22/8/14

Destí Torroella de Fluvià. Dia 18


Hi ha coses a la vida que quan un és nen són formidables i quan un creix són un conyàs. La pluja. El dia no tenia res de bonic, excepte que som de vacances. Així que després d'esmorzar, hem esperat que la pluja amainés per anar a caçar cargols. Aquí a l'Empordà tot es caça, els cargols, els bolets, els refredats... 
Hem  sortit a caçar el què fos, però hem tornat amb 3 quilos de cargols i un quilo de fang. Ara mateix la casa està feta una m. Demà serà un altre dia.

 

Feia tan mal tenps que ens hem decidit per la sopa, més cuixa d'Indiot al forn (m'ha sortit un pèl dura) per dinar. 

Avii ha estat, com ahir, el dia de marejar la Dolça. No tenim massa a fer, la veritat i menys amb aquest temps.

Al vespre hem anat a sopar a Can Trona (el pare del que  ens lloga l'apartament.)  el dopar era espectacular. Les postres més si hi cap. 

Avui ha estat un dia avorrit, d'aquells que costen de passar. Sort que tinc d'en Xavi que ha sabut fer d'un dia gris un dia extraordinari.  Sobretot ples nens. 

21/8/14

Destí Torroella de Fluvià. Dia 17

Fins que no m'ha fet mal l'esquena no m'he llevat. Amb el que jo havia estat! Dos dies d'alta intensitat han estat suficients per sentir com el meu cos em suplicava descans. Així que he descansat i la meva família ho ha agraït. De fet he descansat tant que he dinat en pijama. L'única que no ha gaudit del nostre dia de descans ha estat la Dolça que amb tanta gent a casa i tan poc lloc per jeure ha anat marxant d'un lloc cap a l'altra cercant un trist racó de pau: impossible.
Com que tenim més temps per analitzar, sempre és durant l'estiu quan veiem a la Dolça més trista o més sola. Aquest any, a més a més, se suma el tema del Tití o sigui que estem una mica més pendents. I com cada any, a diferència de Barcelona, veiem gatets petits que podríem adoptar pel carrer. Ja l'altre dia els vàrem veure i sortir a buscar, però sense èxit. I avui, abans d'anar a comprar, que ha estat l'única activitat que ens ha fet sortir de casa, s'han plantat els tres preciosos gatets al pati de la casa de sota. 

En Xavi ha baixat i ha entrat al pati de la casa aprofitant que no hi havia ningú.  Portava una llauneta d'aquelles que fan les delícies dels felins més llepafils, com la Dolça. S'hi acostava i els 4 gatets marxaven. El blanc de les taques negres ja no hi era. Potser algú ja l'havia adoptat, potser no havia tingut sort. Després tornaven cautelosos i en Xavi esparcia el patè de lluny esperant que s'hi acostessin. Només ha aconseguit tenir-los a un metre. Són tan bonics. N'hi ha un de gris merengo que és un amor. Els altres fan cara de tristos.
Després d'una estona hem decidit que si els gatets venen ha de ser perquè volen, no forçats a venir per més amor que tinguem per donar-los. 
Parlant amb la veïna, que ens hem trobat abans de sortir, hem sabut que la seva gata, Magia, cada nit s'escapa i dorm a la porta de casa nostra. Es veu que coneix la Dolça. No sé com.
...
Per sopar ens hem pres el gaspatxo que he fet aquest matí i la millor truita de patates de tots els temps. L'hem fet emb els ous que van agafar de les gallines de ca la Tati, l'altre dia. Eren tan frescos que la clara i el rovell ha costat de separar-los.  A més a més feta a foc lent i amb carinyo, El millor dels ingredients. La truita l'ha fet en Xavi sota l'atents mirada de dos personatges que presideixen la taula. 



20/8/14

Destí Torroella de Fluvià. Dia 16

Tot i tenir prevista una excursió al Pantà de Boadella, el temps ens ha jugat una mala passada. Plovia. Així que després de donar-hi unes quantes voltes, nens cridant al voltant i folletons diversos (semblava certament com quan vas a escollir una excursió a l'hotel en qüestió, que se't presenten els touroperadors de torn i t'atabalen amb les diferents propostes per viure i gaudir de l'entorn) hem triat l'excursió a a les Gorges de Fou a Arles (novament França). Hem anat per carretera nacional fins que arribats a La Jonquera, la carretera s'estrenyia deixant un únic carril que no es movia. Camions, caravanes, cotxes aturats camí de la frontera ens han permès veure
que a La Jonquera hi ha el Museu Memorial de l'Exili, per exemple, així con molts camions i molts clubs anb molts camions aparcats. 
Hem intentat sortir de l'embut canviant el camí. Cap a l'autopista. Així que cercant-la hem fet visita exprés, en cotxe, per les entranyes de la vila. Sempre havia dit que les ciutats on hi passa un riu tenien un carisme especial fins que he vist La Jonquera per dins. No són totes les ciutats.

