10/8/19

Merilanding. Primera parada. Dia 9

L’estiu per alguns és època de descans i per d’altres és una època dura, de nervis, cansament i estrés. No sé si tots els que estem de vacances som conscients que ens cal que algú treballi per nosaltres poder descansar. Això és el que he pensat quan he vist la Tati aquest matí, tornant a començar com ahir i abans d’ahir, amb la mateixa il·lusió però amb una mica menys de força que dissimula amb un somriure. Sempre un somriure. Can Parera és el restaurant que ens allotja aquests dies, és la casa d’uns bons amics i millors persones, però també és la casa d’uns professionals que s’han fet a base de treballar de valent. L’altre dia em deien que “a l’estiu, ja se sap, la gent puntua pitjor el restaurant perquè no es pot donar tan bon servei com a l’hivern”. 140 dinars de mínima cada dia que preparen sense casi treva dels esmorzars de forquilla. 
46ºC a la cuina és estar a les portes de l’infern cada dia, un rere l’altre sense descansar cap dia, perquè ja se sap, la gent ve aquí a descansar. 
Avui el Merilanding el dedico a tots aquells que ens permeten estar de vacances. A tots als qui les forces els flaquegen i encara no som a 15 d’agost. Aquells que saben que l’hivern és molt més llarg si l’estiu ha estat dolent. A tots els que es permeten el luxe de no dormir prou hores per nosaltres, els estiuejants.
I en especial als meus bons amics Tati i Albert, amb el permís de l’Amparo (la mare de la Tati i primera propietària de Can Parera), per ser com son i per gaudir de la generositat de fer-nos sentir com a casa. Sempre. 

Pd: aneu-hi qualsevol època de l’any i tasteu els seus arrossos, tot i que qualsevol cosa que trieu us farà estar al menjador de casa vostre.

Restaurant Can Parera

9/8/19

Merilanding. Primera parada. Dia 8

Avui hem dormit feliços, és el que té quan vas a dormir amb un somriure i recordant les converses de la nit abans. He sentit, fins i tot, en Xavi riure...
Ens hem llevat a les 9h, ens hem fet un entrepà amb el pa del forn Empori de l’Escala. A part dels millors croissants de la vila, també hi venen el millor pa.
Una mica de deures els nens i jo, doncs mirant de treure’m el dol del llibre que vaig acabar ahir (Aprendre a parlar amb les plantes de la Marta Orriols), amb un de nou, que va arribar a mi per atzar i que està resultant ser un molt bon llibre, ja us explicaré què tal.
Ja feia dies que en Xavi frisava per anar a la platja del Tropic Beach de Sant Pere. No tant per la platja com pel xiringuito que fa unes rostes (pintxos, pels xaves) que Déu n’hi do. 
De fet a en Xavi això de la sorra ho porta malament, potser el fet d’haver crescut dalt d’un vaixell hi ha contribuït. El cas és que el tàndem de platja +Tròpic Beach ens anava bé als dos, després de deixar per impossible entrar a la platja de l’Escala. 
Avui la platja està divertida, el vent fa aixecar les onades que petits i grans gaudeixen intentant planejar amb tota mena d’artilugis: matalassos, donuts, planxes de surf de porexpan... fins i tot algun holandès ha posat a prova la pròpia panxa. 

Quan la llum de la tarda ja et permet obrir els ulls, amb aquella llum que tan bé senta, hem decidit marxar. Amb passes lentes miràvem d’arribar finsel cotxe immortalitzant el moment. La vida és feta de petites instantànies i la que deixàvem n’era una de valuosa, doncs transpirava felicitat. 
Diuen que hi ha un gen que és el del vici, aquell que et predisposa a viciar-te de tot allò que et provoca plaer. Així que aquesta nit, encara amb la sensació del riure insaciant d’ahir, hem quedat amb toooota la colla. Hem sopat a Can Parera, això vol dir que l’Albert i la Tati no ens hi han pogut acompanyar asseguts a taula. Però la taula s’ha allargat de bona clmpanyia i riures per a uns quants anys més. Gràcies Marina, Pere, Albert, Tati, Íngrid, Luki, Isabel, Marc, Mariona, Enric, Fèlix, Nuri, Joan i Marta. Sou taaaan grans i us estimo tant que només de pensar que he de marxar el meu cor es panseix. He promès pujar més. Ho faré. Sou teràpia! 

