S’aixequen cadascú a la seva
hora. A ella li fa mal l’esquena passades les 6 hores al llit. Ell sempre té
prou son per deixar-se enganxar els llençols. Avui és diumenge, aniran a dinar
a Ca l’Amparo. Fa uns bons arrossos a un bon preu. Esmorza una torrada amb
mantega i es prepara un cafè en llet de sobre. No li ha sortit el sobre daurat.
Mira les plantes que hi ha a la rapissa de la finestra que dóna al carrer
mentre refreda el cafè en llet remenant-lo pausadament. Cal purgar les plantes.
Aquestes fulles grogues no li fan massa bona espina. Ja li preguntarà a la Nuri
si té idea de què li pot passar a la seva planta dels diners. No. Diners no n’hi
ha donat mai però li fa bona companyia.
Ell es lleva i ja sap que està
sol. Amb l’última volta mirant de fer-se amb tot el llençol, ha ocupat la part
que no és seva. Li agrada perquè sent aquella olor que tant li agrada. Ja no la
sent a prop com quan era jove però li agrada. Al lavabo, es mira al mirall. Es posa les
dents que li manquen. Les arrugues ja no li semblen tan interessants com quan
en tenia 40 però encara està de bon veure si ho compara amb en Lluís. Ell mai ha
perdut la línia.
Es troben a la cuina i es miren
amb complicitat. Ella murmura un bon dia i ell li fa un gest amb el cap. –Tens les
torrades fetes – li diu mentre cus el botó de la camisa de fulles roses que
tant bé li escau. Se sent guapa quan la porta i, a ell, sap que li agrada.
Potser és el color, potser és la caiguda.
Ell surt a comprar el diari.
Saluda al veí que porta el gos al veterinari del costat de casa. Li explica que
fa dies que no menja gaire. –Massa vell –es lamenta.
La Vanguardia del dia porta
notícies polítiques. Res nou. Fulleja les pàgines fins que llegeix el seu
horòscop. Geminis: Avui bones sintonies amb la parella. Aprofita per dir-li tot
allò que fa dies que guardes. Plega el diari amb ensurt. Com ho sap? Es pregunta.
Tenen taula reservada a la una.
Els agrada dinar aviat. La Tati els rep amb un somriure, com sempre. La tercera
taula de la terrassa és la seva. Avui es diumenge i saben que voldran arròs
però es miren la carta i el menú del dia. Passats uns minuts els prenen la
comanda i esperen amb la taula buida durant 20 minuts que els portin l’arròs.
Els agrada entrar a matar. Es miren però no diuen res. Fa tant de temps que es
tenen l’un a l’altre que ja no cal dir-se res. Abans quan treballaven encara s’explicaven
les misèries de la quotidianitat. Ara ja no. Ara viuen la plàcida vellesa
plegats. A tothora, plegats. Es tenen tant a prop que els seus pensaments s’intercanvien
com si fossin d’una sola persona.
Ell vol aprofitar que els astres
se li han posat a favor. La mira amb dolcesa. Obre la boca i arriba l’arròs que
la Sakia posa al mig de la taula. Fumeja i emboira la visió que es tenen l’un
del l’altre. Ella serveix els plats. A ell li agraden més els bitxos, a ella
més l’arròs.
Ell ha demanat un vi de la casa
que ha esperat a servir a tenir el plat a taula. Ja no és tan fred. En fa un glop i nota aquella escalfor tan
agradable que li passa per la gola. Abans havia begut tant. Ara ja no. El metge
li ha prohibit, però ell és conscient que potser ho hauria hagut de deixar abans
que li ho digués el doctor Campalans. No hauria fet patir tant.
Es miren amb la boca plena, amb
la boca buida, rossegant el crostó amb el que han acompanyat l’últim gra d’arròs.
Ell acaba abans. Es tira enrere, tip. Deixa el tovalló sobre la taula, la mira,
obre la boca i diu: Tant bo com sempre.
No s’ha atrevit a dir-li que fa
dies que vol dir-li que encara l’estima.