16/8/14

Destí Torroella de Fluvià . Dis 12

Hi ha dies que és millor escoltar el teu cos. Avui em demanava mandra i li hauria d'haver fet cas. Avui la meva pensada ha estat un desastre. M'atreveixo a dir que ha estat el pitjor dia de vacances de tot l'estiu. I si em paro a pensar tampoc ha estat tan dolent. Només he decidit treure a passejar la meva abnegada família fins a Colliure. El dia de tramntana, o sigui que hem trobat cua a la carretera de roses (queda a rasés del vent), el
dia de tornada de vacances, o sigui que hem fet més d'una hora de cua (per creuar l'aduana) i finalment hem fet cua perquè tesulta que el 16 d'agost és l'únic dia que tanquen tots els accesos a la "Ville" de Colliure. He entès que era per un tema de fics artificials, però no n'estic segura. Així que l'accés més cèntric estava a 35 minuts a peu. Ole els gabatxos mcaguntot! 
El cas és que l'excursioneta era per anar a veure la tomba d'Antonio Machado. Així que en un dels controls hem preguntat i ens han fet anar a un segon control. En aquest segon hem vist el cartell de Cementiere! Calla! Hem pensat, anem'hi que potser no està tot perdut. Portàvem dues hores i mitja dins del cotxe o sigui que ens ha semblat que la sort ens sorprenia en veure el rètol. Hem entrat en aquell recinte fred, sense cap ésser viu capaç de donar una trista indicació. Així que he dit als nens que havien de trobar un nom: Antonio Machado. L'hem feta del dret, del revés, amunt i avall. Només flipàvem amb els objectes que acompanyàven les làpides. Boles de Nadal, vaixells, petxines, flors, bonsais, plantes i Souvenirs. Sí sí, com us ho dic. Souvenirs, però no d'aquells que omplen les estanteries del Corte Inglés o de les Rambles de Barcelona.  

Souvenirs per aquí, souvenirs per allà i només coses ridícules i sens sentit. Ja sabia que els geancesos eren un pèl hotetes, però avui m'han sobrepassat. 
Després de donar voltes un per un hem anat a preguntar, novament a la Gendarmerie. Ens han dit que si volíem veure la tomba de Machado hauríem de caminar fins el poble, només uns 35 minuts. Així que hem decidit marxar (merci beaucoup). Llavors hem anat a Argelés on hi van estar concentrats tants catalans fugint dels nacionals. I la cosa no ha anat millor. És clar amb tantes cues i voltes, ja rondaven les 14:30 del migdia o sigui que hem intentat fer un mos sense èxit. Les cuines tanquen escrupulosament a les 14:30-15h. Fins i tot hem vist un restaurant que posava dinar de 12:15 a 13:15. Una hora!  

Passejant i a la cerca del Restaurant m'he adonat que els pobles de França són diferents als nostres. No sé si
la incapacitat de pintar les cases d'un únic color o el fet de veure les avingudes ajardinades hi tenen a veure, però el cas és que és creuar la frontera i saber que estàs a França. Amb uns estètica a lo Aló-Aló.
La meva família en aquests moments demostra ser especial. Ni han badat boca, tenien gana i no sabien on anaven i, malgrat tot, no s'han emprenyat ni m'han retret res. Tinc molta sort. Jo m'hauria cagatentor, però ells no. Davant el meu lament i les meves disculpes només han dit: tu no podies saber-ho. Són el millor que tinc en aquesta vida.

Hem decidit girar cua i cap a casa. La sortida de Figueres ha estat més propera que la de Céret. Així que hem aparcat amb la voluntat d'anar a veure en Dídac Lee. Però tampoc la fortuna ha estat del nostre favor. Així que hem menjat na pizza carbonitzada i hem deixat de prendre decisions per un altre dia. Un dia on la tramuntana ens bufi a favor. Això sí un dia com aquest només ens podia acabar a la ciutat bressol del surrealisme.


