22/6/17

De viure i sobreviure

Sentia el vent a la cara mentre mirava aquell prat daurat on les espigues ballaven al so de les ones que només Van Gogh podia veure. No tenia res a fer i malgrat això el seu cap només imaginava projectes, fites, objectius, propòsits i mil i una tàctica per assolir-los. Projectar. Allò era el que la feia feliç. Projectar. Imaginar un món millor pels altres. Que tenies una petita sabateria, doncs el seu cap la transformava en una gran boutique al centre de Manhattan. Que se li acostava algú amb poc entusiasme i un gran talent per dibuixar, doncs el traslladava a una galeria a Montmartre, pintant amb colors vius i rebent a grans marxants. Que a ell només li agradaven els animals, doncs el vestia amb un anorac i l'embarcava en un vaixell de Green Peace. Projectar. Un do que no sabia ni que tenia. Era capaç de creure en tots els somnis i en totes les persones fins a convèncer a qualsevol que aquell era el seu camí a la vida. Que fàcil era veure-ho en els altres. El seu do era la generositat. Donava i esperava rebre, però la vida era injusta. De tot allò que havia aconseguit en els altres, per ella no se'n quedava res. Una guspira de felicitat i una mica d'ego per omplir la bota en les hores baixes. Sense cap mena de dubte, quan pensava en ella mateixa es veia buida. No hi trobava res. Ni interessant ni prou útil per agafar el fil i fer-lo volar com feia amb les històries, vides i somnis dels altres.
En aquell prat, sentia la soledat i la grandesa a porcions iguals. El silenci i la natura l'acompanyaven quan de sobte el terra es va obrir i se la va empassar ben endins. La sorra no la deixava respirar i sentia l'ofec incessant. Les pulsacions es van disparar i el seu instint més primari, el de la supervivència, van fer bellugar les mans a la cerca de la llum del sol que havia desaparegut del tot. Esgarrapava la terra que s'anava acumulant sota les ungles, fins i tot sentia com alguna se li trencava. Va pujar la cama i va fer força sobre una cosa dura que li va semblar una pedra. Va pujar una mica tot el cos, però quasi no li quedaven forces. Seguia movent el seu cos mentre que el seu cervell només cercava la manera d'escapar. De sobreviure.
Un dit. Va sentir com l'anular sentia la fresca de la superfície quan ja no li quedava cap alè als pulmons. Va aconseguir treure la mà sencera i es va fer un forat amb el colze per poder posar el cap dins i, com si d'una flor es tractés, treure el nas i respirar. Aaaah! Va sospirar. A poc a poc, va desenterrar tot el seu cos i es va estirar panxa enlaire. Al damunt, només hi tenia les espigues que seguien ballant i el cel més blau que mai havia vist abans. Va somriure. I va pensar que era l'espectacle més bonic que recordava haver vist mai. I va ser conscient que mai haguera pogut veure el color d'aquell cel, amb tanta bellesa si no hagués estat a sota terra, per uns instants, dient adéu a la vida.