Merilanding on tour: Festa

Sé que us preguntareu perquè fa dies que no escric el Merilanding. La resposta és 40. En Miquel organitzava una súper festa sorpresa per la Nuni, que en feia 40. Com que ella és lectora del Merilanding, vaig decidir posposar uns dies el dietari... i no sabeu com m’ha costat posar-me al dia.

L’any passat, les vacances lluny del mar, em van costar. És clar que les vam aprofitar poc i es van acabar amb la inesperada malaltia de la mare. Així que crec que estic en deute amb les Guilleries, les singles i tota la bona gent que l’any passat ens van acollir amb tant d’amor.  Per això, quan en Miquel ens va proposar un cap de setmana de celebració no ho vam dubtar ni un moment. La paraula celebració és màgica per a nosaltres, estem a totes. 

La festa era dissabte, però vam aprofitar divendres per anar a veure en Quim i la seva família a Tavertet. És un clàssic dels estius. La sorpresa va ser conèixer la Lara, l’Àlex i en Gerard, el seu fill. Una família bonica perquè sí. És sorprenent la capacitat del ser humà per fer noves amistats i la poca disposició que hi tenim, ben mirat. Conèixer la Lara ha estat una bona sorpresa de vida. Potser perquè no m’ho esperava o potser perquè és una noia fabulosa, el dia se’ns va fer curtíssim. La Sara, la Lara i jo vam conversar i conversar i conversar fins que la nit ens va atrapar i ells van decidir marxar (l’hora d’estètica és sagrada i més si és abans de vacances).

Dissabte ens vàrem aixecar a les 5 del matí de calor! Sí, sí, a Tavertet. Vam sortir al prat a les 7 i ens vam asseure, en Xavi i jo, a les hamaques de fora que encara regalimaven aigua del rec automàtic. Jo vaig deixar que la fresca em penetrés fins que la son em va tornar a venir i vaig poder dormir dues horetes més. No era la millor avantsala d’una festa i es va notar. Crec que estàvem desinflats i cansats i no ho vam donar tot com era d’esperar.

Havent dinat, vam anar a Cantonigròs i vam deixar les maletes a l’hostal. Vam dormir una estoneta i ens vam preparar per la festa.

La casa de la Nuni i en Miquel a Cantonigròs té un prat que no es paga. Mirant de front hi tens un turó darrera del qual s’hi amaguen muntanyes dolces que van agafant alçada a mida que tu vas perdent visió. El verd s’imposa, però amb aquesta calor una catifa de fulles grogues que el desmai ha anat deixant prematurament reposen a terra fent que se t’amaguin els peus en caminar. A la dreta hi trobes uns cavalls que pasturen. Ningú els munta. A la dreta el prat continua i intueixes el camí dels enamorats passant per darrera de totes les cases amb els seus prats, horts i patis.

De 17 a 18 hores hi havíem de ser. A les 19h arribaria ella, en teoria de sorpresa. En Miquel no va dissimular prou bé, es veu. Ens vam anar aplegant, coneguts i desconeguts, units per l’emoció. A mi m’agraden les sorpreses perquè també penso que aquells que la preparen comparteixen l’emoció del qui celebra.

A les 19h va arribar i la festa va començar. Menjar i beure, no podia ser de cap altra manera, la majoria dels assistents es guanyen la vida amb la cuina, el menjar, o el tastar i escriure-ho. La majoria tenen un blog on la cuina és la protagonista. Vaig conèixer gent que només coneixia a través de la xarxa, com la Txell Pi i la seva família, que em va encantar (quins twins!). Però la sorpresa, per a mi, va ser conèixer la Magda. Una noia senzilla i divertida, que no venia del món de la cuina, sinó de l’escriptura. Bé, amb la Nuni es coneixien d’un taller de narrativa amb l’Eva Piquer. Amb tres frases jo ja sabia que havíem connectat i ella també. Les relacions humanes que neixen de l’espontaneïtat són més autèntiques perquè no amaguen cap interès, simplement ocorren, però tenen el perill d'esvair-se tan ràpid com han arribat perquè encara no tenen cimens.

