Fa uns dies que em moc en transport públic i camino més per Barcelona (és el que té veure's amb Bikini després de 10 mesos). Cosa que m'apassiona, que em permet badar i que a més a més estimula la meva creativitat. Si bé és cert que l'onada de calor ens fa més propensos a escurçar les mànigues, també ho és que no es pot anar a tot arreu vestit com si anéssim a la platja. I això és el que veig cada dia, centenars de persones que vesteixen com si fossin de vacances i tornessin de la platja. A veure, que no sigui que tothom està de vacances i jo no!, us preguntareu, però no, no. Que m'hi he fixat i fins i tot m'he permès el luxe d'escoltar converses de gent que va a la feina ensenyant l'aixella peluda!
I dic jo que, malgrat la calor, entre anar amb americana o amb samarreta imperi hi ha una gamma de colors, i que no cal que tothom ensenyi els peus, de veritat que no. Per no parlar de la gent que no deu tenir mirall a casa per anar amb uns shorts tan shorts que deixen al descobert el plec del gluti. És clar que el cul amb un mirall és difícil de veure-se'l.
La moda i els convencionalismes sempre han anat de la mà, això deu voler dir que ara estem vivint un moment on el convencionalisme és semblar transgressor i la moda hi deu ajudar, perquè si no, no ho entenc. Una cosa és relaxar-se en el fet de vestir i l'altra cosa és anar a la feina amb pijama.
Ni que sigui per autoestima... vestim-nos.
