Baralla de 47

Són 12 per pal. Les combinacions són innombrables, inacabables, infinites. Tractar-les, juntar-les i barallar-les té el seu encant, t'atrapen com el foc. I comences i no saps quan acabaràs o si acabaràs, però segueixes tirant cartes, fent estratègies, pensant la millor manera d'acomplir els objectius seguint unes regles pactades previament.
Però què passa quan perds una carta? Hi ha jocs que permeten seguir jugant, gaudint disfrutant. N'hi ha que no ho permeten. Mai hi hauria un just guanyador. Aquesta baralla que amaga totes les hores de joc, diversió i companyia no és fàcil de llençar. Potser no et permetrà jugar a tots els jocs, però sempre la guardaràs. No fos cas que algun dia la trobessis. En qualsevol cas aquella que falta la pots substituir, però mai tindrà les hores que guarda l'autèntica, la original, la de sempre!

Com la vida mateixa!

BlackBerry de movistar, allí donde estés está tu oficin@

Complexe de Fada!

Sovint tinc la sensació que sóc una mena de fada! Sí i la sensació és meravellosa. Em dedico a donar forma a les idees i als projectes d'empresaris petits i emprenedors. Els faig desde la imatge corporativa, fins a un estudi de mercat. Els ajudo a elaborar estratègies, sinèrgies i aguanto el màstil de la il.lusió quan la seva defalleix. Normalment, és una feina agradable. Espontàniament et donen copets a l'espatlla i et feliciten i, sobretot, t'agraeixen que siguis capaç de posar-te a les seves sabates. No és fàcil caminar amb unes sabates amb un número menys del què tu calces, però ho fas. Et mous gràcies a l'empenta del seu entusiasme i us asseguro que aquest sentiment és el motor de tot projecte empresarial. Ara només toca que la gent desitgi, que es deixi anar, que sigui valenta! Sempre podrà venir a mi a plorar-li el seu objectiu. La meva vareta sempre és a punt de brillar per algú!

BlackBerry de movistar, allí donde estés está tu oficin@

SÚPERFESTA. Què qu qui ca quina?

Dissabte passat vaig anar a la Festa dels Súpers. Sóc del perfil majoritari de la Festa. Casada i amb 2 fills de 3 i 5 anys. Hem anat diverses vegades i he participat com a anunciant un parell més. La meva relació amb el Club Súper 3 és bona i que ningú interpreti que vull generar una queixa perquè no vam poder gaudir de la súper atracció de Nesquik. No, no la vam gaudir, però què hi farem. Era gratis!

I aquí vaig. La Festa dels Súpers és un macroaparador de marques que durant dos dies es congreguen al malaurat Estadi Olímpic, amb l’ànim de vestir una Festa d’un canal de televisió. Fins aquí, tot correcte. El motiu, la predisposició, l’entusiasme... tot això està motl bé. Però Senyors de la Caixa, s’han preguntat quina imatge donen amb un estand on no hi passa res i que per accedir-hi t’has d’empassar un hora de cua? O, Senyors de Nesquik, algú els va dir que la gestió de les cues era un tema a tenir en compte alhora de muntar “algo” per la Festa del Club Súper 3? O als de Vallnord, han calculat si el porcentatge de paper entregat en relació amb el número de clients aconseguits els surt a compte?  O als de Movistar, que van parar una atracció de maquillatge on per maquillar a un nen@ es passaven de 7 a 10 minuts, no els van dir que l’any 2010 van anar 380 mil persones o el que és el mateix, quedarien malament amb uns 20.000 nens que no podrien gaudir de la seva activitat cada dia?

