabent que no hi havia cap activitat prevista per la tarda fins que un missatge ens convocava demà a fer el

Sopar de fi de temporada. Així que hem dedicat tota la tarda a fer uns aperitius, un gaspatxo normal i un de síndria. Segur que hi ha qui pensa que ens hem embolicat massa. Però als meus fills els agrada cuinar perquè els deixem participar. Potser seria més fàcil posar-los la tele, però llavors perdríem les estones compartides. 

Un joc de la por i un podeu anar a tirar les escombraries han resultat el fi de festa per avui, que demà ens espera Girona i ens hem de llevar ben d'hora. Buff!

Destí Torroella de Fluvià. Dia 22

Es nota que estem de vacances. Avui el lampista ha vingut a arreglar-nos la cadena del water a dos quarts de nou i la feina que tinc per escriure a aquesta hora. Però vaja.

El dia ha començat aviat. Els nens s'han despertat amb el lampista. Així que hi hem posat patxorra per esmorzar, patxorra per vestir-nos i patxorra per decidir què faríem. Tot i que el sol ens ha deleitat amb la seva presència hem volgut anar a fer una ruta en bici. Hem començat per fer un clínic a les bicicletes, inflar rodes, revisar frens, posar timbres, canviar les gomes del manillar... I com que som molt destres hem sortit de casa... A les 12h.

Així que hem decidit anar a ca la Ruki a fer un aperitiu. De Torroella a Sant Pere Pescador hi ha uns 4km. La idea era per anar per camins rurals, així que hem decidit obviar la línia recta per agafar un camí de carro entre fruiters. De fet, mentre anàvem per fruiters hem vist com ja comencçaven a collir.

Després la cosa s'ha anat estroncant semblàven dins la pel·lícula, Los niños del maiz, en versió familiar i de dia. Però perduts igual. Hem tardat vora l'hora i mitja a arribar a trobar un camí que ens portés a l'aperitiu, finalment ho hem aconseguit:

Hem vist les germanes de la Ruki i de la Marina. Sempre que podem passem a veure-les.

A la tarda hem anat a pescar tal i com havíem quedat i hem fet un llobarro de 650 grs. Que l'ha hagut de treure ma mare, perquè a l'Arnau se li hagués escapat (versió de ma mare). 

En fi un gran dia i molt cansament! ZZzzzZzzzZ

Destí Torroella de Fluvià. Dia 21

Als sants i als minyons no els prometis si no els dons. 

Quan he vist que el Sol no era un miratge i que sortiria, he vist clar que la proposta que havíem considerat amb l'Arnau seria un fet (el pobre portava tot l'estiu esperant el gran dia d'anar a dinar a la platja. Jo ja havia cedit) 

Així que he esperat que els nens es despertessin per posar-me mans a l'obra. En cadena hem anat preparant els entrepans. Jo treia la carneta de les sardines que ens varen sobrar. L'Arnau untava amb tomaquet els pans i la Martina preparava les tovalloles. Hem decidit anar a la platja de Sant Martí d'Empúries, però la de l'esquerra de l'espigó. La de la dreta, al haver-hi el pàrking, sempre està a reventar de gent.  

Sembla que després de tants dies de mal temps, tothom a tingut la mateixa pensada. Per aparcar i no pagar hem deixat el cotxe en un lloc que si no ets d'una gran ciutat no l'aparques. Els 10 últims moviments només eren de volant. No podia tirar ni endavant ni endarrera, així que he hagut de ficar-me, per dins, al maleter per treure les 4 coses de la platja: el cistell, la nevera, l'umbrel·la i el matalàs. Així que carregats com ases però amb la il·lusió de, novament, el primer dia de platja hem fet la mudança cap a la sorra. Segona línia de mar.

 

Després de dinar ha vingut la meva mare.  Li fa molta mandra sortir de casa, i més quan no tens res a fer. Així que aquests dies que la tinc a la vora li dic que vingui allà on som. Al principi, com que no ens hem entès amb la platja, venia una mica malhumorada, però la veritat és que hem estat bé. Els nens s'ho han passat bé i el matalàs ha estat, novament, la compra de l'estiu. Com cada estiu fins que no compres el ditxós matalàs ets un esclau: mama, per què no vens a l'aigua? Mama, per què no jugues a pilota amb mi? Mama?

Per variar m'he quedat sense bateria o sigui que a les 20 del vespre, quan he pogut tornar a conectar el mòbil he vist que en Xavi ja estava al tren, tornant. 

Una jornada profitosa li ha permès tornar a ser amb nosaltres avui mateix i gaudir d'aquesta última setmana. Un autèntic regal. I és que la vida de l'autònom, de vegades, poques, té alguna recompensa.

