Perduda en la immensitat de l’oceà aprenc que la vida és una petita onada que va i ve segons la corrent. Sap quin és el seu destí, naturalment però tot i així fluctua entre el ara vaig i ara no vinc. Així és la vida, sense matisos, només son percepcions nostres, individuals que per la resta, invisibles.
Naixem i som perquè ens perceben. La consciencia del sóc no hi és. Paradoxal. Després les manetes ens diuen que la voluntat de ser-hi va més enllà de les mirades alienes. Seguim essent a pesar dels altres i això continua. Navegant ens endinsem en el miratge que pertànyer és el tot en l’esperança del ser i esgotats i assedegats ens n’adonem que la consciencia col·lectiva es dissipa amb la mateixa rapidesa que ens tornem a mirar les mans. L’univers de la soledat que abans ens semblava avorrit comença a arrossegar la nostra curiositat. Tenim ganes de descobrir el què som malgrat els altres i no entenem que sense els altres no acabem de ser ningú. Juguem gronxant-nos en pensaments aïllats o experiències úniques que suposen un tot avui, un res demà. I, de cop, comencem a mirar enrere. La corrent ens ha dut lluny d’on érem i sentim la necessitat de retrobar l’inici. Seguim el mar amb altres ones i de cop ens n’adonem que fa temps que caminem plegats i això ens proporciona plaer, serenor tal vegada. Aixoplugats en la tempesta, la companyia esdevé a estones impertorbable, a estones inherent a la nostra persona, però hi és. Reunim forces per ballar al mateix pas, dia a dia, segon a segon, sotrac a sotrac i el destí s’apropa. La fi de la trencadissa és a la vora. A batzegades ens empenyem simulant no voler la fi quan tothom la vol, però plàcida. Fa tant de temps que s’espera... l’ànsia i la por es barregen en un estat de follia. La consciència torna a ser dels altres, jo no sóc jo, per mi mateix. Només sóc pels que deixo. La fi trenca el meu present en milers de records infinits i imperceptibles. Això és tot. La simple bellesa del meu ser.