Quan hem arribat a les Gorges els núvols s'obrien. Semblava que el temps ens donaria una treba. La més menuda, la Jana, havia de dinar, així que fet i fet hem entrat a les 14h. El passeig per les gorges és molt bonic. Una vegetació densa, humida i espessa et feia pensar que estaves més aviat en una selva, però no. Estàvem al Pirineu Oriental, a la serra de l'Albera. Ens han posat un casc per entrar i apa a fer gana. Els corriols d'aigua han donat forma a la roca com si fossin escultors de marbre. La pedra fina i polida ha despertat la imaginació dels més petits, que somniaven tirar-se seguint els tobogans naturals. Hi ha excursions per gaudir-ho així. Se'n diu fer canyoning, però són a partir dels nou anys. 


A mitja visita la pluja ha tornat amb més força, cosa que ha escurçat l'excursió. Era difícil gaudir d'aquell paratge amb pluja, però segur que la bellesa que li hem trobat és diferent a la d'un dia de sol. 
A diferència de fa uns dies, no ens han tancat la cuina o sigui que hem dinat, tot i ser passades les 3 de la tarda. 

La pluja anava canviant la intensitat, però sense cedir. Així que hem cancel·lat la resta de l'excursió, tot i que no teníem pla definit per després de dinar. 

Arribar a casa en un dia de pluja i cansats ens ha permès gaudir de la mandra. Sí, sí, tot i els nens. Ells han jugat a cartes i en Xavi i jo ens hem dedicat a la fer un son entre el run run de la Dolça i les seves carícies. Avui la Dolça jugava amb els meus rínxols. Ens miràvem de ben a la vora, podia veure'm reflectida en els seus ulls. I em tocava la

 

cara amb les seves potetes. És la primera vegada què ho fa i m'ha agradat molt. Crec que a la Dolça també...

Hem sopat a casa de l'Ivan. Ell és arquitecte, així que la casa és espectacular. Tot i que tenen la cuina somniada per qualsevol em quedo amb la companyia. Hem tingut una vetllada deliciosa. 



19/8/14

Destí Torroella de Fluvià. Dia 15

Sempre hi ha un moment durant les vacances que t'adones que això no és per sempre. Que en algún moment hi hauràs de tornar. Fa anys que sempre, durant les vacances he tingut la sort de pensar en un projecte nou. Fa 3 anys, una trucada de Tati Sisquella, en pau descansi. Fa 2 anys en Quim Morales va tenir un pensament similar, però diferent. L'any passat un projecte empresarial en perspectiva, i així va acabar, en perspectiva. O sigui que aquest any a falta de trucades i projectes aliens començo a pensar en un projecte propi.  De moment és un pensament.

El dia de sol d'aquest matí tenia un destí predefinit. Anàvem a casa d'en Jair i l'Agnès. Viuen en un lloc tranquil, en una casa molt xula. Segons l'Arnau, perquè té dues portes per arribar al mateix lloc. En Jair amb la voluntat dels millors amfitrions ens ha rebut amb unes patates braves, espectaculars. Si no ho dic en mata (crec que només les ha fet per sortir al merilanding)


Hem fet unes rises, unes birres, una barbacoa. En Jair té una imatge de destraler que no es correspon amb la realitat. Així de prop i en confiança, veritablement sembla un vedell. M'ha donat força confiança amb el projecte entre mans. En sap un pou. 


Quan l'Agnès m'ha dit que ens banyaríem a la piscina, m'he imaginat una altra cosa. Ni millor ni pitjor. Una altra cosa:


Però està clar que el tamany no importa!

Al vespre hem anat a ca la Tati, la meva amiga empordanesa. Mira que treballen i van morts! Però tot i així ens han convidat a sopar uns "chuletons" espectacularment grans. La pedra que havia d'acabar rogent per poder acabar de coure el xuletó no ha acabat d'estar llesta, però mo calia. Ens agrada més avuat crua. Hem tornat amb els ous i les llimones de collita pròpia. Tant de l'Agnès com de l'Albert. 

Anar a ca la Tati és com anar a casa un germà. Sempre hi vas a gust. Sempre. Tinc molta sort de ser amiga de la Tati i l'Albert. Són un exemple de bona gent.  Encara que només sigui per un vespre val la pena estar prop d'ells. A l'Empordà. 