8/8/19

Merilanding. Primera parada. Dia 7

Si vas a dormir tard, doncs això... costa matinar. Així que després de llevar-nos, fer deures, llegir i esmorzar hem sortit i hem arribat a la platja a tres quarts d’una! RÉCORD D’ESTIU 2019! 
Avui hem tornat a la platja de les pedres, sí, la de l’Escala (el Port d’en Perris)! La que ens agrada! El fet que sigui de pedres que es claven als peus la fa ideal per no trobar-hi tanta gent i,a més a més, compta amb l’al·licient de tenir espectacle assegurat. 
L’equilibri no entén d’edats ni d’estatura. Hi ha nens que a cada passa sembla que hagin de caure i hi ha gent gran que ni s’immuta. Potser són les durícies o l’experiència... no ho sé, però hi ha autèntics funambulistes petris. Us ho prometo.
Hem arribat tan tard que hem decidit 
quedar-nos a fer una pizza. Fins i tot hem deixat l’umbrel·la parada, rotllo Benidorm, per trobar el mateix lloc després d’una pizza. 
L’Arnau ha estat el més llest i ha trobat un tros de mur que li faria ombre per estirar-se a fer la migdiada. La Martina i jo ens hem banyat i ens hem posat les ulleres d’aigua per gaudir, avui sí, del fons marí. 

He vist sards, orades, peixells i fins i tot algun peix d’aquari. Ells dinaven un apetitós plat d’algues enganxades a les roques i nosaltres observàvem embadalides aquest acte de quotidinaitat. 
Quan s’ha despertat, l’Arnau no ha tardat ni 3 min en tornar a ser a l’aigua. Pare i fill s’han fet amb les ulleres d’aigua, el tub i s’han allunyat de nosaltres per tornar al cap d’una bona estona amb una estrella de mar immensa. 
Una cara d’orgull, immortalitzar la troballa i superar la frustració que les estrelles també son éssers vius i cal tornar-les al seu hàbitat.

Avui al vespre tinc la cita que més il·lusió em fa de totes les vacances, a part de veure’m amb els meus germans, és el sopar d’estiu amb la Tati i la Marina. Les meves amigues empordaneses que encara que lluny sempre les sento a prop i que quan sóc amb elles el temps s’atura, però mai prou. Oxigenar-se és allargar la vida. Per això elles son teràpia. Les estimo! 

7/8/19

Merilanding. Primera parada. Dia 6

Després de tants dies de sol hem agraït un dia tèrbol. Primer perquè ens ha permès llevar-nos quan hem acabat la son (sobre les 11h) i després per gaudir de l’avorriment. Les vacances també son per avorrir-se. 
Així que hem fet un autèntic dia d’slowlife. Hem fet elscdeures relaxadament, hem llegit relaxadament, ens hem pintat les ungles amb la Martina (no cal que us ensenyi el resultat), hem anat a dinar a Can Parera sense pressa, hem seguit amb els deures que ahir no vam fer i hem anat a l’Armentera.
En Carles m’ha deixat la bici per
anar a comprar vi i postres. Ha estat començar a gaudir del pedalar quan unes gotes grosses m’han esquitxat les ulleres. Un vestit curt per anar en bici, no és el millor complement, segur. Sort que la pluja ha fet desistir de sortir a la gent de casa, perquè curta i mullada hagués despertat passions huahuahua.

Seguint amb l’slowlife hem anat a passejar, he provat un cotxe híbrid (flipant) i hem fet sardines a la brasa.
Família del merilanding, això és l’estiu. Una manera de viure diferent, sense pressa. Això relaxa!

6/8/19

Merilanding. Primera parada. Dia 5

Aixecar-se sabent que hi ha excursió programada és més fàcil i fa més il·lusió. El Cap de Creus ens esperava. De fet hem anat a la Cala Pelosa, a 11km de Rosesi situada dins del Cap de Creus. Per arribar ens hem perdut una mica, cosa que ens ha permès veure com la llibertat de construcció dels anys 70 ha deixat una petjada inesborrable, malauradament. Cala Pelosa és una cala petita, de sorra negre i amb un xiringuito de nom on, diuen, es poden menjar bons arrossos. Avui nosaltres anàvem preparats amb entrepans perquè sinó segur que haguéssim seguit el rastre de la flaire a fumet que ens ha acompanyat durant tot el dia. 


