17/8/13

De vacances. Dia 15

Ens hem llevat amb pluja -els meus genolls ja m'avisaven- així que hem decidit fer una visita a la capital de la comarca, Figueres. Figueres és d'aquelles ciutats que sense ser massa gran hi amaga una gran importància. Va ser capital de la Catalunya ocupada per les tropes franquistes durant un temps i potser és això o que ha estat bressol de personalitats mundials com Dalí que s'hi respira un aire de grandesa. Els turistes fan llargues cues al sol per veure l'obra de l'artista figuerenc. Però la ciutat encara batega al compàs de les seves pinzellades. Sort que avui dissabte és dia de mercat a la ciutat. Així que ens hem passejat entre les parades com si fóssim uns turistes. Hem trobat gent coneguda, per variar. Resulta extrany com de petit és el món. Tinc una amiga empordanesa que sempre diu que "el món és tan petit que si et tires un pet segur que a algún conegut li arriba la flaire".  Això ha fet la visita més familiar. 



A la rambla també era dia de mercat d'antiquaris. Ens agrada mirar i remenar i ensenyar als nens allò que els nostres avis utilitzaven. Que si mira així eren els telèfons, que si això són peces de balança... I anar caminant i explicant de sobte sento una veu com un tro al meu costat. Una veu profunda i bonica. Gruixuda per ser de dona. Era la Txe Arana. M'ha sortit de dins, mira la Txe! Ella ha estat molt simpàtica i m'ha fet un Hola! entre casual i simpàtic. En Xavi la coneix perquè "l'ha tret a passejar". La veritat és que ha estat molt agradable. I això no us ho explicaria si no fos perquè la Martina és súper fan del Mic del Club Súper 3. En Xavi li ha comentat a la Txe i ella, que ja s'hi deu haver trobat més d'una vegada, s'ha ajupit, li ha mirat la carona i li ha dit: Vols dir que això és una bona pensada Mic? Li ha fet la veu que fa servir per parlar amb en Mic!!! Li hauríeu d'haver vist els ulls. No donava crèdit. De fet, no se n'ha pogut estar de preguntar-me: de veritat coneix en Mic? I tot seguit m'ha dit, ho veus com no és una titella en Mic?. La Martina és tan innocent i intel·ligent a la vegada que un mateix dia pot parlar-te de les fades que fan ploure com t'espetega: papi, què és el centre de gravetat? Collons quina pregunteta... Hem hagut de pensar una estona per dir-li: el centre de gravetat és el que utilitzes per no caure dels llocs on t'enfiles. Quan diem que busquem l'equilibri, volem dir que estem buscant el centre de gravetat. Criatura!
...
La Dolça està tranquil·la tot i que segueix amb el seu posat introvertit. Avui, aprofitant que he fet seitons per sopar, li he donat un cap i una raspa. Ha estat tan contenta que s'ha quedat amb mi mentre netejava el peix, i això que m'hi he estat més d'una hora.  Ara, abans d'anar a dormir, espera que tanqui l'Ipad i juguem una miqueta amb el cordill. Crec que espera tot el dia que arribi aquest moment a jutjar com de bé s'ho passa. Avui els nostres amics i veïns m'han dit que han vist la Rita en els braços d'una nena. Això m'ha deixat més tranquil·la. Vull que estigui bé.

Demà tenim visites. Fem una trobada amb els amics que estan de vacances a la vora. Tinc ganes de veure'ls tot i que no sé si tinc el cos prou activat per estar al cas. A casa som bons amfitrions perquè ens agrada cuidar-ho tot al detall. Però m'hauran de perdonar, tinc el pilot automàtic posat des de fa 15 dies, exactament.