La vetllada es va allargar fins que els nostres cossos van dir prou. Vam tornar a l’habitació de l’hostal on hi dormíem els 4. Vam obrir el balcó de bat a bat, volíem sentir la fresca. Vam sortir a mirar la lluna que platejava els prats que malgrat la foscor es podien veure perfectament i la son ens va alliberar del cansament acumulat.

Diumenge va ser un d’aquells dies que jo en dic de traspàs. Post festa, tothom de bon rotllo i amb molta son, vam tornar a Tavertet, però aquesta vegada sense secretisme i amb tota la colla que ben bé omplíem tota la piscina. Vam ser els únics (En jordi i la Carme van poder sortir-ne beneficiats) de no pagar en arribar a Tavertet. Sabíem que l’Estrella ens hi esperava. I ella ja ens coneixia. Li vam dir que anàvem a casa del Quim i així va ser com ens va deixar passar. Vam ser l’enveja de tots. No perquè ens haguéssim estalviat l’euro, sinó per la caminada que no hauríem de fer per tornar a buscar el cotxe quan el sol cau a plom.

Després de dinar uns pollastres, vam allargar la sobretaula (altra vegada al prat deliciós) fins que la tornada a Barcelona ens esperava. Vam recollir, ens vam acomiadar amb la promesa de tornar-nos a veure aviat i vam agafar el cotxe per retrobar-nos amb la ciutat buida.

Dilluns treballava pel partit (Demòcrates de Catalunya) i es presentava una campanya que havíem parit i que volíem ensenyar al món. Dimarts, el tour ens portaria cap a Cambrils, altra vegada el mar. El meu mar.

Animals i racionals?

Fa 5 anys que hi dono voltes i encara no he trobat una resposta que em satisfaci. Què porta a una persona a fer patir a una altra? Què sent? Què pensa que passarà? O, què no pensa? O, és simplement una satisfacció personal? O, es una demostració social de la pròpia força?

No ho sé. 

Perquè es produeixi una situació de bullying és necessari que els astres es conjurin. Encara que no ho sembli per les estadístiques (1 de 4 nens a l'escola ho pateix)... Necessitem una situació concreta, un estat d’ànim concret, una persona que necessita imposar-se a una altra i una persona que en sentir-se imposada, pateix i no és capaç de combatre el seu patiment. També necessitem uns espectadors impassibles (o no) que no han pagat ni entrada ni crispetes per veure l’espectacle. Finalment podríem posar un entorn (escolar, laboral, familiar o amagat) i una reiteració en el temps. 

 Sense que aquests elements no s’alineïn és poc probable que parlem de bullying, però encara i així... per què?

A mi no m’agraden les etiquetes perquè simplifiquen les coses que difícilment es poden simplificar i, a més a més, em semblen injustes –sempre hi ha qui s’ensaca on no hauria de ser-hi-, però el que està clar és que per una banda sembla que hi ha gent amb menys empatia per comprendre el mal en els altres i gent menys capaç de defensar la seva pròpia voluntat. Sense oblidar que hi ha gent menys capaç d’entendre que allò que veu no és una peli de sèrie b de dissabte a la tarda.

Sense cap mena de dubte, després de donar-li moltes voltes, crec que l’única cosa que sé és que el bullying és una conseqüència exacte de l’augment de la nostra visió individualista de la societat. Allò de “vaya yo caliente...” perquè és això el que ens fa incapaços de sentir pels altres i a la vegada malinterpretar la pròpia voluntat. Per tant, per combatre aquesta xacra és necessari que comencem a examinar les conductes pròpies (adults i nens) i a comprendre que la diferència no només és l'evident, sinó el necessari. L’ésser humà ha de ser capaç no només de viure sinó de conviure i això passa per seguir unes normes, aplicar-les i a acceptar la diferència com a part necessària per a fer funcionar la societat.

