9/8/14

Destí Torroella de Fluvià. Dia 5

Avui el dia ha començat tapadot. Em sabia greu perquè li havíem dit a la Sílvia, la meva germana, que viu a L'Escala, que vingués a fer un "banyitu". Ella treballa a Figueres de dilluns a divendres i quan surt de treballar va a donar un cop de mà a l'Hernán, el seu marit, amb el seu bar. El cap de setmana, tampoc té massa temps per a ella, per això el Xavi li va fer la proposta. Sabent que acceptaria. El Xavi la coneix molt a la Sílvia. La coneix de quan encara no li havien crescut els pits. Només tenia 12 anys i d'això en fa 20. Ostres quant de temps! I malgrat el temps els estius segueixen tenint els mateixos protagonistes. Llavors Cambrils i l'Armentera. Ara Torroella de Fluvià amb els avis de Cambrils. Simple evolució de la mateixa cosa. 
L'última vegada que va pujar al barco va acabar vomitant. Però això no l'ha tirat endarrera. La Sílvia és així, pràctica. O sigui que deu haver pensat que perquè li havia de passar de nou. Ha seguit les instruccions de No Lactic i llestos. 
Quan hem sortit de port, la mar estava poc per la labor de fer-nos un dia fàcil, però el Jaime, el meu sogre, ha tingut una bona pensada. Cala Montgó i amarrat a un mort, d'aquells que es fan pagar. La decisió ha pagat la pena. Hem estat bé. Hem gaudit de la companyia plàcida d'un germà. Que et coneix i que coneixes. Ella ens ha portat el vi de l'Andrés Iniesta, que ha resultat, sorprenentment, bo. 


Per la tarda hem decidit fer alguna cosa de profit, més enllà de jeure i banyar-nos. Així que hem agafat el cotxe i hem fet camí cap a la Bisbal a la caça i pesca d'un artilugi per ficar-hi dins l'espiral de citronella que es crema com si fos incens per foragitar els mosquits.  Fàcil, oi? Avesats a vendre plats i olles la pregunta els deixava fora de joc. Una de dos, o encara estaven processant què carai volíem, o no estan acostumats a que la gent els faci preguntes. La terrissa és d'aquelles coses que es ven bastant sola. Us ho dic amb coneixement de causa (vaig treballar una temporada venent-ne a Can Sonja, L' Escala). Del que sí que m'he adonat és que l'estrès no és un factor extern, és intern. Nosaltres decidim estressar-nos encara que sigui estant de vacances. Deu ser una forma de ser de nosaltres, els de can fanga. 
Demà ve a veure'ns el meu pare...

PD: La Dolça està encantada que quan tornem a casa estem només per a ella. Sí, sí, la tècnica del pèndol, ja ho sabem, però uns dies de barco bé s'havien d'aprofitar, oi?

8/8/14

Destí Torroella de Fluvià. Dia4

La meva iaia Roser, quan era petita, sempre em deia dues coses. Una, els amics porten fatigs i dos, amics amb tothom però cadasqual a casa seva. Avui penso que una de dos, o encara em queda molt per saber o bé la iaia Roser va tenir molt mala sort amb els amics.
Avui hem quedat amb una parella amb dues nenes que vàrem conèixer quan el nostre fill gran va entrar a l'escola. I et sorprén veure com malgrat el temps que fa que no et veus ( fa un any i mig vàrem canviar els nens de col·legi) i les coses que et queden per dir-te, sents que va ser ahir que ens vàrem veure. I que només cal posar-se al dia. La trobada també ha estat en el barco de l'avi i em temo que fins que no tornin a Cambrils, la cosa seguirà essent així. La Natàlia tenia por de marejar-se, però ha seguit les instruccions al peu de la lletra (no beure cap tipus de làctic) i la cosa ha anat rodada. Ella, a més a més, com a bona previsora, s'ha pres una biodramina, i la sortida ha estat un èxit. Ara mateix semblo aquella de l'acudit de l'Eugenio, de: A tí te parió una madre. Y a tí una gamba bandarra... El sabeu? Ja us l'explicaré en persona, sóc molt millor explicant acudits al natural.  Socarrimada.
La brisa i el sol es disputaven la nostra pell que enmorenia minut a minut, a cada raig de sol que s'incrustava sota l'epidermis. Les converses guanyaven terreny a l'addicció a la xarxa i el mòvil ha quedat aparcat en una taula qualsevol, al costat de la sal. Els nens pujaven i baixaven sense tenir cura del temps, ells mai en tenen cura.  Però avui no hi havia presa. Res podia espatllar aquella perfecció. Els astres s'havien aliniat o Déu ens premiava amb el millor mar, el millor sol, la millor brisa i, per damunt de tot, la millor companyia. És veritat que quan vàrem canviar els nens de l'escola, vam pensar que amb l'escola s'havien quedat uns amics. Avui, després de tant de temps, sabem que hi ha amics que es troben, que es perden i que es tenen; I que per molt que un faci, estan. Com el primer dia. 
Estava clar que avui la cosa anava d'amics. Perquè aquesta tarda han vingut a veure'ns uns nous amics, nascuts de la coincidencia o de la xamba. El cas es que des de fa un any les nostres vides s'han anat entrellaçant i allò que va ser una simple copa a l'EivissaCafè de l'Escala va camí de ser una amistat d'aquelles que deixen petjada.
El Xavi, avui explicava que la nostra vida social era plena perquè erem molt sociables. Jo crec, i ho faig en memòria de la meva estimada iaia Roser, que sóc molt afortunada de sentir-me estimada pels meus amics. I que això no em pesa, com a mínim fins ara.
Avui tocaven reflexions.

