Avui el despatx el trobo amb més pols de l'habitual, deu ser que els gats per aquí no passen. Des de fa un parell d'anys a casa hem canviat la pols pels pèls. Tota una altra cosa, on vas a parar! Si sóc a casa no és pas que estigui malalta, no. És que els meus caps han decidit que havia de fitxar per una empresa amb més cara i ulls que la seva. Una d'aquelles empreses que han sabut aprofitar la crisi per créixer i professionalitzar-se. Així que m'han donat cartes de recomanació, un bon pessic per afrontar el Nadal i una carta especialment dirigida a aquesta empresa. Potser la coneixeu, ja que sovint surt al diari. INEM.
Doncs bé, després de demanar-los hora, sí sí, com quan vas a fer-te el DNI, creuo Barcelona en bicicleta, em comuniquen que he de retrocedir un parell de quilòmetres d'on venia, per acabar dient-me que encara estava de vacances i que, és clar, el més lògic és disfrutar-les. Així que després de 3 intents he aconseguit entrar-hi. L'última vegada que hi vaig anar hi havia moltíssimes més cues, suposo que ara ja estan tots col·locats. Tot era fosc i es respirava tristor. Ara més aviat s'hi respirava, com ho diria, avorriment. Una sala amplíssima, unes 50 taules numerades amb un rètol lluminós perquè es poguessin veure des de l'entrada, unes 20 cadires d'avant d'una pantalla on ens assèiem i com si fóssim galgo a punt de llebre, en el moment de veure aparèixer el número que teníem, suat, a la mà corríem cap a una de les taules que s'il·luminava. Sí, talment com si fos el bingo.
A0058 surt en pantalla, m'aixeco i em disposo a caminar amb decisió cap a la taula en qüestió. Després d'uns 3 metres m'adono que amb les presses d'agafar el casc de la bici, la jaqueta, els papers i la bossa de l'esmorzar que m'havia fet el meu marit per si de cas se'm feia tard, ja no recordo quin coi de taula em tocava, així que reculo per tornar a veure la pantalla i és llavors quan sento que una veu em diu: és aquí! El A0058 és aquí. Així que li he agraït amb un somriure i m'he assegut. La senyora en qüestió devia ser petita a jutjar per les seves mans i aquells bracets que en prou feines arribaven al teclat. Pitjava les tecles amb dos ditets i per fer l'arrova creuava els braços posant la mà esquerra sobre el Alt Gr i la dreta sobre el 2. Una cosa diferent.
D'aquella trobada he après moltes coses: A 50 anys la Menopausa ja treu el cap, però no es considera menopausa fins que no passa un any de retirada de la regla., que sempre va bé tenir tàmpax a mà, perquè a l'Araceli, la senyora petita, una vegada li va passar que anant a un casament a Lleida, perquè hi té família, el mateix dia, estant allà perquè havien triat estar-se en un hotel, sort que en portava dos, perquè es va despertar mullada i portava les claces negres i no sabia si li passava res i quan va anar al lavabo va veure que li havia vingut la regla i que és clar, llavors els tampax li van venir molt bé, que tot i ser dissabte i estar tot obert va ser molt cómode tenir-los a sobre i no haver d'anar al súper que tenia a la cantonada del mateix carrer de l'hotel. Que amb dos tàmpax n'hi va haver prou i això que va tornar a l'hotel a les 5 del matí i que la música encara seguia a tot drap i que va ser una festa molt maca i la núvia anava molt guapa. També vaig a aprendre que en aquesta vida hi ha qui tria tenir molts fills però que ella havia triat tenir-ne un perquè ella ja no en volia, i mira que li havia dit al seu marit: si te casas conmigo puede que yo no quiera tener hijos, que lo sepas. Però ella s'hi va casar i al cap d'un temps es va quedar embarassada i va parir a la Clínica Sagrada Família molt bé i tot va anar molt bé, perquè la seva ginecóloga té llargues cues sempre. Que "mujer prevenida vale por dos!" I que si he de demanar hora a la ginecóloga en demani dos, per si de cas el dia que em toca tinc la regla, perquè encara que sigui jove se'm pot descontrolar i més si estic nerviosa.
També sé que tinc un bon currículum i que segur que hi haurà empresari que em vulgui en el seu equip, que el millor que puc fer és donar-me d'alta on els empresaris busquen treballadors, en portals com LinkedIn i Milanuncios.com (jo em pensava que era un portal de compra-venta).
Finalment he après que no se sent més sol qui més sol treballa perquè la necessitat de l'Araceli de comunicar-se, d'explicar la seva vida em va fer pensar que devia estar molt sola, malgrat el marit, el fill i els més de 50 companys que l'envoltaven. Que tinc una bona capacitat per escoltar i que genero confiança als qui m'envolten i que deu ser important en un món superficial trobar-se amb persones com jo que intuïm quan hem de callar perquè l'altre necessita més xerrar.
