A les 8h ha sonat el despertador (sí, sí DES PER TA DOR) per què el Xavi tenia una cita amb els seus companys i el seu públic. Avui al Teatre Municipal de Girona ha estat una jornada d'aquelles que et posen les piles. Tots tornaven de vacances. Un color de pell i de cabell diferent, més bru, més clar, els delatava. Però transmetien il·lusió. Tots els programes comentaven la importància del moment històric que tindriem la fortuna de gaudir els propers 3 mesos a Catalunya. Un procés en marxa i moltes ganes de viure'l, però sobretot de narrar-lo. Coneixent com coneixo als periodistes estic segura que aquesta tornada ha estat menys fatídica.
Hem arribat quan la gala ja havia començat per culpa del navegador que ha decidit fer-nos una visita turística per Girona per calmar els ànims abans de l'estrena. Així que quan hem trobat un aparcament hi hem entrat sense fixar-nos ni en on erem. Com dos idiotes miràvem el móbil intentant endevinar el trajecte a seguir. Finalment hem acabat per utilitzar la millor de les tecnologies que s'han utilitzat mai: la pregunta a ls gent dle carrer. A la primera, ja l'hem encertat. Un noi (que la Martina ha trobat molt guapo) ens ha indicat el camí. En 5 minuts ja hi erem. A platea ja estaven els meus sogres esperant-nos, guardant lloc.
Després de l'espectacle, tots els presentadors han gaudit de converses amigues amb els companys, que no veuen des de fa setmanes. En Xavi, però ha decidit entregar-se al seu públic. Sempre ho fa. Jo crec que no hi ha ningú que tingui més clar que el seu pa és gràcies al seu públic.
També he vist l'Òscar Dalmau i en Jordi Basté dedicant-se a la gent que fascinada volia saludar en persona les veus amigues.
...
Sabent que havíem d'anar a Girona i que estava a les meves mans triar restaurant no m'hi vaig pensar dues vegades, un missatge via Telegram (és més segur) a la meva experta gastronòmica de capçalera. La Nuni Cuinetes (http://cuinetes.bloks.cat )em va posar al dia de la gran oferta gastronòmica que ofereix la ciutat de Girona. Tot i que la seva primera opció va ser el Bubble Gastrobar, finalment vàrem decidir-nos pel restaurant Can Marquès. Volíem alguna cosa tradicional i de tota la vida.
La taula estava reservada per les 14h però a la una ja hi erem. Com que el restaurant està davant el mercat de Girona hem decidit esperar-nos asseguts en un banc de fusta. Sempre hi ha vida i es distret mirar un mercat. Però teníem ganes de caminar i la curiositat per veure'l de dins ens ha portat a entrar-hi. A tots menys als avis. Una vegada dins ens han entrat ganes de tastar-ho tot. Quina pinta!!!
Hem comprat secallones i olives garcides i les hi hem portat improvitzant un aperitiu al carrer. Els avis s'havien llevat a 2 quarts de 7 per venir des de Cambrils, així que els pobres no tenien ni esma. Fins i tot el meu sogre s'ha près una pastilla perquè es pensava que estava malalt.
A les 14 en punt hem anat a Can Marquès, un lloc que no ha evolucionat perquè no li ha estat necessari. Tot, TOT, el que fan és boníssim. Crec que si cuines així, l'evolució és innecessària. A més a més a un preu més que asequible (15€ per persona, tot inclòs).
Després de dinar patíem d'atacs de son. Un bon àpat és el que té. Així que arribats al pont de pedra hem vist el trenet que fa la visita turística pr la ciutat i seduïts pel truc truc i els còmodes seients encoixinats, hem pujat.
Un vol amable que et permetia gaudir d'aquesta ciutat que enamora, sense pressa, sense cansament, observant-la, sentint-la.
L'avi Jaime ja tornava a estar en plena forma. Així que novament al Pont de Pedra hem decidit anar al Rocambolesc. Una gelateria que signa el petit dels germans Roca, del celler de Can Roca. La botiga, petita i encantadora, transmet màgia i tenia aquell punt naïf dels decorats antics de les pel·líciles de Disney. Ens hem pres el que més ens ha cridat l'atenció i és que els gelats sempre entren per la vista. Un entrepà de briox calent farcit de gelat. Una autèntica delícia.
El dia estava resultant més que complet, però encara quedava el sopar de fi de festes a ca l'Ivan. Hem organitzat una barbacoa, he portat gaspatxos i uns aperitius, el Carles el beure, la Marta les postres i la carn l'Ivan. Una vetllada, com sempre plàcida, entretinguda, tranquil·la. Però avui com a quelcom especial i únic (com els dies de calor d'aquest estiu) hem deixat que els nens es banyessin pels volts de les 12 de la nit. L'hora bruixa ha captivat als pares que s'han llençat a l'aigua engrescats pels nens. Sense cap mena de dubte una experiència màgica pels menuts. Se sentien com un adolescent el primer dia que surt per la nit.
De sobte he oblidat que falten dos dies per tornar-hi i que això té un final. De sobte només m'ha importat passar-m'ho bé. Així que tot és qüestió d'actitud.
