Quan una
decideix tenir 2 fills us ben asseguro que el què més present té és el fill primogènit. Sense
ell no ens estaríem plantejant si tenir-ne o no un altre. Hi ha qui considera
que tenir més o menys fills és una qüestió del destí o de la divina
providència. Jo només em vaig plantejar tenir un segon fill per amor al primer.
Amb qui compartirà les estones de joc? Amb qui parlarà de les seves coses,
aquelles que no convé que sàpiguen els pares? Qui tindrà el dia que jo em mori?
Per mi els germans han estat i són molt importants a la meva vida. I heus aquí que tens un segon fill i més enllà de les consideracions racionals
que una podia tenir i més enllà de pensar que seria incapaç d’estimar com
aquella primera vegada, ve el segon. Aquell que s’ha de guanyar a pols el lloc
que li pertoca, que ha de competir per fer-se un forat en l’atenció, aquell que
comença des de menys zero, mentre que el gran partia des de la il·lusió del no
saber. I a sobre ha d’encaixar-se i ha
de conviure i ha d’acceptar que el camí que s’ha fet és difícil de canviar. I això
els fa més tossuts per canviar la direcció del camí. Una simple corba o un
petit desnivell, pel segon és una gran victòria. I passen els anys i
descobreixes que s’han fet grans a sí mateixos, imitant-te no només a tu sinó al
germà gran o allunyant-se no només de tu, sinó del germà gran. I passats uns
anys descobreixes que la imatges bucòliques que imaginaves abans d’engendrar el
segon sobre veure’ls jugar plegats es transforma en una baralla constant pel
crostó de pa, per qui té més llet al got, per qui ha acabat de sopar primer, per qui té més colors a l'estoig o per
qui ha recollit més joguines. (Si la societat necessita gent competitiva, els
meus fills es guanyaran la vida segur!) Però deixant de banda la necessitat
imperiosa de comparar-se hi ha una cosa que a una mare de més d’un fill li fa
mal: Que un dels fills li digui que s'estima més a l'altre! PATAM! I amb aquella mala
llet que no han après de tu, et deixen el cor fet a bocinets i et manipulen el
sentiment. Com que ja tenim pèls a tot arreu, no caiem en la provocació, però
no per això deixa de fer mal. I et preguntes si ho podries haver fet millor i
què podries canviar. La celotípia infantil és normal entre germans i requereix temps per reconduir-la i acceptar-la. És un procés que tota criatura ha de viure per si mateix. Els pares només podem mirar-nos-ho atents i entendre que la gelosia és irracional com les marranades o els còlics. I és llegint a experts per fer-ho millor que arribo a una conclusió: si bé és cert que sense el
primer no et planteges el segon, també ho és que, amb tot, el segon és qui et
fa sentir mare per primera vegada.
.jpg)