I, per acabar, he confirmat que el SOC és un servei obsolet per trobar feina però vital per aconseguir la prestació que em permetrà escriure durant uns mesos. Qui sap, potser és un Up selling!
Doncs bé, després de demanar-los hora, sí sí, com quan vas a fer-te el DNI, creuo Barcelona en bicicleta, em comuniquen que he de retrocedir un parell de quilòmetres d'on venia, per acabar dient-me que encara estava de vacances i que, és clar, el més lògic és disfrutar-les. Així que després de 3 intents he aconseguit entrar-hi. L'última vegada que hi vaig anar hi havia moltíssimes més cues, suposo que ara ja estan tots col·locats. Tot era fosc i es respirava tristor. Ara més aviat s'hi respirava, com ho diria, avorriment. Una sala amplíssima, unes 50 taules numerades amb un rètol lluminós perquè es poguessin veure des de l'entrada, unes 20 cadires d'avant d'una pantalla on ens assèiem i com si fóssim galgo a punt de llebre, en el moment de veure aparèixer el número que teníem, suat, a la mà corríem cap a una de les taules que s'il·luminava. Sí, talment com si fos el bingo.
A0058 surt en pantalla, m'aixeco i em disposo a caminar amb decisió cap a la taula en qüestió. Després d'uns 3 metres m'adono que amb les presses d'agafar el casc de la bici, la jaqueta, els papers i la bossa de l'esmorzar que m'havia fet el meu marit per si de cas se'm feia tard, ja no recordo quin coi de taula em tocava, així que reculo per tornar a veure la pantalla i és llavors quan sento que una veu em diu: és aquí! El A0058 és aquí. Així que li he agraït amb un somriure i m'he assegut. La senyora en qüestió devia ser petita a jutjar per les seves mans i aquells bracets que en prou feines arribaven al teclat. Pitjava les tecles amb dos ditets i per fer l'arrova creuava els braços posant la mà esquerra sobre el Alt Gr i la dreta sobre el 2. Una cosa diferent.
D'aquella trobada he après moltes coses: A 50 anys la Menopausa ja treu el cap, però no es considera menopausa fins que no passa un any de retirada de la regla., que sempre va bé tenir tàmpax a mà, perquè a l'Araceli, la senyora petita, una vegada li va passar que anant a un casament a Lleida, perquè hi té família, el mateix dia, estant allà perquè havien triat estar-se en un hotel, sort que en portava dos, perquè es va despertar mullada i portava les claces negres i no sabia si li passava res i quan va anar al lavabo va veure que li havia vingut la regla i que és clar, llavors els tampax li van venir molt bé, que tot i ser dissabte i estar tot obert va ser molt cómode tenir-los a sobre i no haver d'anar al súper que tenia a la cantonada del mateix carrer de l'hotel. Que amb dos tàmpax n'hi va haver prou i això que va tornar a l'hotel a les 5 del matí i que la música encara seguia a tot drap i que va ser una festa molt maca i la núvia anava molt guapa. També vaig a aprendre que en aquesta vida hi ha qui tria tenir molts fills però que ella havia triat tenir-ne un perquè ella ja no en volia, i mira que li havia dit al seu marit: si te casas conmigo puede que yo no quiera tener hijos, que lo sepas. Però ella s'hi va casar i al cap d'un temps es va quedar embarassada i va parir a la Clínica Sagrada Família molt bé i tot va anar molt bé, perquè la seva ginecóloga té llargues cues sempre. Que "mujer prevenida vale por dos!" I que si he de demanar hora a la ginecóloga en demani dos, per si de cas el dia que em toca tinc la regla, perquè encara que sigui jove se'm pot descontrolar i més si estic nerviosa.
També sé que tinc un bon currículum i que segur que hi haurà empresari que em vulgui en el seu equip, que el millor que puc fer és donar-me d'alta on els empresaris busquen treballadors, en portals com LinkedIn i Milanuncios.com (jo em pensava que era un portal de compra-venta).
Finalment he après que no se sent més sol qui més sol treballa perquè la necessitat de l'Araceli de comunicar-se, d'explicar la seva vida em va fer pensar que devia estar molt sola, malgrat el marit, el fill i els més de 50 companys que l'envoltaven. Que tinc una bona capacitat per escoltar i que genero confiança als qui m'envolten i que deu ser important en un món superficial trobar-se amb persones com jo que intuïm quan hem de callar perquè l'altre necessita més xerrar.
I, per acabar, he confirmat que el SOC és un servei obsolet per trobar feina però vital per aconseguir la prestació que em permetrà escriure durant uns mesos. Qui sap, potser és un Up selling!