18/8/14

Destí Torroella de Fluvià. Dia 14

El dia demanava mandra a crits i malgrat la insistència dels nens hem posposat la platja per la tarda. Ha estat fàcil perquè avui era el dia de pesca. Sempre hi ha un dia a l'estiu que seguint l'estel·la de la iaia anem a pescar. Forma part de la tradició. Quan erem petits, anar a pescar era un costum. Així que tots hem passat per l'art de muntar la canya: fil, plom, mosquetó, ham i cuc. El cuc és un dels secrets més ben guardats dels pescadors, però avui compartiré un dels secrets que ens va ser confessat pel Sr. Baliarda, en pau descansi: Si vols pescar i no tens cuc. Agafa la canya i ves a la platja. A la sorra, on trenquen les onades, hi ha uns foradets. 


Si fas un forat d'un pam de profunditat sota aquests foradets i esperes que l'onada l'ompli d'aigua veuràs com despunten uns filaments brillants. Tenen un color platejat i vermell. Us ho posaré fàcil. Són així: 


Aquest és el menjar natural dels peixos de la platja de Sant Pere Pescador. També en vàrem caçar a Empúries, però no estan a trenc d'ona. Són sota els rocs i són llombrius.

A diferència de l'any passat, entre en Sergi, l'Arnau, en Xavi, la Berta, la Mònica, la Guida (la filla de la Mariona), la Júlia (la filla de l'Ivan i la Raquel), la Raquel, l'Ivan, en Carles i jo mateixa hem pescat uns 30 peixos: dorades, oradelles i sards. El millor pescador de la colla, per tamany i espècie ha estat en Sergi, que també ha estat qui ha obert la veda. Diu la Mònica, la seva mare, que té una flor al cul. Jo crec que és la il·lusió que posa en les coses. Però potser sí.

Avui el dia havia començat sense pressa. He gaudit de la meva Martina. La veritat és que si tingués 6 anys voldria ser la seva millor amiga. Però, això ja no em toca. És tan còmica i divertida que et fa petar de riure amb qualsevol excusa. Avui, per exemple, l'hem deixat tancada a fora, a la terrassa, sense voler i en comptes de plorar, què dius! S'ha posat a imitar-nos com ho faria un mim. En serio que és fora de serie. De vegades no fer res et porta a viure aquestes petites coses, les que deia en Serrat, que si no estàs de vacances et perds. Quina llàstima.

Els peixos ja els portem dins. En Xavi s'ha dedicat a fer barbacoa perquè els 13 peixets que ens tocaven bé s'ho mereixien. SOPARET DELICIÓS



17/8/14

Destí Torroella de Fluvià. Dia 13

Avui hem donat la benvinguda al Sol. Una trucada del Jair (el company d'en Xavi) ens ha fet adonar que estàvem en diumenge. O sigui que era dia de mercat de segona mà a Torroella. 
Mentre passejava entre abrics, calces, quinquers, raquetes, i xips diversos he arribat a la conclusió que l'ésser humà és l'únic animal capaç d'arreplegar més del què li falta. Suposo que això forma part de l'encant d'aquests mercats. Un acumula i acumula i amb un brot de lucidesa decideix vendre's fins i tot l'ànima per sentir-se lliure. Potser nou.

Després hem anat a dinar tots junts a casa dels pares de la Mònica (la dona del meu germà). Hem agafat 3 pollastres a l'ast i ens hem deixat emportar pels segons que a l'estiu passen amb una cadència diferent. Més lenta. Estar amb la família ajuda a sentir-se tranquil, sense etiquetes o les de tota la vida. Reunir-se amb la família vol dir riure per no saber compartir una hamaca, ballar per tirar-se en fila a l'aigua, veure rostir-se la Mònica al sol, discutir amb en Carles, com a esport (potser com a advocats ens hauríem guanyat millor la vida). Hi ha un moment a l'estiu que el notes dins, que et sents bé, relaxa't, desconnecta't i gaudeixes quan veus els teus fills jugant amb els cosins, com si fossin els millors amics. Tirant-se a l'aigua, jugant a pirates, a policies, a indis, a nines i a ballenes, mentre els observàvem tot comparant-nos amb quan erem petits. La veritat és que triar un lloc de vacances a prop de la família paga molt la pena quan vius aquests moments!


Fins i tot el Coqui, el gos de la meva mare adoptat pel meu germà, ha volgut compartir piscineta amb els nens. Qué divertit!

Finalment, al vespre hem decidit anar a sopar amb part de la colla de la infància. Ja no tenim tanta relació com abans, però els moments de la infància són com cola d'impacte, mai més te'n desfàs.

Una bona decisió per acabar un bon dia.