13/6/17

Res a dir-se.





S’aixequen cadascú a la seva hora. A ella li fa mal l’esquena passades les 6 hores al llit. Ell sempre té prou son per deixar-se enganxar els llençols. Avui és diumenge, aniran a dinar a Ca l’Amparo. Fa uns bons arrossos a un bon preu. Esmorza una torrada amb mantega i es prepara un cafè en llet de sobre. No li ha sortit el sobre daurat. Mira les plantes que hi ha a la rapissa de la finestra que dóna al carrer mentre refreda el cafè en llet remenant-lo pausadament. Cal purgar les plantes. Aquestes fulles grogues no li fan massa bona espina. Ja li preguntarà a la Nuri si té idea de què li pot passar a la seva planta dels diners. No. Diners no n’hi ha donat mai però li fa bona companyia.
Ell es lleva i ja sap que està sol. Amb l’última volta mirant de fer-se amb tot el llençol, ha ocupat la part que no és seva. Li agrada perquè sent aquella olor que tant li agrada. Ja no la sent a prop com quan era jove però li agrada.  Al lavabo, es mira al mirall. Es posa les dents que li manquen. Les arrugues ja no li semblen tan interessants com quan en tenia 40 però encara està de bon veure si ho compara amb en Lluís. Ell mai ha perdut la línia.
Es troben a la cuina i es miren amb complicitat. Ella murmura un bon dia i ell li fa un gest amb el cap. –Tens les torrades fetes – li diu mentre cus el botó de la camisa de fulles roses que tant bé li escau. Se sent guapa quan la porta i, a ell, sap que li agrada. Potser és el color, potser és la caiguda.
Ell surt a comprar el diari. Saluda al veí que porta el gos al veterinari del costat de casa. Li explica que fa dies que no menja gaire. –Massa vell –es lamenta.
La Vanguardia del dia porta notícies polítiques. Res nou. Fulleja les pàgines fins que llegeix el seu horòscop. Geminis: Avui bones sintonies amb la parella. Aprofita per dir-li tot allò que fa dies que guardes. Plega el diari amb ensurt. Com ho sap? Es pregunta.
Tenen taula reservada a la una. Els agrada dinar aviat. La Tati els rep amb un somriure, com sempre. La tercera taula de la terrassa és la seva. Avui es diumenge i saben que voldran arròs però es miren la carta i el menú del dia. Passats uns minuts els prenen la comanda i esperen amb la taula buida durant 20 minuts que els portin l’arròs. Els agrada entrar a matar. Es miren però no diuen res. Fa tant de temps que es tenen l’un a l’altre que ja no cal dir-se res. Abans quan treballaven encara s’explicaven les misèries de la quotidianitat. Ara ja no. Ara viuen la plàcida vellesa plegats. A tothora, plegats. Es tenen tant a prop que els seus pensaments s’intercanvien com si fossin d’una sola persona.
Ell vol aprofitar que els astres se li han posat a favor. La mira amb dolcesa. Obre la boca i arriba l’arròs que la Sakia posa al mig de la taula. Fumeja i emboira la visió que es tenen l’un del l’altre. Ella serveix els plats. A ell li agraden més els bitxos, a ella més l’arròs.
Ell ha demanat un vi de la casa que ha esperat a servir a tenir el plat a taula. Ja no és tan fred.  En fa un glop i nota aquella escalfor tan agradable que li passa per la gola. Abans havia begut tant. Ara ja no. El metge li ha prohibit, però ell és conscient que potser ho hauria hagut de deixar abans que li ho digués el doctor Campalans. No hauria fet patir tant.
Es miren amb la boca plena, amb la boca buida, rossegant el crostó amb el que han acompanyat l’últim gra d’arròs. Ell acaba abans. Es tira enrere, tip. Deixa el tovalló sobre la taula, la mira, obre la boca i diu: Tant bo com sempre.
No s’ha atrevit a dir-li que fa dies que vol dir-li que encara l’estima.