Destí Torroella de Fluvià. Dia 3

Avui el dia ha estat magnífic. Això sempre ho penses quan tens l'oportunitat de perdre't per Cadaqués, però en serio: ha estat un dia espectacular. Bona mar, bon fondatge, bon  menjar, bon taxi fins el port, bones botigues i fins i tot m'he firat un vestit. Això ha estat bo. Quan ja ens disposàvem a tornar al barco, passejant per aquells carrers que no s'entén que no siguin peatonals amb la mà de gent que hi circula, hem entrat en una botiga. Semblava que hi havia coses xules i així ha estat. Una brusa lluentona ideal per combinar-la amb el moreno de l'estiu. L'emprovador era una barra amb una cortina aprofitant la cantonada. Jo m'he dirigt a la dependenta amb un: me la puc emprovar? I ella, alta i rossa m'ha dit: Sí clar. El cas és que després de mirar-me al mirall de totes le maneres i que mitja botiga em veiés el cul de tant com els meus nens han entrat i sortit, he decidit quedar-me-la. En Xavi treu la de plàstic i mentre esperàvem la conformitat del banc, aquell instant que no saps perquè la gola et puja al clatell, la noia alta i rossa, amb l'afany de trencar el gel diu: Es un producto nacional (en castellà i amb accent guiri). Llavors li he contestat: nacional de Catalunya, supongo? Li hauríeu d'haver vist la cara. Per un instant li han passat coses tan evidents com: Ya he perrdido la venta. No sé como coño volverr la venta atrrás con el datáfono. Que es Catalunya, yo solo sé Cadaqués. Y ahorra que le digo a esta. Por cierrto porrque es tan bajita y su hijo tan alto.
Així que ha optat per un simple encongiment d'espatlles i ha fet el llacet final: Quierro decir que no está hecho en la China! Buen dia.
Així que he marxat pensant en fotografiar aquell paratge amb el meu Iphone, malauradament fet a la Xina, suposo. 

La tarda amenaçava pluja. Així que a les 18h i amb la intenció de tornar a terra per agafar lloc des d'on veure les havaneres, hem sortit de Cadaqués. Veure llampegar des de la mar és una cosa que provoca  por i emoció alhora. Per sort no hem tingut més que dos llamps i un tro. Res important. La pluja ha donat treva a les havaneres, que aquest les han dedicat a Tito Vilanova. Tret d'això, que m'ha semblat fantàstic, la cantada ha estat una cosa diferent al que jo recordava. És clar que ha plogut una mica, pensava, fins que de sobte veig com unes senyores, cadira plegable en mà, deixen la sorra, amb cara de pocs amics i dient "soto voce" això no són havaneres, són rantxeres o boleros, però no són havaneres. 
Com que feia molt que no hi anàvem, estàvem ben asseguts i havíem quedat amb una amics, hem anat aguantant fins que, finalment, el tercer grup que cantava ha decidit entonar els cants més coneguts i participatius: Cala, Montgó, La vella Lola i el meu avi (que dono fe que cadascú la canta com li dóna la gana).

En fi un bon dia, del que només puc donar gràcies, especialment al Jaime i a la Emi.

