18/8/17

Merilanding on tour: STOP



Avui em tocaria parlar de política, doncs vàrem anar a Reus a presentar la campanya en favor del sí al referèndum amb els companys Democrates del Baix Camp, també parlaria de Reus i de les seves botigues, en Gaudí, el seu vermuth i la seva calidesa. No podria deixar de parlar de la visita a Calafell, a veure els nous amics, que de la mà de la Nuni, novament, vam conèixer a la festa dels 40 anys. Sense cap mena de dubte aquest seria el relat del merilanding si res del què ha passat, hagués passat. El terror s’ha afegit a les meves vacances per l’escletxa de la inòpia i de la plàcida vida de l’estiueig i això ha mogut tot el meu ésser. I en aquesta ocasió per dues vegades.

Ahir estàvem a l’Ametlla de Mar, volíem visitar les fortificacions i les trinxeres a peu de mar on es feia front a l’enemic en les guerres d’abans. Ja vam baixar del cotxe encongits, el terror sacsejava la meva ciutat, la nostra ciutat. Les Rambles, on en Xavi i jo ens vàrem donar el primer amor, queia en mans de l’horror, la por i el pànic. Barcelona era una ciutat estimada, digne de visitar, de tot el món venien a  descobrir els milions de racons que s’hi amaguen, ells ho sabien i ho han dinamitat.
La tarda transcorria entre la normalitat aparent que necessitaven els meus fills i la incomoditat de saber-se inútil i ignorant. He sortit de l’aigua amb l’excusa que feia fresca, però he agafat el mòbil per escoltar la ràdio mentre ells es banyaven. La resta de banyistes vivien tranquils sense saber el drama d’uns quants que a la vora de casa, vivien el pànic. El contrast feia mal el pit i et feia sentir culpable. Tenia ganes d’explicar-ho a tothom, com si la por compartida fos menys por. Però no ho he fet. La bateria del mòbil ha deixat anar el seu alè a les dues hores i mitja del desastre.
He reflexionat sobre la vida i la mort. Tan present i tan oblidada. He pensat en si això és l’inici del canvi de vida que haurem d’assumir per sempre més. He vist els meus fills i tenia un nus a la gola pensant en la vida que els espera. És clar que tot plegat en un to massa pessimista pel meu gust, per la meva manera de ser. Malgrat res tornarà a ser com era, no podem deixar de  viure i de sentir la vida com ho fem els barcelonins. Visc a la ciutat més bonica del món. Aquella que sempre és enyorada quan l’abandones i que tan contenta et somriu quan tornes. Aquesta ciutat que viu oberta a la gent, amable a les noves llengües, les noves cultures i les noves maneres de fer i de ser. On tothom l’acull com a pròpia, se la fa seva, l’estima i la dóna en forma de tresor a aquells que la volen conèixer. Així és la meva Barcelona.  A més de 200 quilòmetres d’allà em sentia inundada pel mar que contemplava i que, en certa manera, em feia sentir a prop d’ella.
Hem marxat quan el sol es ponia. Les notícies ens han acompanyat per la radio de tornada i hem respòs totes les preguntes que els més petits de casa ens feien amb els ulls com a plats. També tenien la por dins. Els hem dit que Barcelona era molt lluny de Cambrils, on estàvem de vacances.
Hem jugat a cartes, mirant de tornar a una pretesa normalitat que en el fons feia mal. Hem anat a dormir a mitja nit. El bullici encara es deixava sentir. Cambrils és un niu de gent aquests dies. Quasi no es pot caminar. La son ens podia i el soroll dels helicòpters s’han deixat sentir tan a la vora que hem pensat que aterrarien al jardí de casa.  Les informacions es repetien, però com en un malson, ara a Camrbils. Ara sí, a la vora de casa. Al passeig que no vam fer ahir per menjar el gelat d’en Sirvent perquè les notícies ens van deixar massa esgotats per sortir. Al Club Nàutic on cada dia anem per anar a buscar la barca era l’escenari malèfic de la representació de la bogeria i la tragèdia. Aquí. A Cambrils, també? Un poble de pescadors, que era pobre fa uns anys, que viu de la bona gastronomia i de la gent que ve a visitar-lo. Un poble. Un poble de vacances. Ni el més gran, ni el més concorregut, només el que l’atzar va posar en el camí del terror. Aquest Cambrils que et fa sentir sempre de vacances, encara que sigui hivern, encara que sigui tardor, encara que sigui....
Avui el terror m’ha perseguit i he tingut l’estranya sensació que això ja no ho deixarà de fer. El que passa al món em passa a mi. Avui he estat més conscient que mai. 

17/8/17

Merilanding on tour: suculents visites.