De vacances. Dia 14

El dia a començat amb sorpresa per mi. La família ha preparat entrepans i estava tot a punt per passar  el dia a la platja. Sort que estava tot a punt, perquè entre una cosa i l'altre hem arribat a les 12:45 a la sorra -jo m'he llevat a les 11h-. Als nens els feia molta il·lusió i sort d'això perquè avui a la platja no s'hi estava gota bé. El vent ha pogut amb la nostra voluntat de ferro a les 17:45h. Això vol dir que hem aguantat el suficient com per banyar-nos, dinar, fer migdiada i marxar. La tarda no estava per massa plans. La temperatura era massa fresca per anar amb tirants. Així que hem decidit fer com tot animal que seguint el seu instint més primari s'aixopluga en cas de risc de tempesta. Hem aconsguit fer d'una tarda d'estiu, una tarda d'hivern. Els nens han fet deures i nosaltres hem descansat de no fer res. He començat els peücs per l'Iu. Em fa molta il·lusió poder regalar aquestes sabatetes a un nen tan desitjat. La Ivet serà molt bona mare. Quan tot semblava el declivi d'un dia normal ha passat una cosa simptomàtica que has aconseguit desconnectar. Hem anat a veure la pel·lícula Tadeo Jones a l'Escala, cada dijous fan cinema a la fresca, i quan he preguntat com i quan es pagava, m'han fet veure que avui no és dijous, sinó divendres. Als del Cer els ha fet molta gràcia, als nens no gens i a mi, doncs, a mi m'ha semblat que no era una mala notícia. Al cap i a la fi, quan s'està de vacances un només espera poder viure sense mirar ni rellotge ni agenda. Així que repte assolit.
Com que era divendres, hem improvitzat un pla alternatiu. 
Una de les coses que més m'agrada quan vinc a aquestes contrades és que la vida és molt previsible. Saps del cert que divendres és dia d'anar a sopar i que a Can Trona sempre hi ha algun amic a qui saludar. Així que hem decidit anar a Sant Pere Pescador. Tenen un restaurant que es diu el Corral que es menja senzill -només pollastres i derivats- però molt bé. Ens ha atès en Blai. Ara ja treballa. Quan el vaig conèixer només tenia 7 anys i la Ruki -la mare- em va dir que fer-se amic d'en Blai era tota una proesa només a l'abast de les bones persones. Potser ho va dir com a cumpliment. A mi em va agradar. 
En Blai treballa per pagar-se els estudis, i això es nota per la importància que dóna a la seva feina. A tots ens costa molt. Hem sopat molt a gust i em pogut veure els amics. Aquells que saps que sempre hi seran. 



En Xavi és un personatge popular, però aquí el tracten com un igual. El coneixen des de fa tants anys que seria absurd pensar que són amb una persona diferent de la que van conèixer, fa quasi 20 anys. Això el fa sentir a gust i tranquil. Pot ser ell mateix, tant si té ganes de xerrar com si no. Així hem anat passant les hores, saludant rient i recordant. M'ha agradat retrobar a vells amics i poder parlar en persona amb alguns altres amb qui només ho fas a través de la xarxa.
...
La Rita ha decidit marxar i abans de fer-ho ens ha esperat on aparquem el cotxe. Allà plantada. Quan hem sortit no ha miulat. S'ha quedat quieta. Encara portava el collar posat. Com si aquella fos l'última vegada que ens veiem se'ns a acostat i ha baixat el cap. El collar era ben visible. Hem entès tots alhora que el què volia era que li treiéssim. L'hi hem tret. L'hem acaronat i desitjant-li el millor l'hem deixat a terra. Sense fer mitja volta a seguit el seu camí. Només quan de lluny s'ha girat, l'Arnau l'ha espantat cridant: ves-te'n amb els teus! Quantes coses s'hi amaguen dins el cervellet d'un gat! La Dolça està feliç. Torna a ser la gata introvertida de sempre. Me l'estimo molt a la Dolça.

