L'altre dia vaig enxampar un home que em mirava les cames mentre tornava a casa en metro. Us asseguro que no va ser perquè fossin boniques. A jutjar per la cara de curiositat amb la qual em mirava, més aviat penso que li devia donar voltes a com carai puc tenir tantes cicatrius i engrescat amb el pensament segur que ha construit una història com a causa: que si un accident de moto, per això va ara en metro, que si aquesta operació li van fer a en Joan que es va trencar noséquè, que si segur que va ser esquiant...
Normalment, quan em miren les cames, sí criden força l'atenció, hi ha un moment que segueixen la mirada fins la cara, per veure què m'escau millor. Jo faig metre i mig i no sóc precisament atlètica, i això els despista. Però hi va haver un temps...
Les meves cicatrius són boniques perquè em recorden com d'excepcional sóc, i no ho dic per xulejar o fer-me l'interessant. Us ho explico. Quan era petita, posa'n que en tenia sis, vaig iniciar-me en el joc de la pilota. Tenir un germà gran i voler estar amb ell tot el dia, és el què té. Així que com si fos una obra de caritat, els nois de la colla em deixaven jugar. Especialment quan en l'altre equip n'eren més. Així, com a mínim, feia bulto. Al principi donava més patades que en Pepe. Evidentment no podia jugar com a davanter, ni com a extrem, ni com a central (tampoc les posicions estaven molt assignades al 6,7,8,9,10 anys). Ser nena i tenir 6 anys, vol dir accepta que et deixen trepitjar el terreny de joc com una victòria. I això va començar a construir el meu caràcter. Vaig acceptar quin era el meu lloc, vaig insisitir per jugar cada vegada, vaig haver de demostrar més que ningú que passar-me la pilota també podia ser una opció.
Vaig anar creixent i jugant i millorant i rebent moltes patades, les patades dels nens no es noten gaire però la dels adolescents... Aquestes ja feien mal, però seguia jugant. M'encantava la sensació de fer-ho tan bé com que per algún homenot insensible et digués: bon intent, o ben jugat...llàstima.
Mai vaig tenir la sensació que no en formava part d'allò. Mai. Jo simplement volia jugar a futbol i hi jugava. Era una qüestió d'actitud. Si ningú espera res de tu, tot el que et queda és sorprendre en posititu.
Recordo un dia que alhora de fer els equips no em van deixar l'última. Us prometo que aquella sensació va ser excepcional. I quan vaig parar un gol de "canyardo" fent de portera (sempre hi ha els que són cruels i saben de la feblesa dels altres) perquè no em vaig arronssar (encara que tenia la cuixa ben vermella i moltes ganes de plorar) i els del meu equip em van felicitar.... Extraordinari.
Potser ara, que una noia jugui a futbol és una cosa més normal, però fa 30 anys era una raresa que només afectava a un parell de noies per generació i entorn. Per això quan jugava a futbol amb noies (sempre hi ha un primer dia) em convertia amb el Mesi de l'equip i això era com un reconeixement, però perdia l'al·licient que tant em motivava. La sensació de repte i de superació s'esfumava amb els elogis que em propiciaven.
I un dia vaig ser conscient que el cos humà és fràgil i es trenca. I com no podia ser de cap altra manera, com els millors jugadors del món em vaig lesionar. Un lligament creuat, un menisc, un mal doctor i unes quantes recaigudes m'han ocasionat 7 operacions als genolls.
Sí senyors del metro. Les meves cicatrius són la conseqüència de jugar a futbol. Sí senyors del metro, les cicatrius d'aquesta noia que veieu, són a causa de voler jugar, voler adaptar-se, voler ser part de l'equip, de superar-se, de voler aprendre i de no voler arronssar-se, ni que sigui per orgull. De no entendre el no de perquè no i de no acceptar que la condició femenina és única, diferent i decorativa.
Ara tothom parla de la paritat i la dona comença a estar a tot arreu. Al costat dels homes, amb càrrecs directius, i lluitant per ser considerades com un més. Fa 30 anys l'excepcional era ser noia i jugar a futbol pel què significava. Per això quan em miro les cames impossibles estèticament, jo hi veig tot un camí, una carrera i una forma de ser. Per mi, excepcional.
PD: aprofito l'ocasió per donar les gràcies als doctors, Cardoner, Mendoza i l'inestimable Doctor Pérez Núñez. Sense ells no sé si hagués pogut jugar tornar a jugar a futbol, ara amb els meus fills!