La calor avui ha apretat de valent així que l’aigua ha estat el nostre refugi la major part del temps. 
Després de la migdiadeta, hem decidit començar a marxar amb els arguments d’un núvol amenaçador que ens ha fet fora del plaer del paradís. 
Després que en Xavi i els nens descobrissin el fons marí plens de poseidònies i peixos que no havien vist mai. La Martina ha sortit de l’aigua només un parell de vegades,  l’Arnau només per menjar-se l’entrepà.
Després de les 17h hem marxat. Avui al vespre tenia un sopar amb una de les persones més importants de la meva vida, la Tati. Amb l’Albert formen el tàndem perfecte!I

5/8/19

Merilanding. Primera parada. Dia 4

Si hi ha alguna cosa que em flipa en aquest món és asseure’m a la platja i badar. Sense pressa miro com aquella esquena està agafant una tonalitat rosa i auguro que li costarà dormir, com aquells nens perden el banyador intentant pujar a la barca, penso en els modelets d’aquest any on la tanga o l’estret de cul fa furor... i aprenc. Aprenc que les hamaques amb rodes es fan servir per carregar tota la resta o com fugir del sol sense umbrel·la. De fet, ja dilluns ho vaig veure però em pensava que era un invent del TBO. Així que fins que no n’he vist 3, no he pensat que un objecte cool havia arribat a la platja i ves sino per quedar-s’hi. Es tracta d’un pal amb prou flexibilitat per fer un semicercle,els extrems del qual es collen a terra. El semicercle serveix de bastida per pinçar-hi una tela, amb agulles d’estendre, prou prima com perquè el vent la faci voleiar i sota de la qual es fa una ombra.

Si us dic la veritat, m’he passat bastanta estona mirant d’entendre quina millora representa aquest artilugi respecte a l’umbrel·la. Potser perque fa una ombra més ample o potser és ideal en zones de vent. No ho sé. 
Avui els nens han anat a la banana. Els hem convidat per celebrar l’aniversari de la Martina avançat, ja que el dia 11 serem de camí a lasegona parada. S’ho han passat molt bé però han tornat esgotats. Fins i tot la Martina ha quedat extenuada i ha necessitat una migdiada de 2 hores. 
Demà anirem cap al Cap de Creus, en una cala perduda. Us podeu creure que amb els anys que fa que el Xavi ve per aquí encara no li he portat mai?  Així que hem decidit anar a comprar per poder demà sortir ben aviat, amb motxilles, entrepans i tot el què us pogueu imaginar per admirar el sota mar. Un parc natural declarat Reserva Natural Integral, Reserva Natural Parcial, Paratge Natural d'Interès Nacional, Xarxa Natura 2000: Zones Especials de Conservació (ZEC), Xarxa Natura 2000: Zones Especials de Protecció per a les Aus (ZEPA)

4/8/19

Merilanding. Primera parada. Dia 3

No prou abatuts per la mala jornada d’ahir amb els surf d’estel, avui hem tornat a la platja amb la sort que el vent s’ha moderat i ens ha donat treva als banyistes per gaudir de les aigües cristalines. I això que hem arribat quasi a les 13h! I és que a l’estiu també hi ha deures i obligacions. Ens fa pal, però per experiència us dic que no s’ha de deixar a un nen durant tot l’estiu sense cuidar l’intelecte perquè el nivell d’empanamenta amb el que torna costa de remuntar!
En fi que sí, que avui hem tingut doble sessió de mar, matí i tarda, i he constatat que tenir dues criatures va ser una bona decisió. Han jugat junts, s’han banyat junts i ens han deixat gaudir del mar i de la tranquilitat que tanta falta ens feia.
Després de dinar he ensenyat un dels millors plaers que hi ha al món als meus fills. Una migdiada a la sorra deixant assecar la pell amb la brisa de mar. Buaaaah! 

Ara al vespre anirem a L’Escala a fer un frankfurt amb els cosins i a passejar per la vila marinera que tant m’agrada i que sempre més em farà recordar la mare. L’enyoro encara que aviat fa 3 anys que va començar l’inici de l’adéu. 