Si no aconseguim fer aquest exercici, serem els únics animals que s’extingiran per no comprendre que formaven part d’una única espècie, la "racional".

Destí Torroella de Fluvià. Dia 25

Està clar que això s'acaba, però amb una bona actitud tot pot semblar interminable. Tot. 

A les 8h ha sonat el despertador (sí, sí DES PER TA DOR) per què el Xavi tenia una cita amb els seus companys i el seu públic. Avui al Teatre Municipal de Girona ha estat una jornada d'aquelles que et posen les piles. Tots tornaven de vacances. Un color de pell i de cabell diferent, més bru, més clar, els delatava. Però transmetien il·lusió. Tots els programes comentaven la importància del moment històric que tindriem la fortuna de gaudir els propers 3 mesos a Catalunya. Un procés en marxa i moltes ganes de viure'l, però sobretot de narrar-lo. Coneixent com coneixo als periodistes estic segura que aquesta tornada ha estat menys fatídica. 

Hem arribat quan la gala ja havia començat per culpa del navegador que ha decidit fer-nos una visita turística per Girona per calmar els ànims abans de l'estrena. Així que quan hem trobat un aparcament hi hem entrat sense fixar-nos ni en on erem. Com dos idiotes miràvem el móbil intentant endevinar el trajecte a seguir. Finalment hem acabat per utilitzar la millor de les tecnologies que s'han utilitzat mai: la pregunta a ls gent dle carrer. A la primera, ja l'hem encertat. Un noi (que la Martina ha trobat molt guapo) ens ha indicat el camí. En 5 minuts ja hi erem. A platea ja estaven els meus sogres esperant-nos, guardant lloc. 

Després de l'espectacle, tots els presentadors han gaudit de converses amigues amb els companys, que no veuen des de fa setmanes. En Xavi, però ha decidit entregar-se al seu públic. Sempre ho fa. Jo crec que no hi ha ningú que tingui més clar que el seu pa és gràcies al seu públic. 

També he vist l'Òscar Dalmau i en Jordi Basté dedicant-se a la gent que fascinada volia saludar en persona les veus amigues. 

...

Sabent que havíem d'anar a Girona i que estava a les meves mans triar restaurant no m'hi vaig pensar dues vegades, un missatge via Telegram (és més segur) a la meva experta gastronòmica de capçalera. La Nuni Cuinetes (http://cuinetes.bloks.cat )em va posar al dia de la gran oferta gastronòmica que ofereix la ciutat de Girona. Tot i que la seva primera opció va ser el Bubble Gastrobar, finalment vàrem decidir-nos pel restaurant Can Marquès. Volíem alguna cosa tradicional i de tota la vida.

La taula estava reservada per les 14h però a la una ja hi erem. Com que el restaurant està davant el mercat de Girona hem decidit esperar-nos asseguts en un banc de fusta. Sempre hi ha vida i es distret mirar un mercat. Però teníem ganes de caminar i la curiositat per veure'l de dins ens ha portat a entrar-hi. A tots menys als avis. 

Una vegada dins ens han entrat ganes de tastar-ho tot. Quina pinta!!!

Hem comprat secallones i olives garcides i les hi hem portat improvitzant un aperitiu al carrer. Els avis s'havien llevat a 2 quarts de 7 per venir des de Cambrils, així que els pobres no tenien ni esma. Fins i tot el meu sogre s'ha près una pastilla perquè es pensava que estava malalt. 

A les 14 en punt hem anat a Can Marquès, un lloc que no ha evolucionat perquè no li ha estat necessari. Tot, TOT, el que fan és boníssim. Crec que si cuines així, l'evolució és innecessària. A més a més a un preu més que asequible (15€ per persona, tot inclòs).

Després de dinar patíem d'atacs de son. Un bon àpat és el que té. Així que arribats al pont de pedra hem vist el trenet que fa la visita turística pr la ciutat i seduïts pel truc truc i els còmodes seients encoixinats, hem pujat. 