15/8/13

De vacances. Dia 12 i 13

Ahir va ser un dia intens. La veritat és que quan tens nens valores molt més l'espontaneïtat i els canvis de plans. Sobretot si es té l'oportunitat de gaudir com quan teníem 20 anys, però valoran-t'ho. Així que vàrem anar molt, però que molt predisposats a passar-ho bé al Gastromusical del Molí de l'Escala. I sort que els meus ànims estaven a tope perquè tenir el mal servei que vaig tenir pagant el que vaig pagar i no posar-nos de mal rotllo ha de ser perquè necessitàvem sortir "como agua de mayo".  El millor de la jornada va ser trobar a gent del twitter i que et caigui tan bé en persona com a la xarxa. Això ens va provocar riures, converses divertides, anecdotari divers i passió, molta passió per les noves tecnologies. Vam arribar a la conclusió que la xarxa és un mitjà per comunicar-se però que no pot excloure de cap manera les relacions humanes en 3D, sino ens perdríem molt de les persones o dels moments que són irrepetibles. En fi, que tot i el desastre del Gastromusical la vetllada va ser deliciosa. Volia començar el post així perquè entenguéssiu perquè ahir us vaig deixar sense serial. Vaig arribar massa tard per contar-vos el meu dia.
...
La Dolça ha deixat la seva vaga de fam, de fet ahir va ser el primer dia que menjava i bebía des que la Rita va venir a casa. També s'ha de dir que la Rita prefereix ser una ànima lliure, per la qual cosa, suposo que intuint que nosaltres tenim unes normes, hem deixat d'anar a buscar-la pel carrer amb una llauna de patè i ja no viu amb nosaltres. Ha estat una decisió natural sense rencúnies ni mala llet. Simple i natural. Així, de la mateixa manera que un dia es va creuar en les nostres vides, ha decidit agafar un rumb diferent el nostre i fer la seva pel carrer, amb la seva família.  La Dolça ho va entendre abans que nosaltres, ella va saber, la primera nit que la Rita no va dormir a casa, que ja no tornaria. Suposo que els felins tenen una intuició superior. Així que com per tranquil·litzar els nostres ànims, va decidir de fer-nos entrega d'un dels seus trofeus de caça: una babosa. Ens la va deixar als peus de la cuina mentre feiem l'esmorzar. Va miular i va decidir trencar amb la vaga de fam que l'havia debilitat bastant. Des de llavors, la Dolça ha decidit que no vol veure més món que el que veu des del balconet. 


Aquí comença a refrescar per la nit. La temperatura baixa dels 20 graus a la matinada i hem de començar a fer servir el cobrellit. Aquesta és la temperatura ideal per viure. Avui hem trencat l'avorriment anant a una platja diferent. Hem anat a Montgó. Després hem tornat a casa i em fet una migdiada. Per la tarda i per recordar, i molt, els vells temps, hem anat a la pista del poble per jugar una miqueta a futbol. Sempre m'ha agradat anar una estona a fer esport. De petita darrera el meu germà gran. De gran... No han canviat gaire les coses.

13/8/13

De vacances. Dia 11

Sembla que s'hagi d'acabar el món. Els núvols lluiten contra la tramuntana que intenta imposar-se, de moment, sense aconseguir-ho. L'ambient ha refrescat i tot sembla indicar que més tard o més d'hora caura un xàfeg. De lluny se senten els tambors del trons que acompanyen la benvinguda pluja. De cop el dia és trist i coincideix amb la marxa de les visites. La Rita ha aconseguit fer fora l'àvia que tenia por dels gats. Aquesta nit, quan tothom dormia, amb les passes silencioses i l'agilitat del felí s'ha capbussat entre els llençols del llit dels avis. Quan l'àvia ha notat que allò pelut era la gata ha fet un xiscle que ha despertat a mitja família. Hores abans n'havien fet un altre, però havia estat una falsa alarma. Així que en aquell precís instant ha decidit que malgrat la grata companyia, aquella seria la última nit a casa nostra. Quan m'he despertat m'han comunicat la notícia. Em feia mal el cor que les gates i l'àvia no s'haguessin entès. 

No començava el dia bé, però buscant nous arguments per a que es quedessin hem mirat de tancar una visita guiada a la casa museu de Dalí, a Portlligat. Al meu sogre és el que més il·lusió li feia visitar. Però ens han donat hora per dissabte. Carai! Ara sí que tinc curiositat per saber què s'hi amaga. Cada 10 minuts entra un grup i està obert des de les 9:30 fins les 21h, i no tenien lloc per a 4 adults i dos nens?

Ens hem pres la notícia amb esportivitat. Així que hem buscat un pla alternatiu. Hem anat a veure el dolmen de la Creu a Roses. La calor que feia ens ha esgotat una miqueta però veure la construcció megalítica ens ha agradat moltíssim. I pensar que tenia més de 3.500 anys encara ho feia més impressionant.  M'he adonat que l'Arnau és un bon excursionista a jutjar pel ritme amb el que es mou per la muntanya. Les cames li van soles.

Després hem continuat per la carretera fins a Cala Montjoi i hem visitat El Bulli. Només per fora. Ens hem fet la foto pensant amb el seu peu: ja he estat a El Bulli. 