El dia ha començat d’hora. M’esperava un sofregit per l’arròs que havia de deixar fet abans d’embarcar-nos i fer un passeig en vaixell amb en Jordi i la Carme, uns amics d’aquells que van fer forat en el nostre cor a base de trobades improvisades, comunes i, algunes vegades, com aquesta planejades. Ells no sabien com és això de navegar per fer un bany a alta mar lluny de la resta de banyistes. Bé, prou lluny com per no fer-se nosa. La trobada es va gestar a la festa de la Nuni mentre ens explicàvem les vacances que farien els uns i els altres. Ells no les comencen fins a finals d’agost, però com que l’estiu és un bon temps per a gaudir dels dies llargs i de les sortides improvisades, volien atansar-se fins a Bonastre, un poble que queda a poc més de 25 minuts de Cambrils, on la Carme hi té la família (i una casa i unes vinyes de les que en sentirem a parlar, segur ;-)).
Sobre les 10 van arribar encara que els esperàvem una mica més tard, però vaig pensar que les dots culinàries del Jordi em podrien anar molt bé. L’arròs o la paella és un plat que se’m dóna bé. Un dia li vaig perdre la por i la cosa va anar rodada. Ara experimento, escolto i decideixo nous ingredients per donar-li un sabor o un alta. La meva mare i la meva sogra han estat les grans mestres del resultat dels meus arrossos. De la mare vaig aprendre a cuinar per intuïció, provant i no tenir por a un mal resultat. De l’Emi he après la tècnica, la cocció i la química (ella és farmacèutica i això es porta per sempre més a sobre).
Ens van portar verdures de l’hort, així que el fet que ens enganxessin amb “els pixats al ventre” va ser una oportunitat per a millorar l’arròs afegint productes de qualitat, de collita pròpia i de quilòmetre zero.
Com que la paella era per 8, als fogons se’m quedaven petits, així que la vam fer a l’exterior sobre el paeller que va costar una mica igualar, sort que a 6 mans tot resulta més fàcil.
L’Emi, que sempre ha estat l’encarregada de fer la paella, s’ho mirava i no gosava dir el què pensava, només m’esperonava a que ho fes com a mi em semblés (ella ja havia provat els meus arrossos). Suposo que va ser un dia on el relleu es va fer evident. Ella sabia que allò significava que l’herència del coneixement s’havia transmès correctament i que en el futur, quan ella ja no hi fos, alguna cosa d’ella perduraria en cada xup-xup arrosser.
El sofregit ja estava. Ara ja podíem marxar a navegar.
La Carme es va prendre una Biodramina, per si un cas. Marejar-se mentre navegues és passar-ho realment malament. No havien pres llet i feia un parell d’hores que havien esmorzat. Tot a punt. Vam pujar al Canaima i vam anar a resés del cap de Salou perquè feia mar de llevant i les onades eren marejadores. Allà vam estar de luxe. El Jaime va gaudir explicant, de forma exprés, tots els secrets del mar a un Jordi que gaudia, del dia, del sol, dels amics i de la seva estimada Carme. En Jordi és un tipus que traspua sentiment en tot allò que fa. Ara se’l veia gaudint com si mai hagués gaudit tant.
Va arribar l’hora de l’aperitiu -si fóssim en un programa de televisió podríem dir que patrocinat per Coll Verd- i es van treure els foies, els patés, els mi-cuits. També vaig tenir l’oportunitat de provar per primera vegada a la vida les olives esfèriques de l’Adrià. Una explosió – literal- de sabors en boca. Una experiència, no un menjar. Vam riure amb les cares i les sensacions de tots els que estàvem allà. Els més petits se sorprenien com els més grans. Suposo que això és l’èxit del producte. Va ser divertit.
De tornada, la navegació havia estat un èxit. Ningú s’havia marejat, tots ens havíem remullat, el sol ens havia donat energia i vitamina D i l’aperitiu havia fet el coixí necessari per esperar els 20 o 30 minuts en acabar l’arròs.
Vam tornar a encendre la paella, vam deixar que tornés a agafar temperatura vam anar afegint tots els ingredients que li havien conferit aquell sabor i aquella olor que feia posar els ulls en blanc. Vaig tirar l’arròs i quan va ser ben impregnat del sofregit, el caldo de peix que fa l’Emi amb els caps de tots els peixos que guarda en el congelador.
L’aigua es va anar reduint mentre la Siri feia el seu compte enrere. Quan quedaven 3 minuts pel final ja sabia que quedaria caldós. Vaig patir perquè a casa els Pérez Esquerdo els agrada el gra que es pugui rossegar i em feia por que amb l’aigua que quedava per evaporar es fes massa. Ho sabria perquè en Xavi no se’n guardaria de dir-m’ho. Ti-ti-tiit. L’arròs estava llest. El vaig deixar reposar un parell o tres de minuts i vam començar a servir. Una vegada tots a taula i darrera les ulleres de sol, vaig esperar la opinió dels comensals, sobretot la d’en Jordi. Ell en sap molt de cuina L’Emi va ser la primera en felicitar-me, després el Jaime, el Xavi, la Carme i finalment en Jordi. Vam brindar amb cava que, la veritat, marida molt bé amb l’arròs. Satisfeta em vaig fer la crítica que potser amb una mica més de sal i pebre estaria més bo. Tots em van contradir sense apartar els ulls del plat.
A l’èxit del vaixell, l’aperitiu i el dia, se sumava l’arròs i encara vam esplaiar-nos per fer-lo encara més inoblidable amb aquelles converses interminables mentre fèiem moure els gels del gintònic que ens havia preparat en Xavi. 

