Segons el DIEC la força, en la seva segona accepció és la capacitat d’esforç o de resistència, física, moral o intel·lectual. Mentre que la voluntat és, simplement, la voluntat de poder. O sigui que fa dies, concretament des de que vaig anunciar que deixava de fumar, que la consciència popular em defineix com una dona amb resistència física, moral o intel·lectual davant la voluntat de NO FUMAR. Vist així, sembla un gran què... però què voleu que us digui... davant la pregunta: puc resistir-me de NO FUMAR avui? És clar que puc. Tothom pot. No hi ha el neguit de pensar que és per sempre (que només de pensar-ho ja estàs buscant l’encenedor). Només avui? I taaant!
I així han anat passant els dies. 16, avui. Però deixar de fumar no és força de voluntat. Puc resistir de fumar durant molt de temps, però un dia seré dèbil, faré una conya i a prendre pel sac tot l’esforç. Exemple de la simplicitat de l’estupidesa. Dir no a un hàbit és un compromís. Un compromís amb un mateix. Has hagut de reflexionar i estimular la teva ment perquè treballi en aquest compromís. No hi ha ningú al darrera d’aquesta voluntat de canvi, més que el compromís amb un mateix de voler canviar. Sembla molt enrevessat però és senzill: la força de la voluntat de deixar de fumar té una causa primera, el compromís. Sense això podem deixar de fer calades durant dies, mesos i, fins i tot, anys... però sempre estarem esperant treure el fum, ni que sigui d’amagat!