Un vol amable que et permetia gaudir d'aquesta ciutat que enamora, sense pressa, sense cansament, observant-la, sentint-la.

L'avi Jaime ja tornava a estar en plena forma. Així que novament al Pont de Pedra hem decidit anar al Rocambolesc. Una gelateria que signa el petit dels germans Roca, del celler de Can Roca. La botiga, petita i encantadora, transmet màgia i tenia aquell punt naïf dels decorats antics de les pel·líciles de Disney.  Ens hem pres el que més ens ha cridat l'atenció i és que els gelats sempre entren per la vista. Un entrepà de briox calent farcit de gelat. Una autèntica delícia.

El dia estava resultant més que complet, però encara quedava el sopar de fi de festes a ca l'Ivan. Hem organitzat una barbacoa, he portat gaspatxos i uns aperitius, el Carles el beure, la Marta les postres i la carn l'Ivan. Una vetllada, com sempre plàcida, entretinguda, tranquil·la. Però avui com a quelcom especial i únic (com els dies de calor d'aquest estiu) hem deixat que els nens es banyessin pels volts de les 12 de la nit. L'hora bruixa ha captivat als pares que s'han llençat a l'aigua engrescats pels nens. Sense cap mena de dubte una experiència màgica pels menuts. Se sentien com un adolescent el primer dia que surt per la nit. 

De sobte he oblidat que falten dos dies per tornar-hi i que això té un final. De sobte només m'ha importat passar-m'ho bé. Així que tot és qüestió d'actitud.

Destí Torroella de Fluvià. Dia 23

Una de les coses que més gaudeixes quan estàs de vacances és alliberar-se dels horaris. Doncs fet! Avui ens hem llevat tard i tot i que estem de vacances hi ha algunes obligacions que no es poden obviar com, per exemple, posar la rentadora. Quan ets tu que compres la rentadora tens l'oportunitat de saber com funciona llegint-ne les instruccions, no tothom ho fa, però quan vas a una casa de lloguer et trobes una renradora que té un programari fàcil però que no et diu quan trigarà. Així que hem fet el gos fins que ha acabat. Bé de fer el gos no, que hem preparat el llit de patata i ceba i el fumet pel llobarro que vàrem pescar ahir. Que els nens ajudin quan no hi ha pressa és una sensació molt agradable, compartir coneixements amb els nens sempre ho és. 

Finalment hem anat a la platja. Una trucada de la meva neboda Helena per parlar amb la seva cosina Martina, la meva filla, ha estat motiu decisiu per arrossegar les dues famílies fins al mar. 

Dijous ells ja comencen a treballar així que com un espasme m'ha vingut al cap que dilluns he de tornar a la maleïda rutina i no sé si m'hi veig amb forces.

Hem dinat tard, a les 16h comencàvem l'aperitiu, mentre el llobarro es coïa al forn. 

Per la tarda hem caigut rendits per la inèrcia de les vacances i del descans. 

Al vespre hem anat a pescar amb la colla d'amics de Sant Pere Pescador. Quan hem arribat ells ja hi eren. Taules, cadires, paravents, neveres, tovalloles, un munt de nens. Feien un goig en nua platja nua de gent! 

Nosaltres no portàvem cuc i l'Arnau, sempre pacient, començava a posar-se nerviós. Tenia ganes d'estrenar la canya que li va regalar la iaia Berta. Així que en Xavi i jo hem decidit mullar-nos el cul, literalment, per caçar uns quants cuquets. La delicatessen autòctona dels peixos d'aquí. La veritat és que de tot el munt de gent, només un, en Marc, havia portat les canyes. Unes pèrtigues altíssimes amb uns sensors que canviaven de color quan picaven. Al seu costat semblava que anèssim amb canyes de fireta. De fet no ho semblava ho era. Una de les canyes de l'Arnau valia 7€ i va ser comprada en un xinès. 

