La música és una de les coses que ens envolten que afecta a més parts del cervell. Jo aquesta cap de setmana ho he comprovat.
El meu marit em porta un CD del Sergio Dalma. És una recopilació d'adaptacions de cançons italianes dels 70. I és que feia uns mesos que havia escoltat una entrevista que li feien i en aquestes van posar una de les cançons del disc, Jardín Prohibido, de Santino Giacobbe. El meu cervell, en aquest precís moment, va posar-se en marxa. Calia tenir en cd i tornar a sentir aquelles cançons.
Aquest cap de setmana, he pogut tornar a sentir unes cançons que m’han transportat a una infantesa quasi oblidada. On no hi havia ni dolor, ni preocupació, ni tan sols responsabilitat. On tancada al lavabo cantava aquestes cançons gravades en la cinta que quedava de vegades enganxada mentre em mirava al mirall. Imaginava que es podia estimar així, per sempre. Aquella música, ara, gairebé més de 20 anys després se’m ficava dins i em feia sentir part de la meva innocència de llavors. I he tancat els ulls i m’he deixat endur i he cantat fort, desafinant, i se m’ha trencat la veu. Les llàgrimes del passat han brotat sense explicació. No hi havia motiu per plorar i en canvi, el meu cervell, estimulat per la música, ha pogut desfer un nus del passat que com una contractura molestava al caminar.
De vegades, les passes enrere són només per poder agafar embranzida i tirar endavant.
Ho sentiu?
SÁBADO POR LA TARDE. CLAUDIO BAGLIONI
