26/1/12

En un instant...

Faig el cafè, com cada dia. Un moment distès amb altres mares. Moment social necessari per a mi, suposo que per elles també. Els nens formen part protagonista dels nostres comentaris, anècdotes, vivències. La diversió, fins i tot, de les malifetes, ens fa riure. Però avui, un dia qualsevol, no ha estat divertit. Avui he pensat quan fràgil és la vida. Avui més que un altre dia, he vist la por d'una mare. El seu fill s'ha punxat amb una xeringa en un parc. I sento indignació. Ella sent que hauria pogut fer... tots podríem fer, en aquestes situacions. Al cap i a la fi, l'atzar capritxós l'ha triat a ella i la seva descendència, però podria haver estat jo. La mateixa por apagaria la llum dels meus ulls, els faria petits de cop i volta. M'oprimiria el pit pensar en el pitjor, segurament em treuria la gana i només voldria saber del cert si l'accident tindrà consceqüències. Més enllà no hi ha res. Res més important que els nostres fills. 
La fragilitat és present, però educar-los és ensenyar-los a fer-se grans, a tenir curiositat per la vida, perquè la curiositat és aprenentatge i a portar-los al parc, a aprendre a conviure amb altres nens, altres realitats, altres vides fràgils. 


Per avui, només això. Em sumo a la seva por. A la seva indignació anònima. 


Demà farem un altre cafè i pagarem els nostres impostos.