29/5/13

EL NOI DE VIDRE



La fragilitat del vidre en la seva carn es contraposava amb la immensitat del seu cos. Però uns ulls tendres, emocionals, insegurs et posaven sobre la pista que alguna cosa passava. Alguna cosa el paralitzava i quedava immòbil esperant que el temps real, el de fora, anés passant i fes la volta que ell era incapaç de fer. Sota la seva rialla s’hi amagava la por i el desencís per la vida. No tolerava el soroll, no podia suportar un crit. En la seva pròpia solitud tampoc trobava emparament, necessitava dels altres. Els altres eren el seu motor, la seva raó de viure i malgrat tot, semblava no existir a ulls dels altres.  El vidre s’esquerdava amb un timbre massa vibrat. Les mostres d’afecte anaven quedant endarrere,  havia descobert que quan més s’obria, més exposat al dolor. La por del viure, perquè les emocions el destrossaven, anava instal·lant-se en aquell noi de vidre. La fragilitat de la paraula es va convertir en sordesa i res més va escoltar, res més va  sentir. Simplement va aprendre a amagar la seva fragilitat en un cos dur, opac, de vegades insensible. Només uns ulls tendres, emocionals i  insegurs  amagarien per sempre més el tresor del seu sentiment INMENS i INJUST per la vida.