 

15/8/14

Destí Torroella de Fluvià. Dia 11

Fa dies que hi penso. Provablement, les canes que voregen les meves entrades hi han ajudat. Ara que també hi ha algun turista que brutejant m'hi ha fet reflexionar. Cal cuidar-se l'aparença quan s'està de vacances? Ho dic perquè hi ha qui aprofita per deixar-se barba, bigotis o aixelles peludes mentre dura la calor. Sí, sí... Aixelles. Aquestes noies deuen aprofitar el Groupon de torn abans de començar les festetes. Es deixen immaculades (per cert, felicitats a totes les Maries) i no cauen que al dia el pèl, creix uns 2mm, fes comptes. I dels nois que es deixen la barba, que sàpiguen que per molt que estigui de mda és força evident la barba cool que la barba que bruteja. Apa, ja ho he dit!
Així que el dia s'ha aixecat núvol he començat les cures de bellesa que tan necessaries són, inclús per vacances.
La Dolça està avorrida. Potser el fet que pot veure altres gats per la terrassa li entristeix l'ànima. Això ha estat excusa suficient per anar a veure els gatets que no deuen tenir més de 2 mesos i que corren per aquí (No en vàrem tenir prou l'any passat amb la Rita, oi?). 2 atigrats, un de blanc, un de blanc que té 3 taques negres a l'espatlla i el que ens ha robat el cor, un que sembla siamès. La recerca ha estat infructuosa. Tan bon punt ens acostàvem, marxaven espavorits. Hi hem anat, fins i tot amb una llauna, però no hi ha hagut res a fer. Cap a casa amb el cap cot i sense amic per la Dolça. Que veient-la tampoc semblava massa per la labor, la veritat. 


Aquesta tarda, després de la súper pel·lícula "20.000 leguas de viaje submarino" (ha durat tres hores!) he aconseguit arrossegar a tota la família per fer una excursió en bici. Quina aventura!
Jo tenia ganes de fer una mica d'exercici perquè portem uns dies... Menjar-dormir-menjar-dormir, i em posa una mica nerviosa. Així que els he proposat anar fins  a Viladamat, un poble que deu ser a uns 10 km. Clar que una ho vol tot, i com que anàvem amb els nens, també volia anar per camí de carro o pista. La Martina és incontrolable, encara (conservo l'esperança). Així que hem agafat un camí, en acabat un altre que s'acabava en uns fàbrica abandonada. I llavors havíem de decidir si tornàvem endarrera, opció no grata per mi,  o pel contrari hehehe passàvem a través d'una canonàda gegant. En aquests moments, confesso que sóc la mes petita de casa: vull passar, jo vull passar i àpali tots cap dins. Instantànies del moment a càrrec de @perezesquerdo:


Finalment, hem arribat a casa després de dues hores pedalant per la vora del Fluvià. Tot i que no hem assolit l'objectiu, em dono per satisfeta ja que els nens anaven dient el meu lema: és mooolt xulalavida!
Després de sopar encara ens han quedat ganes de sortir a veure els gatets i provar sort. Fa molt de riure veure'ns a tots 4 amb llenternes perquè semblem lladres enfocant la casa triada, però no hem tingut cap avís i això que molt discretets no som. El Xavi s'ha endinsat en un camp vallat per fer-los sortir i això m'ha permès veure'ls d'aprop, però cap s'ha quedat a la meva voreta. Així que em sembla que la Dolça haurà de passar amb nosaltres, uns bons animals però nets i polits. 