Merilanding. Primera parada dia 2

Merilanding. Primera parada dia 2
Potser és veritat que quan tornes a on havies passat tantes vacances, idealitzes allò que tenies. En certa manera penses que allà tot segueix igual encara que a tu els 30 des de llavors et pesen com una llosa. I avui anar a la platja, la meva platja, ha estat una manera d’aterrar molt poc agradable. 
Sant Pere Pescador és un poble que a més a més d’un riu té uns 7 km de platja de sorra fina. Arribar-hi és creuar un petit desert amb dunes que fan que tothom tingui el seu espai per posar la tovallola i no haver de fer-se un lloc a base de trepitjar la dels altres. Anar a la platja de Sant Pere, per mi era el paradís perquè no cobría, perquè l’aigua era clara, perquè tothom hi cabia, perquè a les 12h s’aixecava un airet que feia molt agradable estar-s’hi fins l’hora de dinar. Però avui tot ha estat un despropòsit. 
Ja fa temps que a la platja hi conviuen d’una manera més o menys còmode banyistes i esportistes. El vent fa que sigui un bon lloc per practicar esports com la vela, el windsurf i ara el katesurf o surf d’estel. Era bonic veure en un dia de tramuntana com el cel blau s’omplia de colors que voleiaven. Però això ha passat de mida. Avui els surfistes passaven a 3 metres de la sorra, just on hi teníem els nens banyant-se al mar. En Carles, el meu germà, i la Mònica, la meva cunyada m’explicaven que, fins i tot, al tros on acostumem a anar, el Cortal de la Vila,els socorristes fan fora a la gent de l’aigua per evitar accidents. 
Queda clar que si no ets esportista o turista (els que s’allotgen als càmpings, que tenen platja privada) no hi tens cabuda.
Amb l’ànima als peus i amb l’esperança que algú o l’ajuntament hi posi una mica de seny hem marxat. El pla d’usos de la platja és un despropòsit monumental i posa de manifest el poc coneixement d’aquests esports i de la gent que els practica per part del consistori. 
Malgrat l’aigua clar, la platja neta i la facilitat per estirar la tovallola, aquesta platja ha deixat de ser la de la meva infància perquè se l’ha endut el vent.
PD: qualsevol dia aquesta vila surt a les notícies per una desgràcia. 

3/8/19

Merilanding. Primera parada. Dia 1



Ha estat arribar i la calor ens ha fomut una clatellada que ens ha deixat distrets. La Tati, la Mònica i la Sílvia han coincidit en que avui és el dia més calorós d’aquesta última setmana, que fins i tot a la nit ha fet fresqueta. 
Potser per això hem decidit que la primera activitat de les vacances que avui començo sigui anar a la platja. 

A una banda Sant Martí, que tanta estima li tinc i tants bons records em porta, a l’altra L’Escala i punta Montgó ple de casetes blanques. Darrera meu, les ruïnes testimoni del passat que ens precedeix i davant el mar. Sabeu què mirar el mar em torna a la vida. Doncs em sento plena. L’olor de salat, barrejada amb la de crema tot ho impregna. I si tanco els ulls, en torno a tenir 10. Records.
Hem arribat a Viladamat el dia de la seva Festa Major. Així que festa doble, però abans d’anar a la festa no em vull perdre el concert dels panxuts. Hi canta un bon amic de la infància, en Cesc, així que no m’ho vull perdre.!
Queen, ABBA, U2... la nit ha estat un no parar, els ”Panxuts” han aconseguit que tothom acabés ballant al Malaherba, abans Cafè Catalunya. Anar a l’Armentera és com anar a la meva infància, on els meus records es fonen entre amics que quasi no veus però que guardes en un lloc molt preuat dins el cor. 
Un bon principi de desconnexió. 


16/5/19

Esport en sèrie


No se si vosaltres sou del meu tipus. Vull dir d’aquells que es veuen fent esport activament quan es recorden de joves,  amb aquella sensació que tot allò d’abans es pot recuperar, tot i el greix acumulat a les cuixes, els glutis i a la papada.

Així que si sou dels que dilluns comenceu dieta per acabar-la dimarts que és quan comenceu anar al gym però dimecres ja no us podeu moure de tibetes, aquest post va per vosaltres.