Destí Torroella de Fluvià. Dia 19

Despertar-se durant les vacances amb pressa té un no se què que arrossegues tot el dia. Vam decidir fer una sardinada a casa perquè s'hi està bé, perquè som educats i durant tot l'estiu hem anat a casa dels altres i ja tocava la nostra, però sobretot perquè ens feia il·lusió. El Xavi i jo som amants de les juergues, els amics, els sopars i les vetllades que s'acaben tard. Així que hem convidat a tota la colla de "Marietes de l'Empordà" (tots foranis) i a la meva mare a sopar una sardinada. O sigui que m'he llevat d'hora per anar a comprar-les, no fos cas que més tard no en quedessin. M'he endut la Martina (que quan millor es porta és quan vas sola amb ella) i tan bon punt hem sortit de casa hem vist un cel gris. Semblava, com us ho dic, un edredó nòrdic rentat i estès mirat a través (si no ho heu fet mai, feu-ho i sabreu el què us vull dir. El paisatge, al fons, era captivador. Així que seduídes per l'espectacle visual, hem agafat el cotxe en direcció contraria a la prevista inicialment. I al fons del carrer, on comença el camp he hagut de fer mitja volta i encarar-lo cap a la sortida. Una vegada feta la maniobra, he sortit del cotxe i veig que amb les rodes havia atropellat una granota. Quan vaig uns metres més enllà, just on he fet la corva, en veig una altra, també aixefada. O sigui que abans de les 10 del matí ja havia aniquilat a dues granotes, no sé si això era un bon o un mal presagi.

Quan organitzes una vetllada a casa, saps que estaràs tot el dia fent coses pel moment en qüestió: el Xavi ha penjat el ports làmpades, l'Arnau ha tret el fang de la paret i del rebedor i del lavabo conseqüència de la caçera d'ahir. La Martina... La Martina molt no ha fet, però no ha emprenyat, que és molt. 

Quan he anat a buscar la meva mare, es fa gran i li fa por conduir de nit, li he comentat el què havia comprat. Doncs un quilo i mig de sardines per 7 adults i 5 nens i em diu : on vaaaas? Faràs curt! Ostres, he pensat. I ara què? En compro més, però a les 19h ja no n'hi hauran... M'ha arabalat una miqueta i després de dos intents ja he comprat el quilo i mig més que segons la meva mare, necessitàvem per no fer curt. 

Tot estava llest i en Xavi s'ha posat amb la barbacoa, el carbó estava mullat així que ha estat prndent d'un fil l'enfornar les sardines. Per més que intentàvem avivar el foc, la flama no prenia. Jo anava treient aperitius amb l'ànim de saciar la gana dels convidats. Per sort, els nens s'han entretingut fent polseres i collarets. En Carles, el meu germà m'ha demanat un secador de cabells, i despres de conectar-lo (odissea de cables inclosa) han començat els focs artificials. 

Una vegada la cosa ressolta hem pogut fer les sardines i menjar-nos-les a gust. Durant el sopar la Marta em deia que ella pensava que les sardinades es feien per dinar. Jo mai he menjat sardines per dinar.

Tants nens a casa han acabat amb la paciència de la Dolça (la meva gata antisocial) que ha decidit marxar a casa el veí fins que ha vist clar que els convidats eren fora. 

Potser sí que trepitjar granotes porta bona sort. Com a mínim avui ha estat un gran dia i això que els núvols ens han tingut amb l'ai al cor fins l'hora de la sardina.

Destí Torroella de Fluvià. Dia 14

El dia demanava mandra a crits i malgrat la insistència dels nens hem posposat la platja per la tarda. Ha estat fàcil perquè avui era el dia de pesca. Sempre hi ha un dia a l'estiu que seguint l'estel·la de la iaia anem a pescar. Forma part de la tradició. Quan erem petits, anar a pescar era un costum. Així que tots hem passat per l'art de muntar la canya: fil, plom, mosquetó, ham i cuc. El cuc és un dels secrets més ben guardats dels pescadors, però avui compartiré un dels secrets que ens va ser confessat pel Sr. Baliarda, en pau descansi: Si vols pescar i no tens cuc. Agafa la canya i ves a la platja. A la sorra, on trenquen les onades, hi ha uns foradets. 

Si fas un forat d'un pam de profunditat sota aquests foradets i esperes que l'onada l'ompli d'aigua veuràs com despunten uns filaments brillants. Tenen un color platejat i vermell. Us ho posaré fàcil. Són així: 

Aquest és el menjar natural dels peixos de la platja de Sant Pere Pescador. També en vàrem caçar a Empúries, però no estan a trenc d'ona. Són sota els rocs i són llombrius.

A diferència de l'any passat, entre en Sergi, l'Arnau, en Xavi, la Berta, la Mònica, la Guida (la filla de la Mariona), la Júlia (la filla de l'Ivan i la Raquel), la Raquel, l'Ivan, en Carles i jo mateixa hem pescat uns 30 peixos: dorades, oradelles i sards. El millor pescador de la colla, per tamany i espècie ha estat en Sergi, que també ha estat qui ha obert la veda. Diu la Mònica, la seva mare, que té una flor al cul. Jo crec que és la il·lusió que posa en les coses. Però potser sí.

Avui el dia havia començat sense pressa. He gaudit de la meva Martina. La veritat és que si tingués 6 anys voldria ser la seva millor amiga. Però, això ja no em toca. És tan còmica i divertida que et fa petar de riure amb qualsevol excusa. Avui, per exemple, l'hem deixat tancada a fora, a la terrassa, sense voler i en comptes de plorar, què dius! S'ha posat a imitar-nos com ho faria un mim. En serio que és fora de serie. De vegades no fer res et porta a viure aquestes petites coses, les que deia en Serrat, que si no estàs de vacances et perds. Quina llàstima.

Els peixos ja els portem dins. En Xavi s'ha dedicat a fer barbacoa perquè els 13 peixets que ens tocaven bé s'ho mereixien. SOPARET DELICIÓS