14/8/14

Destí Torroella de Fluvià. Dia 10

Aixecar-se sense nens ( sense baralles, discussions i demés) és una dels plaers més grans quan tens un nen de 8 i una de 6. Aquell despertar tranquil, sense pressa, on els llençols s'enganxen i les parpelles senten impotència davant la claror. Si fos una persiana s'hauria trencat la corretja, vaja. 
Avui ha estat un d'aquells dies tranquils, d'aquells que les hores semblen no passar i tens temps de mirar com passa el temps. D'aquells on els pensaments se succeeixen l'un rera l'altre, sense amuntonar-se, simplement lliscant com en un súper japonès. Sense estridències.
L'Arnau aquesta tarda ha gaudit del què considero un dels millors plaers del món. Banyar-se al capvespre , quan el vent afluixa i sens la soledat del mar a millor temperatura. Em mirava l'Arnau i en Sergi , el meu nebot, i sabia que mentre els observava, aquella imatge quedaria en el subconscient, per sempre més. Hi ha coses a la vida que sense provocar desig són tan plaents que un no les oblida mai. 

Avui la son em pot i el dia ha estat poc agitat. Potser demà les lletres volaran cap al jardí d l'imaginari, si ho aconseguim. És clar..

13/8/14

Destí Torroella de Fluvià. Dia 9

A les 6:50 del matí la tramuntana intentava imposar-se a l'exèrcit de núvols que sobrevolaven els nostres somnis. La porta de la finestra ha espetegat i la Dolça ha començat a miolar inquieta. La tramuntana ha abaixat els braços i la pluja ha descarregat airada, amb mala llet. Fet que ens ha fet abaixar les persianes. Hem agafat la son de nou comentant els somnis estruncats i els plans per l'endenà. Avui.
Hem esmorzat sense pressa, com si no tinguéssim res més a fer en tot el dia. Quina sensació més de vacances!!
Quan estava punt d'amagar-me les canes, ha trucat en Carles, el meu germà gran, més inquiet, encara, que jo per dir-nos de fer una excursió entre vinyes.
Primer hem anat a Vilajuïga a comprar vi de taula. L'Arnau ha xalat omplint la garrafa. Crec que els nens sempre xalen amb el que és nou.
Tot i que el cel amenaçava pluja hem decidit fer camí fins a Mollet de Peralada. Un camí a tocar el paratge de l'Albera, que amb el temps autòcton ha estat espectacular.  
La tramuntana causa un efecte embriagador. Tot es torna més gris, perd color a cada batzegada i el seny transcorre orfe entre els carrers buits de gent. La tramuntana espanta i és bella. 

Tornant hem decidir anar  a Can Parera a fer el menú. Com a casa, com sempre. 
 ...

Com que aquest vespre havíem quedat amb en Capdevila, editor de l'Esguard, hem decidit fer "el completo": deixar els nens, passejar amb una conversa finita i tranquil·la, sopar on ens vàrem casar (el dia de més calor de l'any 2003), al Nieves Mar i prendre una copa amb molt bona companyia. 

Podríem dir que la tramuntana avui s'ha imposat als núvols, però no ha aconseguit véncer l'esperit vacacional.

12/8/14

Destí Torroella de Fluvià. Dia 8

Avui ha estat un d'aquells dies que m'és m'ha recordat a la meva infància. Potser la rutina de quedar a la platja amb la família i amics i haver de caminar en direcció 50 metres del socorrista, per les dunes de la platja de... De la Cagarra, hi han tingut molt a veure. La platja de la Cagarra que en veritat no es diu així però no en recordo el nom, és una platja que es disputen els santperencs i els armenterencs. Jo el que sé és que sempre hi van els de l'Armentera, i tenint-ne 7km potser els podrien deixar uns 200 metres al poble interior de L'Armentera. Però no és cosa meva. El temps estava xipi xapi però hem estat bé i ens hem posat al dia.

Per la tarda, amb els tiets i els cosins hem celebrat l'aniversari de la Martina a la piscina. La Martina, l'Helena i la Tania són del mateix any. I en Sergi i l'Arnau es porten un any entre ells tot i que l'Arnau fa tant de bulto que semblen de la mateixa quinta. Així que no teníem cap dubte que la cosa aniria bé. Les nenes són molt diferents als nens. Elles sempre estan pendents de trobar el límit, tot i la diversió que suposa una piscina, pilotes, pistoles d'aigues, ulleres de busseig i l'interminable arsenal de coses que carreguem els pares, no fos cas, com a enzes. I ells són els que n'han tingut prou amb una pilota, primer de goma, després de golf per entretenir-se, riure i despreocupar-se de tot. Som diferents, no en sé el motiu, però així és. 


