16/5/19

Esport en sèrie


No se si vosaltres sou del meu tipus. Vull dir d’aquells que es veuen fent esport activament quan es recorden de joves,  amb aquella sensació que tot allò d’abans es pot recuperar, tot i el greix acumulat a les cuixes, els glutis i a la papada.

Així que si sou dels que dilluns comenceu dieta per acabar-la dimarts que és quan comenceu anar al gym però dimecres ja no us podeu moure de tibetes, aquest post va per vosaltres.

A mi només m’agraden els esports on pots guanyar a algú altre. Mira sóc així. No em motivo si no hi ha un repte prou seductor com mirar al contrincant amb cara de “ho veus com acabaries menjant pols?”. No puc suportar aquella frase dels maratonians, runners, ciclistes i nadadors que “el repte és superar-se a un mateix”. Va home va..... que també em puc superar menjant hamburgueses (hi ha gent que ho fa).

Tinc 43 anys, operacions diverses de genoll (l’ambició de guanyar partits és el què té), 2 fills que m’han deixat feliç però amb una panxa no apte per a dansa del ventre (allà no belluga res) i un sobrepès important. Jo m’estimo tal i com sóc, no patiu, i  fa uns mesos vaig apuntar-me al gimnàs, el de tres lletres -no en vull fer publi-, convençuda que hi podia anar a més a més de pagar-ne la quota. En el moment de la inscripció, vaig preguntar a la noia de recepció si em podia ensenyar el gimnàs ja que no el coneixia. Després de buscar-me a la base de dades en el seu ordinador, em va respondre que hi havia estat apuntada tot un any, ara en fa 6. No en recordo res. Ni la zona d’aigües!

Així que morta de vergonya vaig prometre a una noia, la Jenni, que aquesta vegada tot seria diferent. TOT. I en realitat així ho va ser. Després de provar totes les classes hagudes i per haver vaig iniciar una història d’amor calenta, divertida i molt sexi amb la zumba. Anar seguint les passes i cremar calories a dojo! Mambo, bachata, una mica d’aeròbic i anar agafant el ritme sense immutar-me. Els quilets no acabaven de desaparèixer però ja em podia cordar les sabates sense ofegar-me. Si encara no l’heu provat només us puc donar aquest consell: estalvieu-vos la pose final,  i si la feu, no cal que us mireu al mirall. És sorprenent com arribem a tenir una imatge de nosaltres mateixos tan diferent a com és realitat. D’un dia a dos, de dos a tres i al final hi anava 4 dies a la setmana. Una proesa.

Després de Nadal, els meus genolls van començar a fer figa... I vaig haver de fer repòs durant un parell de mesos fins que la cosa tornés a la normalitat. Una condropatia rotuliana per fer zumba amb excés de pes.

Tornar al gimnàs a fer esport sense poder fer zumba és com aquell que va a fer un cafè després de deixar de fumar. Ja no té gràcia. Però la promesa a la Jenni i l’excés d’equipatge gràcil em van empènyer a intentar sortir de l’enamorament... però la zumba és molta zumba i el meu cos em demana salsa, què voleu que us digui. 

Vaig intentar nedar (em vaig comprar uns auriculars subaquàtics, que ara només fa servir el Xavi), vaig intentar l’aquagym, que és impossible si fas 1,50 m d’estatura i la piscina 1,20 m de profunditat (No ho proveu. Podeu morir). Així que a poc a poc vaig anar dilatant les meves visites esportives. La zumba em mirava darrera el vidre i era massa dur anar a passar desapercebuda entre les màquines i els homes musculosos, observant-la de lluny...

Netflix es va convertir en la meva via d’escapament. Arribar a casa i veure un capítol de la sèrie, aprofitant que els nens feien deures i amb l’excusa que necessitava veure-la en anglès per millorar l’idioma, va ser la forma amb la qual em vaig alliberar. El sofà va substituir les vambes i el pijama, les malles. Així de sexi!
  
Després de 2 mesos, les meves cames han tornat a la normalitat, el meu anglès ha millorat i he fet un pensament. Vull sentir-me bé amb mi mateixa. Vull poder cuidar-me i si la zumba no pot ser, haurà de ser una altra cosa.  

I he fet la següent reflexió: si t’enganxes abans a una sèrie de Netflix que a fer esport, per què no utilitzar una sèrie per a fer esport?

So...

Porto 5 dies anant al gym a fer cinta. Camino 45 minuts cada dia, que és el que em dura el capítol en VO de How to get away with a murder?

I la veritat és que, ara, anar a fer esport, no em costa gens.

Hi ha esperança!


PD: Gràcies Ivet per l'estilogràfica!