Mentre jo parlava amb les meves amigues (ai quin gust!) en Xavi i l'Arnau anàven pescant. Jo al principi encara m'hi he quedat uns estoneta amb ells, el temps suficient per treure un sard de mig pam.  

Quan ja feia estona que xerràvem i ja havia oblidat a part de la família entre rialles amigues, sento en Xavi de lluny cridant : Mireu mireu, l'he pescat, l'he pescat. I l'Albert, que llavors era al seu costat deia, osti és gran aquest. Quin bitxo tu!

Me l'han deixat agafat tot i que el mèrit era del Xavi que hi havia posat el temps, la paciència i l'actitud. La sort li ha portat un llobarro de 750grs. Pescat amb la canya del xinès i amb cuc km0. Una bona lliçó de vida. 

Destí Torroella de Fluvià. Dia 16

Tot i tenir prevista una excursió al Pantà de Boadella, el temps ens ha jugat una mala passada. Plovia. Així que després de donar-hi unes quantes voltes, nens cridant al voltant i folletons diversos (semblava certament com quan vas a escollir una excursió a l'hotel en qüestió, que se't presenten els touroperadors de torn i t'atabalen amb les diferents propostes per viure i gaudir de l'entorn) hem triat l'excursió a a les Gorges de Fou a Arles (novament França). Hem anat per carretera nacional fins que arribats a La Jonquera, la carretera s'estrenyia deixant un únic carril que no es movia. Camions, caravanes, cotxes aturats camí de la frontera ens han permès veure

que a La Jonquera hi ha el Museu Memorial de l'Exili, per exemple, així con molts camions i molts clubs anb molts camions aparcats. 

Hem intentat sortir de l'embut canviant el camí. Cap a l'autopista. Així que cercant-la hem fet visita exprés, en cotxe, per les entranyes de la vila. Sempre havia dit que les ciutats on hi passa un riu tenien un carisme especial fins que he vist La Jonquera per dins. No són totes les ciutats.

Quan hem arribat a les Gorges els núvols s'obrien. Semblava que el temps ens donaria una treba. La més menuda, la Jana, havia de dinar, així que fet i fet hem entrat a les 14h. El passeig per les gorges és molt bonic. Una vegetació densa, humida i espessa et feia pensar que estaves més aviat en una selva, però no. Estàvem al Pirineu Oriental, a la serra de l'Albera. Ens han posat un casc per entrar i apa a fer gana. Els corriols d'aigua han donat forma a la roca com si fossin escultors de marbre. La pedra fina i polida ha despertat la imaginació dels més petits, que somniaven tirar-se seguint els tobogans naturals. Hi ha excursions per gaudir-ho així. Se'n diu fer canyoning, però són a partir dels nou anys. 

A mitja visita la pluja ha tornat amb més força, cosa que ha escurçat l'excursió. Era difícil gaudir d'aquell paratge amb pluja, però segur que la bellesa que li hem trobat és diferent a la d'un dia de sol. 

A diferència de fa uns dies, no ens han tancat la cuina o sigui que hem dinat, tot i ser passades les 3 de la tarda. 

La pluja anava canviant la intensitat, però sense cedir. Així que hem cancel·lat la resta de l'excursió, tot i que no teníem pla definit per després de dinar. 

Arribar a casa en un dia de pluja i cansats ens ha permès gaudir de la mandra. Sí, sí, tot i els nens. Ells han jugat a cartes i en Xavi i jo ens hem dedicat a la fer un son entre el run run de la Dolça i les seves carícies. Avui la Dolça jugava amb els meus rínxols. Ens miràvem de ben a la vora, podia veure'm reflectida en els seus ulls. I em tocava la

 

cara amb les seves potetes. És la primera vegada què ho fa i m'ha agradat molt. Crec que a la Dolça també...

Hem sopat a casa de l'Ivan. Ell és arquitecte, així que la casa és espectacular. Tot i que tenen la cuina somniada per qualsevol em quedo amb la companyia. Hem tingut una vetllada deliciosa.