Avui m'agradaria parlar-vos de la Dolça també. Aquest ha estat un any difícil per a ella, ja que vàrem adoptar un gat, el Tití, que va resultar ser un gat malalt. I se'ns va morir deixant-nos una buidor impensable. El cas és que ella, ara, contagiada pel Tití, també porta el virus o sigui que pot acabar desenvolupant la malaltia, la qual cosa suposaria el mateix tràgic final. I això fa que la mimem, ens deixem mossegar i la malcriem, de vegades, en excés. Però es porta bé. Aquí a Torroella podria fer amics de la seva espècie, però li fan por. Suposo que seria més fàcil si no fos perquè al nostre voltant també hi ha bastants gossos. La terrassa és una bona opció per a ella, però només hi va si hi som nosaltres, no fos cas. 
Avui, l'he mimat, aprofitant una estoneta i no he vist que movia la cua amb insistència o sigui que m'he endut una queixaladeta. Li he deixat fer, al cap i a la fi, és de felí mossegar, oi? A més a més, estem de vacances.





11/8/14

Destí Torroella de Fluvià. Dia 7

L'11 d'agost sempre havia passat desapercebut en el calendari. Un dia anònim, excepte per les Clares, fins que a les 16:30de la tarda, a l'hora de la migdiada, sortia,contrapronòstic, de forma natural, la meva petita Martina. Només de veure-la, vaig pensar que se m'assemblava, però no. Vaja no del tot. La Martina és un tró. Sap el que vol i ho ha sabut sempre, o sigui que portar-li la contrària suposarà sí o sí un conflicte. Nosaltres que som pares d'aquells que ens agrada estar-nos-hi i recrear-nos-hi, viure amb la Martina vol dir acceptar que el conflicte pot esclatar en qualsevol moment. Però té un aire dolç, fins i tot delicat que li confereixen un caràcter especial. la Martina, la meva Martina, que avui fa 6anys, no deixa mai indiferent, no tan sols a mi.
...
Avui hem anat a la platja, aquella de sorra i ombrel·les, i ens hem tornat a sentir nens. La mar arrisada ha convertit la sortideta a  la platja en un dels millors dies de vacances. Els nens i el seu pare no han sortit de l'aigua (Jo tampoc hagués sortit sino fos que no sé anar sense bolso i em feia por que fos massa llaminer a la platja). Fins i tot,  el meu germà Carles se'n recordarà, he ensenyat el cul com en els vells temps, sense voler-ho, al enfilar-me al matalàs inflable just abans que una onada se m'endugués. A jutjar pel blanc del cul, crec que tothom m'ha vist.


Per la tarda, després de bufar les espelmes en petit comité, és sagrat fer-ho i Jesús el què ens ha costat!,  hem fet aquella excursió programada i posposada una i altra vegada de casa nostra a ca la Tati. Al final només són 15 minuts al llarg d'una carretera que ha quedat obsoleta per culpa de la variant. La Tati ens ha rebut en pijama i amb un somriure, i això que avui no era el seu millor dia. Però ens estimem molt amb la Tati.


Tornats a casa hem decidit fer una barbacoa per només nosaltres i hem estat d'acord que és la millor barbacoa, ni que sigui per poder sopar tots a alhora i calent.  El dia feia presagiar el pitjor, però des que vma arribar, el temps s'ha posat del nostre costat.

Demà celebrarem l'aniversari de la Martina amb els cosins, sense cap mena de dubte serà un gran dia, sobretot per ella. Un exemplar fora de tota normalitat.

10/8/14

Destí Torroella de Fluvià. Dia 6.