Un dia rodó, amb uns amics rodons.

15/8/17

Merilanding on tour: una aventura inoblidable




Hem fet un pla! Després de n dies vagant pel jeure i la desídia vacacional hem decidit posar fil a l’agulla i hem aconseguit planificar una activitat que ha resultat ser la millor activitat de l’estiu i probablement la millor activitat de l’any. La tuna tour. En Xavi havia sabut d’aquesta visita en un reportatge a la ràdio. Es tracta d’una experiència única. Compartir el bany a alta mar amb tonyines roges d’entre un i tres metres de llarg.
Balfegó és una empresa que es dedica a la cria de tonyines roges i a la seva distribució que està situada a l’Amtella de Mar. Com que són molt espavilats han aconseguit muntar un negoci ultra aprofitat, doncs tenen la distribució, la restauració i ara una activitat turística d’aquelles que no et deixen indiferent. Del port pesquer de l’Ametlla surt un catamarà (fa 4 sortides al dia, encara que nosaltres hem sortit a les  12:30 h) que amb una velocitat de 8 nusos navega fins a unes 2,5 milles fins a les piscines on trobaríem les tonyines. La mar no estava massa plana i m’he marejat una miqueta, així que quan han donat les indicacions per a tirar-nos a l’aigua, m’he tret la roba i m’he quedat en bikini fent cua. Abans de baixar per l’escala et donen unes ulleres i un tub d’snorkel. Com que la Martina i jo no sabem fer anar el tub en condicions només hem agafat les ulleres. Després la Martina, que quan vol és molt assenyada, s’ha demanat un xaleco salvavides. La primera en baixar va ser la Martina, la valenta. De només posar-se a l’aigua, ha posat el cap sota aigua i ha vist el què no esperàvem. Quan et diuen que et podràs banyar amb tonyines i t’avisen que és un animal que evita qualsevol tipus de contacte, fins i tot amb els de la seva mateixa espècia, creus que serà una cosa molt light, però veure aquella quantitat d’animals tan grans (alguns arriben als 250 quilos) als teus peu impressiona.
 
El normal seria que en veure la gent, baixessin a les profunditats, però, per evitar-ho, aprofiten la visita per donar-los de menjar verats. D’aquesta manera s’afanyen a pujar increpats pels eixordadors crits de les gavines que reclamen el seu botí ni que sigui per l’espera. Viure en primera persona aquesta lluita per un peix es una sensació única. Et fa sentir viu i animal alhora.
La gent anava omplint la piscina que feia 50 metres de diàmetre. En Xavi i l’Arnau en uns minuts se’ns han afegit i hem gaudit veient com les enormes tonyines pujaven a pel seu premi deliciós sortejant cames, braços, mans, caps i peus. Sense tocar a ningú es podien fer amb el seu caramelet mentre ens espantàvem, perdíem la respiració o rèiem sorpresos de les giragonses que ens regalaven.
Després d’una estona a l’aigua i més marejada de mirar avall i amunt sense parar, he decidit que ja en tenia prou. Havia agafat fred. Així que he pujat, m’he dutxat amb aigua calenta i sabó només trepitjar el catamarà (un luxe), m’he embolcallat amb la tovallola i he gaudit del sol i de la brisa d’alta mar esperant que el meu estómac tornés a ser una mica meu.

La tornada s’ha fet curta comentant les aventures viscudes. Ens atropellàvem en parlar. Tots en teníem. La Martina parlava de taurons, l’Arnau deia que havia aconseguit tocar-ne una.
Pel camí ens han delectat amb una degustació de tonyina roja crua servida amb salsa de soja i una punta de wasabi per qui en volgués.  Hem pogut repetir i hem posat els ulls en blanc tenint-lo a la boca. Tots quatre.  Encara que marejada he pensat que allò no m’ho podia perdre de cap manera.

Demà tenim visites així que he decidit que faré un arròs. El primer de l’estiu. Se’m dóna prou bé i així l’Emi descansa de la feixuga tasca de la intendència. Hem anat a comprar i ens hem deixat seduir per les dorades que a 6€ el quilo ens miraven tristes. En Xavi s’ha animat a fer-les a la brasa. Crec que mai havia menjat un peix tan ben cuit a la brasa. Un autèntic artista inspirat per una de les millors aventures de la nostra vida.