Destí Torroella de Fluvià. Dia 19

Despertar-se durant les vacances amb pressa té un no se què que arrossegues tot el dia. Vam decidir fer una sardinada a casa perquè s'hi està bé, perquè som educats i durant tot l'estiu hem anat a casa dels altres i ja tocava la nostra, però sobretot perquè ens feia il·lusió. El Xavi i jo som amants de les juergues, els amics, els sopars i les vetllades que s'acaben tard. Així que hem convidat a tota la colla de "Marietes de l'Empordà" (tots foranis) i a la meva mare a sopar una sardinada. O sigui que m'he llevat d'hora per anar a comprar-les, no fos cas que més tard no en quedessin. M'he endut la Martina (que quan millor es porta és quan vas sola amb ella) i tan bon punt hem sortit de casa hem vist un cel gris. Semblava, com us ho dic, un edredó nòrdic rentat i estès mirat a través (si no ho heu fet mai, feu-ho i sabreu el què us vull dir. El paisatge, al fons, era captivador. Així que seduídes per l'espectacle visual, hem agafat el cotxe en direcció contraria a la prevista inicialment. I al fons del carrer, on comença el camp he hagut de fer mitja volta i encarar-lo cap a la sortida. Una vegada feta la maniobra, he sortit del cotxe i veig que amb les rodes havia atropellat una granota. Quan vaig uns metres més enllà, just on he fet la corva, en veig una altra, també aixefada. O sigui que abans de les 10 del matí ja havia aniquilat a dues granotes, no sé si això era un bon o un mal presagi.

Quan organitzes una vetllada a casa, saps que estaràs tot el dia fent coses pel moment en qüestió: el Xavi ha penjat el ports làmpades, l'Arnau ha tret el fang de la paret i del rebedor i del lavabo conseqüència de la caçera d'ahir. La Martina... La Martina molt no ha fet, però no ha emprenyat, que és molt. 

Quan he anat a buscar la meva mare, es fa gran i li fa por conduir de nit, li he comentat el què havia comprat. Doncs un quilo i mig de sardines per 7 adults i 5 nens i em diu : on vaaaas? Faràs curt! Ostres, he pensat. I ara què? En compro més, però a les 19h ja no n'hi hauran... M'ha arabalat una miqueta i després de dos intents ja he comprat el quilo i mig més que segons la meva mare, necessitàvem per no fer curt. 

Tot estava llest i en Xavi s'ha posat amb la barbacoa, el carbó estava mullat així que ha estat prndent d'un fil l'enfornar les sardines. Per més que intentàvem avivar el foc, la flama no prenia. Jo anava treient aperitius amb l'ànim de saciar la gana dels convidats. Per sort, els nens s'han entretingut fent polseres i collarets. En Carles, el meu germà m'ha demanat un secador de cabells, i despres de conectar-lo (odissea de cables inclosa) han començat els focs artificials. 

Una vegada la cosa ressolta hem pogut fer les sardines i menjar-nos-les a gust. Durant el sopar la Marta em deia que ella pensava que les sardinades es feien per dinar. Jo mai he menjat sardines per dinar.

Tants nens a casa han acabat amb la paciència de la Dolça (la meva gata antisocial) que ha decidit marxar a casa el veí fins que ha vist clar que els convidats eren fora. 

Potser sí que trepitjar granotes porta bona sort. Com a mínim avui ha estat un gran dia i això que els núvols ens han tingut amb l'ai al cor fins l'hora de la sardina.