Sé que us preguntareu perquè fa
dies que no escric el Merilanding. La resposta és 40. En Miquel organitzava una
súper festa sorpresa per la Nuni, que en feia 40. Com que ella és lectora del
Merilanding, vaig decidir posposar uns dies el dietari... i no sabeu com m’ha
costat posar-me al dia.
L’any passat, les vacances lluny
del mar, em van costar. És clar que les vam aprofitar poc i es van acabar amb
la inesperada malaltia de la mare. Així que crec que estic en deute amb les Guilleries,
les singles i tota la bona gent que l’any passat ens van acollir amb tant d’amor.
Per això, quan en Miquel ens va proposar
un cap de setmana de celebració no ho vam dubtar ni un moment. La paraula
celebració és màgica per a nosaltres, estem a totes.
La festa era dissabte, però vam
aprofitar divendres per anar a veure en Quim i la seva família a Tavertet. És
un clàssic dels estius. La sorpresa va ser conèixer la Lara, l’Àlex i en
Gerard, el seu fill. Una família bonica perquè sí. És sorprenent la capacitat
del ser humà per fer noves amistats i la poca disposició que hi tenim, ben
mirat. Conèixer la Lara ha estat una bona sorpresa de vida. Potser perquè no m’ho
esperava o potser perquè és una noia fabulosa, el dia se’ns va fer curtíssim.
La Sara, la Lara i jo vam conversar i conversar i conversar fins que la nit ens
va atrapar i ells van decidir marxar (l’hora d’estètica és sagrada i més si és
abans de vacances).
Dissabte ens vàrem aixecar a les
5 del matí de calor! Sí, sí, a Tavertet. Vam sortir al prat a les 7 i ens vam
asseure, en Xavi i jo, a les hamaques de fora que encara regalimaven aigua del
rec automàtic. Jo vaig deixar que la fresca em penetrés fins que la son em va
tornar a venir i vaig poder dormir dues horetes més. No era la millor avantsala
d’una festa i es va notar. Crec que estàvem desinflats i cansats i no ho vam
donar tot com era d’esperar.
Havent dinat, vam anar a
Cantonigròs i vam deixar les maletes a l’hostal. Vam dormir una estoneta i ens
vam preparar per la festa.
La casa de la Nuni i en Miquel a
Cantonigròs té un prat que no es paga. Mirant de front hi tens un turó darrera
del qual s’hi amaguen muntanyes dolces que van agafant alçada a mida que tu vas
perdent visió. El verd s’imposa, però amb aquesta calor una catifa de fulles
grogues que el desmai ha anat deixant prematurament reposen a terra fent que se
t’amaguin els peus en caminar. A la dreta hi trobes uns cavalls que pasturen.
Ningú els munta. A la dreta el prat continua i intueixes el camí dels enamorats
passant per darrera de totes les cases amb els seus prats, horts i patis.
De 17 a 18 hores hi havíem de
ser. A les 19h arribaria ella, en teoria de sorpresa. En Miquel no va
dissimular prou bé, es veu. Ens vam anar aplegant, coneguts i desconeguts,
units per l’emoció. A mi m’agraden les sorpreses perquè també penso que aquells
que la preparen comparteixen l’emoció del qui celebra.
A les 19h va arribar i la festa
va començar. Menjar i beure, no podia ser de cap altra manera, la majoria dels
assistents es guanyen la vida amb la cuina, el menjar, o el tastar i escriure-ho.
La majoria tenen un blog on la cuina és la protagonista. Vaig conèixer gent que només coneixia a través de la xarxa, com la Txell Pi i la seva família, que em va encantar (quins twins!). Però la sorpresa, per a mi,
va ser conèixer la Magda. Una noia senzilla i divertida, que no venia del món
de la cuina, sinó de l’escriptura. Bé, amb la Nuni es coneixien d’un taller de
narrativa amb l’Eva Piquer. Amb tres frases jo ja sabia que havíem connectat i
ella també. Les relacions humanes que neixen de l’espontaneïtat són més
autèntiques perquè no amaguen cap interès, simplement ocorren, però tenen el perill d'esvair-se tan ràpid com han arribat perquè encara no tenen cimens.
La vetllada es va allargar fins
que els nostres cossos van dir prou. Vam tornar a l’habitació de l’hostal on hi
dormíem els 4. Vam obrir el balcó de bat a bat, volíem sentir la fresca. Vam
sortir a mirar la lluna que platejava els prats que malgrat la foscor es podien
veure perfectament i la son ens va alliberar del cansament acumulat.
Diumenge va ser un d’aquells dies
que jo en dic de traspàs. Post festa, tothom de bon rotllo i amb molta son, vam tornar a Tavertet, però
aquesta vegada sense secretisme i amb tota la colla que ben bé omplíem tota la
piscina. Vam ser els únics (En jordi i la Carme van poder sortir-ne beneficiats) de
no pagar en arribar a Tavertet. Sabíem que l’Estrella ens hi esperava. I ella
ja ens coneixia. Li vam dir que anàvem a casa del Quim i així va ser com ens va
deixar passar. Vam ser l’enveja de tots. No perquè ens haguéssim estalviat l’euro,
sinó per la caminada que no hauríem de fer per tornar a buscar el cotxe quan el
sol cau a plom.
Després de dinar uns pollastres,
vam allargar la sobretaula (altra vegada al prat deliciós) fins que la tornada
a Barcelona ens esperava. Vam recollir, ens vam acomiadar amb la promesa de
tornar-nos a veure aviat i vam agafar el cotxe per retrobar-nos amb la ciutat
buida.
Dilluns treballava pel partit
(Demòcrates de Catalunya) i es presentava una campanya que havíem parit i que
volíem ensenyar al món. Dimarts, el tour ens portaria cap a Cambrils, altra
vegada el mar. El meu mar.