A les 11:30 havia d'arribar el meu pare des de Barcelona amb la Sílvia, la seva dona i la meva germana Aina. Nosaltres hem arribat un pèl més tard perquè els diumenges a L'Escala hi fan mercat. Les carreteres estaven impossibles. I suposo, que avui el dia anava de prendre decisions perquè hem decidit entrar per L'Escala per baix, per Albons. Creuar el Camp dels. Pilans i anar a parar on estava la discoteca Up6 (quants i grans records). Ens hem dirigit a La Clota hem fet via cap al Port i, finalment, amb uns 5 minuts de diferència hem arribat nosaltres. Una trobada marcada per les famoses instruccions del No Làctic que el meu pare s'ha oblidat de traslladar a la resta de la seva família. Però el meu pare no només té fama de despistat, també l'és. 
En fi, hem tret ferro a l'asumpte creuant els dits. Depenent de la mar la cosa seria fatídica, però les cartes ja estaven jugades. Així que ens hem posat els banyadors, hem desamarrat, i cap a Montgó. Tot just sortir de port, encara no havíem fet una milla, la boira se'ns menjava l'horitzó. Només 10 tristos metres eren massa poc per a fer front a la navegació amb garanties. El Jaime, a contracor, ha hagut de fer mitja volta. Llavors hem vist que la boira no arribava a terra o sigui que ens hem quedat una estoneta davant la platja de Riells. Una platja que des de terra té poc valor. Vaja, no pagaria per anar-hi, però com sempre que un té prejudicis... La platja ha estat fantàstica. El fons és ple de roques, fet que ens ha permès veure, peixos, agafar algún cargol, tocar una estrella de mar i decidir no agafar cap dels eriçons de mar, ja que no teníem guant per fer-ho. L'Arnau insisitia una i altra vegada des de l'aigua que sí, que ell havia vist un guant que podria anar bé. Després d'intentar seguir les indicacions, li he dit que millor sortís de l'aigua, i que ell mateix entrés a buscar-lo. I com que és el nen més obedient del món, així ho ha fet. Al cap d'un minut d'haver entrat surt amb una manopla d'aquelles per agafar les coses del forn sense cremar-se i em diu: amb aquest guant segur que no et punxes. Us prometo que no m'he pogut aguantar el riure. L'Arnau té aquestes coses, o dit d'una altra manera porta la genètica meva i a la vegada del meu pare, de tenir idees de bombero. Quasi sempre funcionen, però hem deixat estar els eriçons disuadits per la mirada de l'avia Emi. 
La boira ha durat un parell d'hores, després s'ha aixecat aquest vent de les 12 que fa les delícies dels windsurfistes i dels katesurfistes, i s'ha anat enduent el núvol que reposava sobre el mar. 
Hem reprès la idea primera i ens n'hem anat fins a Montgó on hem trobat el racó de pau i perfum que canta la seva havanera. L'Aina i els nens i després els avis han volgut aprofitar la teconologia dels mòbils per inmortilitzar, des de l'aigua i amb l'ajuda i la imprudència del Xavi (el mòvil del Xavi no és submergible), els salts des de la passarel·la de manera que semblava que voléssin. I la veritat és que he vist una versió del meu pare divertida i que feia dies que no veia. Els nens han pogut gaudir dels seus dos avis i ha valgut molt la pena. 

La Martina ha estat la protagonista de la trobada ja que demà dia 11 fa 6 anys. Així que l'avi Joan, la Sílvia i l'Aina li han portat un regal i un pastís. Ella estava encantada, tot i que no tenia espelmes que bufar i que hem hagu d'imaginar. 
Un plàcid retorn a port on ens hem acomiadat dels avis, els de Cambrils i de l'avi Joan.

Jo tinc molt bon record de la meva iaia. I m'agrada veure com els meus fills gaudeixen dels seus avis. Aquells que sempre estan disposats a malcriar-los i a veure les virtuts passant tan per alt qualsevol dels defectes. Una bon dia que segur que sempre recordarem.