Finalment hem decidit enfilar-nos fins el Monestir de Sant Pere de Rodes on les vistes a tota la badia de Roses i el Parc Natural del Cap de Creus t'empetiteixen l'ànima. Penyasagats a banda i banda de carreteres que de lluny semblaven corriols. Una mar blava i tranquil·la plena de les pinzellades blanques que deixen els vaixells al navegar han posat el punt de nostalgia a l'avi Jaume. Li agrada navegar i surt cada dia un parell de vegades. Així que veure la Costa Brava des de terra li ha fet enyorar el seu estimat Canaima.
...
Les gates segueixen el seu curs d'esbufegs i corredisses per tota la casa. La qüestió que més ens preocupa és que la Rita no només s'ha d'adaptat a nosaltres i a la Dolça sinó que, a més a més, una vegada a Barcelona, ja no podrà sortir a cap terrassa, ni balcó. Ens sap greu engabiar-la, així que comencem a veure que potser va ser un error intentar adoptar-la. La Rita és una gata de carrer a jutjar per les seves anades i vingudes. Casa nostra només és la fonda. Aquí ve a menjar i a dormir, per això pensem que serà complicat endur-nos-la.

La tempesta encara no ha caigut, però està al caure. Demà, si el temps ho permet, farem platgeta bona, que els nens fa dies que ens ho demanen. 

12/8/13

De vacances. Dia 10

Més d'hora del que és habitual, últimament, hem esmorzat a la terrassa. La fresca de l'Empordà encara es deixava sentir i m'encanta el contrast de temperatura d'aquesta terra. Crec que això també afecta al caracter de la seva gent. Hem sortit aviat de casa, per variar. Últimament sortim a l'hora que durant l'any arribem. Hem enfilat una carretera impossible. A mig camí els nervis ens han començat a passar factura. Ens hem sugestionat els uns als altres i amb el nivell d'adrenalina pels núvols teniem pànic a cada revolt. Sort que el bosc frondós ens acompanyava tot el camí i feia més difícil torbar-se amb el penyasegat.  En un parell d'ocasions ens hem trobat cotxes que feien, ja, el camí de tornada. Ha estat difícil però hem passat i sense ratllades ni retrovisors escapsats. Més amunt uns ciclistes fent aquella pujada infernal. No ens n'hem pogut estar d'abaixar les finestres i animar-los mentre els adelantàvem. Intuíem el mosaic de colors entre arbres, però quan hem arribat al Santuari de la Mare de Déu del Mont, les vistes ens han deixat bocabadats. Era com estar al cim del món. Aquest penyó de 1100 metres s'aixeca en la intersecció entre l'Empordà i la Garrotxa. Un dia clar ens ha permès veure el Pirineu de cap a cap, sempre amb l'atenta vigilància de Mossen Cinto Verdaguer a les nostres espatlles, fet de plom, que cap renec d'impressió, no fos fet en català. Patíem pels nens, la veritat, no és un bon lloc per anar amb nens si ets molt patidor i tens vertigen. Però paga la pena de veure'l.


Des de fa centenars d'anys s'hi aixeca el santuari d'una Verge, la del Mont, que guardada celosament en una gàbia de vidre, acull als seus braços el fill de Déu. És bonica, d'aquelles que semblen de veritat. A les parets de la capella hi hem trobat des de la cronologia de la vida de Mossen Cinto (que durant un temps va deixar de ser-ho al llarg de la seva vida) fins a centenars d'ofrenes anònimes de persones anònimes. Fotografies, objectes, medalles, banderes, sabates, cartes d'agraiment, objectes de regal. Feia impressió de veure tot allò, una simple mostra de la fe de les persones. Que difícil és tenir fe i què bonic és sentir-la dins.
De la primera vegada que vaig pujar, deu fer uns 25-30 anys (en tinc 37) recordava, més enllà del paisatge un cosa que no em podia treure del cap des que vam decidir fer aquesta excursió: la vedella amb bolets. Mireu, tot el Santuari és reformat, ara hi ha habitacions, tot respira un aire de confort i una antena gegant ens evoca al temps present, però asseguda a la taula, amb aquell paratge d'impressió he tancat els ulls i m'he deixat endur pels records de la meva infància. Era la mateixa vedella amb bolets que feien fa més de 25 anys. La mateixa. És soprenent com els records s'amaguen en molts llocs, fins i tot al paladar. 
Una vegada dinats ens hem deixat endur per la tranquil·litat que desprèn aquell entorn i per l'hospitalitat d'una gent que agraeix en cada gest la visita. Dóna gust pujar-hi. Ens hem assegut en uns sofàs al costat de l'habitació des d'on Mossen Cinto va escriure el "Canigó" inspirat per les muntanyes que es veuen a través de la finestreta de l'habitació, i ens hem quedat adormits. La pau ens embolcallava i el silenci s'ha fos amb el nostre son. 