Vivim en un món on la imatge és molt important. Fer patxoca és la clau de la notorietat i això sembla que va a més. Però dissabte vaig caure en la preocupació de saber que darrera de la imatge moltes vegades hi ha l’abisme. Un forat negre que et porta a la galàxia del desconeixement i la ignorància. Donava tota la sensació que les empreses hi estaven presents més per cobrir el pressupost que per aprofitar la trobada de més 420 MIL persones. Està clar que una aglomeració de persones així (i això que no feia massa bon temps) pot desconcertar i sobrepassar-te, però la celebració del 20è aniversari requeria alguna cosa més.  Requeria més presència dels personatges de la família dels Súpers ( i que si és una qüestió de diners també podien obtar pels capgrossos dels seus dibuixos animats). Requeria un pastís de veritat (fins i tot de Rècord Guiness). Requeria una connexió amb els pares que suportàvem pacientment les cues interminables a TOT ARREU (twitter va encapçalar l’entreteniment espontani i necessari). Requeria d’una animació fora de l’escenari, per tot el recinte, que pogués entretenir els més menuts. Requeria d’una actualització, simplement. Al segle XXI no es poden organitzar festes del sXX, i si ho fas així demana que tothom vingui vestit dels anys 90... com a mínim tindrà gràcia!

A la Súper Festa li cal una actualització, però no és a l’única. Les empreses que es gasten una quantitat indecent de diners en fer campanyes de publicitat podrien posar de la seva part i pensar noves maneres de participar-hi.  

Sí que vam ser considerats els millors organitzadors del món, però això va ser el 92 i el  Super3 ja tenia un any!

CONVIDA A REFLEXIONAR

Fa un parell d’anys més o menys, discutia amb un empresari sobre si els jugadors del Barça que també ho feien amb la Selecció Española eren uns botiflers.

La meva exposició anava encaminada a fer entendre que darrera d’una carrera esportiva de duració determinada hi havia una persona que s’havia de guanyar la vida amb menys anys de dedicació. Simplement. Ell em comentava que en aquestes coses del nacionalisme català o s’hi està a favor o s’hi està en contra. La discussió, que tot sigui dit de passada es feia en territori espanyol (Aragó, concretament), va anar pujant de tó i vaig decidir abandonar-la. No sé si va ser per educació, per por de dir qualsevol cosa que després em pugués penedir o per reflexionar, sempre està bé veure el punt de vista de l’altre, en els arguments dels altres també hi pot haver alguna cosa de certa i raonable.

Vaig estirar-me al llit de la casa rural. Les argumentacions em provocaven una discussió latent en el meu cervell. Si home, allò de -... ostres, hauria pogut contestar-li això, quan ell m’ha dit allò...- i que sempre pensem a posteriori. Després d’una estona el meu cervell es va anar asserenant, l’adrenalina es volatilitzava a cops de silenci i tranquilitat quan de sobte vaig donar amb la millor de les respostes.

Uns mesos abans de la sortida de turisme rural, passejant per uns grans magatzems de tall anglès, vaig veure els productes que distribuia l’empresari. No vaig poder evitar mirar-los d’aprop. Feia gràcia saber qui havia darrera d’aquella importació. L’etiqueta portava el nom de l’empresa, el preu i la descripció. Estava escrita en castellà.

Dos anys més tard. Un periodista entra a casa d’una estrella del rock. En veure la seva intimitat molts se sorprenen, altres es decepcionen, altres s’identifiquen i d’altres miren amb curiositat de veure la persona que hi darrera d’un mite, creat desde la nostra imaginació.

Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, dirien alguns. Jo crec que de tot el que passa al nostre voltant hi ha tantes mirades com persones. I que en això dels prejudicis, com en la fe. Sempre creus sense haver vist i si veus només tu saps el què has vist i el com ho has vist.