A mi només m’agraden els esports on pots guanyar a algú altre. Mira sóc així. No em motivo si no hi ha un repte prou seductor com mirar al contrincant amb cara de “ho veus com acabaries menjant pols?”. No puc suportar aquella frase dels maratonians, runners, ciclistes i nadadors que “el repte és superar-se a un mateix”. Va home va..... que també em puc superar menjant hamburgueses (hi ha gent que ho fa).

Tinc 43 anys, operacions diverses de genoll (l’ambició de guanyar partits és el què té), 2 fills que m’han deixat feliç però amb una panxa no apte per a dansa del ventre (allà no belluga res) i un sobrepès important. Jo m’estimo tal i com sóc, no patiu, i  fa uns mesos vaig apuntar-me al gimnàs, el de tres lletres -no en vull fer publi-, convençuda que hi podia anar a més a més de pagar-ne la quota. En el moment de la inscripció, vaig preguntar a la noia de recepció si em podia ensenyar el gimnàs ja que no el coneixia. Després de buscar-me a la base de dades en el seu ordinador, em va respondre que hi havia estat apuntada tot un any, ara en fa 6. No en recordo res. Ni la zona d’aigües!

Així que morta de vergonya vaig prometre a una noia, la Jenni, que aquesta vegada tot seria diferent. TOT. I en realitat així ho va ser. Després de provar totes les classes hagudes i per haver vaig iniciar una història d’amor calenta, divertida i molt sexi amb la zumba. Anar seguint les passes i cremar calories a dojo! Mambo, bachata, una mica d’aeròbic i anar agafant el ritme sense immutar-me. Els quilets no acabaven de desaparèixer però ja em podia cordar les sabates sense ofegar-me. Si encara no l’heu provat només us puc donar aquest consell: estalvieu-vos la pose final,  i si la feu, no cal que us mireu al mirall. És sorprenent com arribem a tenir una imatge de nosaltres mateixos tan diferent a com és realitat. D’un dia a dos, de dos a tres i al final hi anava 4 dies a la setmana. Una proesa.

Després de Nadal, els meus genolls van començar a fer figa... I vaig haver de fer repòs durant un parell de mesos fins que la cosa tornés a la normalitat. Una condropatia rotuliana per fer zumba amb excés de pes.

Tornar al gimnàs a fer esport sense poder fer zumba és com aquell que va a fer un cafè després de deixar de fumar. Ja no té gràcia. Però la promesa a la Jenni i l’excés d’equipatge gràcil em van empènyer a intentar sortir de l’enamorament... però la zumba és molta zumba i el meu cos em demana salsa, què voleu que us digui. 

Vaig intentar nedar (em vaig comprar uns auriculars subaquàtics, que ara només fa servir el Xavi), vaig intentar l’aquagym, que és impossible si fas 1,50 m d’estatura i la piscina 1,20 m de profunditat (No ho proveu. Podeu morir). Així que a poc a poc vaig anar dilatant les meves visites esportives. La zumba em mirava darrera el vidre i era massa dur anar a passar desapercebuda entre les màquines i els homes musculosos, observant-la de lluny...

Netflix es va convertir en la meva via d’escapament. Arribar a casa i veure un capítol de la sèrie, aprofitant que els nens feien deures i amb l’excusa que necessitava veure-la en anglès per millorar l’idioma, va ser la forma amb la qual em vaig alliberar. El sofà va substituir les vambes i el pijama, les malles. Així de sexi!
  
Després de 2 mesos, les meves cames han tornat a la normalitat, el meu anglès ha millorat i he fet un pensament. Vull sentir-me bé amb mi mateixa. Vull poder cuidar-me i si la zumba no pot ser, haurà de ser una altra cosa.  

I he fet la següent reflexió: si t’enganxes abans a una sèrie de Netflix que a fer esport, per què no utilitzar una sèrie per a fer esport?

So...

Porto 5 dies anant al gym a fer cinta. Camino 45 minuts cada dia, que és el que em dura el capítol en VO de How to get away with a murder?

I la veritat és que, ara, anar a fer esport, no em costa gens.

Hi ha esperança!


PD: Gràcies Ivet per l'estilogràfica!