La baixada ha estat més ràpida i tranquila. Ja no teníem por al desconegut. Descansats hem arribat fins l'Escala on hem vist prondre's el Sol.
...

La Rita s'ha passat tot el dia fora de casa, voltant. Però mentre sopàvem hem sentit els seus marrameeeeus a la porta de casa. És joveneta i no sap pujar per on baixa, així que s'ha hagut d'espavilar per tornar a casa, ho ha fet miolant. La Dolça ha fet una aventura a l'exterior, quan la Rita ja era a casa. No sé si per demostrar-li que ella era capaç d'anar i venir sense necessitar-nos. Al cap d'una estona, abans d'entrar a casa perquè la fresca es tronava fred, ha tornat perquè l'hem cridat. Sí, sí, la cridem i ve... Una altra cosa que no sabia dels gats.  L'àvia ha decidit dormir amb la porta oberta i que li entri la fresca, malgrat la por que té de trobar-se un gat al seu llit. Diu que li agafaria alguna cosa de l'espant. Esperem que no. 

Demà farem camí cap al paratge de pirates i estraperlistes: Cadaquès, que segurament estarà a reventar de gent. Fet i fet, no en vindrà de 6 més.

11/8/13

De vacances. Dia 9

Quan els meus fills siguin grans, suposo que voldré saber on van de vacances i més si durant anys i panys les he compartit amb ells. També voldria que els meus fills estéssin tan contents d'ensenyar-me el seu petit tresor vacacional com quan ensenyo el nostre pis al mas. 
Quan l'Alba, la mare de la meva amiga Irene, em va trobar a Can Parera abans de llogar una troballeta a Sant Mori, no vaig  pensar-m'ho gaire. Aquí hi estarem millor, vaig convèncer a en Xavi. 
I la veritat és que són unes vacances plàcides en un lloc tranquil a la vora dels amics i part de la meva família. Per això m'ha fet il·lusió poder ensenyar aquest racó de món en un dia tan assenyalat com el d'avui. La meva petita n'ha fet 5.
Moltes vegades, quan portem un bebè dins, les mares i imagino que algun pare també, pensa en com serà la criatureta i així ho varem fer durant nou mesos. Però la Martina ens ha trencat tots els esquemes predefinits. Té una personalitat molt marcada. Vol saber de què va la vida per experiència pròpia, no vol que li expliquin. Si li dones un consell, farà el contrari, ni que sigui per demostrar-te que podies confiar en ella i del seu criteri. Dominant sense caure en les dictadures té un sentit de la justícia molt particular ( té a qui semblar-se) i la seva vida és molt important per ella. No hi ha res que passi desapercebut a la seva raó. Evidentment, una personalitat així no és fàcil, però la compensa amb unes grans dosis de diversió i moxaines.  Estic segura que si aprèn a dominar aquest geni que Déu li ha donat farà grans coses a la vida perquè li agrada viure-la al màxim. Només descansa quan dorm.


Les dues gates han tornat. Ara mateix, mentre escric aquest post, les tinc a banda i banda de la cadira  amb cares desafiants. Crec que la Rita, la petita, bufa a la gran perquè li té por. I la Dolça, darrera d'aquest posat de gata maula, aprofita per llençar-li mirades desafiants a la petita Rita. En fi, que com si fossin un exemple de la vida, ningú no és tan dolent i ningú no és tan bo. 

A l'àvia no li agraden els gats així que em temo que aquests dies seran divertits: dues gates que s'odien, una àvia que no pot veure els gats, una filla alterada pels horaris, uns avis que no els agrada anar a la platja i un fill adicte al salebret. D'això se'n diu fer un parón d'avorriment per uns dies, que tampoc està malament.