6 SETMANES SENSE FUM + 2 SENSE COTXE= 3 Kg. DE MÉS

Estic desesperada. He aconseguit deixar de fumar sí, però el pes augmenta malgrat els meus esforços per frenar-lo. 3 quilos més en 6 setmanes i això que he incorporat exercici a la meva vida quotidiana, he abandonat el cotxe, m'atipo a base d'amanides, vigilo amb lupa l'estrenyiment i bec molta aigua... no sé que més puc fer!!!!
Ostres em va costar molt perdre els 22 quilos que em sobraven i ara em sento indignada (bé, ara això és bastant comú). És injust fer tot aquest esforç per voler aconseguir una vida saludable i el què guanyo per un costat ho perdo per l'altre.... aix!
Aquest matí quan he vist el meu pes a la bàscula se m'ha encongit el cor, però el pitjor és que ara no puc tornar a fumar perquè segur que mantindria el sobrepes i tornaria a agafar el mal hàbit... i la despesa que representa en euros, també.
I de camí a l'escola dels nens, pujada a la bicicleta per incrementar la despesa calòrica i amb la mala llet que suposa un dilluns així... he trobat un àngel que m'ha dit: no pateixis, quan deixes de fumar augmentes de pes però després s'atura... i tot torna a la normalitat.

Sort, que això ha passat just abans de passar per davant de l'estanc, sino ara m'estaria fumant un puret deliciosament mentre us explico com m'ha canviat la vida deixar de fumar. 



   

SANTA RITA

Vivim en una època on la manca de valors, evident a cada cantonada, es contraposa amb la recerca del guru, del líder, del profeta, del Messies... en definitiva algú que tingui clares les coses i que ens digui cap a on hem d'anar perquè tot ens vagi bé. I ens aferrem a un President, el primer negre, dels EUA primer, a un entrenador de futbol després i anem fent via fins arribar al Coaching. Oh! Sí! Aquest sí que sap cap a on he d'anar, què he de fer per ser feliç, quina actitud he de tenir davant la vida... i seguim les seves indicacions amb fe cega. Passen els mesos i ens adonem de tres coses:

1) El meu Coaching s’enduu bona part dels meus ingressos destinats a gaudir amb la resta de la meva família.

2) He canviat d’actitud però la feina que he fet jo com a individu topa amb la societat. Ells no han fet el seu entrenament.

3) He confós actitud amb valors.

Així que aquesta és la moralitat que n’he extret:

Estar a gust amb un mateix és importantíssim per afrontar les adversitats quotidianes de forma assertiva i per millorar les relacions interpersonals. La falta de valors és una evidència que es pot veure a la cua del supermercat. I que, de vegades, no cal buscar a l’altre punta del món les respostes existencials que també trobaríem aquí al costat. 

En cas de desesperació, tot i que no està de moda, sempre ens podem encomanar a Santa Rita, la Santa dels impossibles.

UN PAS ENDARRERE, UN PAS ENDAVANT

La música és una de les coses que ens envolten que afecta a més parts del cervell. Jo aquesta cap de setmana ho he comprovat.

El meu marit em porta un CD del Sergio Dalma. És una recopilació d'adaptacions de cançons italianes dels 70. I és que feia uns mesos que havia escoltat una entrevista que li feien i en aquestes van posar una de les cançons del disc, Jardín Prohibido, de Santino Giacobbe. El meu cervell, en aquest precís moment, va posar-se en marxa. Calia tenir en cd i tornar a sentir aquelles cançons.

Aquest cap de setmana, he pogut tornar a sentir unes cançons que m’han transportat a una infantesa quasi oblidada. On no hi havia ni dolor, ni preocupació, ni tan sols responsabilitat. On tancada al lavabo cantava aquestes cançons gravades en la cinta que quedava de vegades enganxada mentre em mirava al mirall. Imaginava que es podia estimar així, per sempre. Aquella música, ara, gairebé més de 20 anys després se’m ficava dins i em feia sentir part de la meva innocència de llavors. I he tancat els ulls i m’he deixat endur i he cantat fort, desafinant, i se m’ha trencat la veu. Les llàgrimes del passat han brotat sense explicació. No hi havia motiu  per plorar i en canvi, el meu cervell, estimulat per la música, ha pogut desfer un nus del passat que com una contractura molestava al caminar.

 

De vegades, les passes enrere són només per poder agafar embranzida i tirar endavant. 

Ho sentiu?

SÁBADO POR LA TARDE. CLAUDIO BAGLIONI