6/8/14

Destí Torroella de Fluvià. Dia 2

Us imagineu un lloc a Catalunya que a tocar de mar hagis de cobrir-te les espatlles a l'estiu? On no cal pentinar-se a no ser que portis un recollit amb gomina? O on l'aigua, realment fa perdre pes perquè conserva els 20 graus necessaris per cremar celulitis? On no cal llevar-se d'hora per guardar lloc a platja? Aquest lloc existeix i se'n diu Alt Empordà.
Sedueix perquè manté l'ànima salvatge. La tramuntana es converteix en la seva millor guardiana. I gràcies a tots aquells que han fet escarafalls de les tempestes, suposo que també. Tot hi ha ajudat.
Per això, aquest estiu, el destí ha estat l'Alt Empordà, com l'any passat, però diferent municipi: Torroella de Fluvià. Aquest és el poble on viu una de les meves millors amigues, la Tati, però a diferència de la gran ciutat, aquí ens separen camps de conreu i granges de porcs.
A l'hora de triar destí, l'única condició era que allà on fòssim hostetjats tingués una sortida a l'exterior. I així estem, en un mini apartament on la capacitat de la terrassa és igual a l'habitacle on hi trobem el menjador, la cuina, el bany  i l'habitació. O sigui P E R F E C T E!
Avui, tot i ser a L'Escala, hem anat en barco. I és que anyorats i curiosos, els avis han volgut venir a passar uns dies amb nosaltres. Ells són els que tenen el vaixell.
La costa brava nord té l'encant de la pedra treballada amb la tramuntana i de coves i d'illetes i de roques i de ponts creats amb el temps... Així que ens hem deixat endur per la mar fins a Cala Montgó. Banys, dinar, bany, migdiadeta i tot bé fins que l'imbècil de torn ha entortolligat la cadena de la seva àncora amb la nostra. O sigui que com diu l'Arnau :estàvem tan tranquils dormint amb el moviment de la barca i de cop, crits, avisos i esquitxades d'aigua. Una meravella, és clar. Amb el rotllo tallat hem decidit navegar fins la Meda gran i en acabat hem decidit tornar a L'Escala a fer l'últim bany. Breu però bé. L'avi estava girat per culpa de l'imbècil i és que sembla que amb 74 anys, la vida es torna més tràgica pensant amb el què podria haver passat.
Demà tornem a agafar el mar rumb a Cadaqués i Port Lligat. Sabem que no podrem gaudir de la visita a casa Dalí, però ens conformarem amb les vistes, font de la seva inspiració. Tot això si el temps ens acompanya.

5/8/14

Dietari de vacances. 1

L'any passat vaig fer un experiment. Volia explicar les meves vacances sense pretensions. Una normalitat, la meva, que estimava poc interessant per a la resta de persones. Però, sense voler-ho es va anar convertint en la novel·la a seguir. Sense pensar-m'ho vaig aconseguir que cada dia em seguissin 250 persones! En serio, jo tampoc dono crèdit. Potser és perquè la televisió a l'estiu és, com ho diria... Una bona M. El cas és que animada per seguidors anònims i amb la voluntat de plasmar unes vacances sense avió ni tren, només un poc de cotxe, us aniré novament contant les aventures i desventures meves i de retruc la meva família: 
Dolça. Felina. Amant de les terrasses veïnes però poruga. Aquest, ha estat un any dur per a ella. Ha perdut el seu millor amic, el Tití. Podríem haver triat un lloc de vacances sense pensar en ella. Però té uns bons amos que l'han volgut amb ells en tot moment.
Martina. La inquieta. Té 6 anys (els fa l'11 d'agost) i la seva vida és el joc. Nascuda per passar-ho bé la seva energia és proporcional al nostre cansament.
Arnau. L'únic que té seny en aquesta casa de bojos. Tranquil i amant del bon i el molt menjar, té inquituts artístiques. Passa desapercebut fins que...la fa grossa.
Xavi. Li agrada veure la vida passar i la curiositat el porta a l'aventura. El mòbil és el seu millor aliat, però la nostra principal batalla. Ja sabem que la tenim perduda. No li agrada massa la sorra de la platja, però es mor per veure peixos a la mar. Una contradicció amb potes.
Meri. La que escriu. Sempre he de fer alguna cosa i no puc estar-me quieta. Arrossego a la meva família a fer coses i ells em segueixen perquè tinc la millor família del món. 
Endavant. Aquest any: Destí Torroella de Fluvià