Merilanding on tour: L’espectacle continua.

A Barcelona, sense res a fer i amb la ciutat buida, un també té la sensació de vacances. Els llençols s’enganxen, la casa es viu sense pressa i la visió que el temps s’atura en època vocacional és més evident. Em vaig llevar d’hora per vosaltres. Sí, sí. El Merilanding no em deixava dormir, ja que portava uns dies de festa (que no us negaré que em van sentar bé) sense escriure’l.

La primera en aixecar-se com sempre va ser la Martina. Va agafar el seu pot de galetes i va posar-se els dibuixos animats amb el meu permís. M’encanta mirar-la. Voldria que el temps s’aturés, perquè mentre la miro penso que m’he fet gran. Molt gran. Recordo quan la mare sempre anava darrera meu perquè em fes la “ditxosa” cua, mentre observo els cabells enredats de la Martina.

La pluja va fer-me tornar al present. Una aigua més que desitjada baixava de valent. Tant que fins i tot vàrem haver de tancar les finestres. La xafogor ens va fer espavilar i vam acabar sortint de casa direcció a Cambrils, la propera parada del tour.

Arribats a Cambrils, el Jaime i la Emi ens esperaven amb il·lusió, com sempre. És bonic que et surtin a rebre, trobo. Hi ha famílies que no ho fan, us ho prometo. Però ells sí i sempre. El Jaime estava mirant la televisió i l’Emi estava cuinant quan vàrem arribar. La taula parada i apunt per la verdura i el tall (la verdura és la norma de sempre), aquesta vegada sorells acabats de pescar, que un pescador els va donar el dia abans.

El Jaime i l’Emi no són de Cambrils, però com si ho fossin. La gent els coneix, els saluda i els explica les coses de les famílies autòctones. Des de petits que corren per aquest poble de pescadors que s’ha transformat en poble turístic familiar. Una casa feta quan tot eren camps i que la construcció l’ha deixat quasi enmig del poble és on ens hi estarem, el xalet.

Després de dinar, em descarregat maletes, em xalat i hem decidit sortir a estirar les cames amb els nens. El passeig estava a rebentar de gent. Molts de l’Aragó, es nota amb el seu accent, molts del país basc, molts de Lleida i d’altres de per tot arreu. Cambrils a l’estiu es transforma. Amb un intent de donar activitats als turistes aquests dies de vacances, munten un escenari al mig de la plaça del Pòsit i allà hi van passant una col·lecció d’artistes, cantants i animadors que es treuen un sobresou amb els “bolos” estiuencs. L’hivern és molt llarg per algunes famílies.

Avui tenien un grup de música que volia ser Queen. Mare meva! Ni més ni menys que Queen. La música ens hi ha portat i la curiositat ens hi ha fet quedar. Jo volia marxar perquè em sabia tant de greu la destrossa que feien de l’art del meu grup musical preferit. Però en Xavi i els nens s’han volgut quedar a escoltar un parell de temes. El cantant, que estava refredat i anava mocant-se a cada moment, no li sortien els aguts. S’ha de ser molt agosarat per imitar en Freddy Mercury! Portava una jaqueta de pell groga, una samarreta de Superman que li venia un pel estreta pel greix acumulat sobre la cintura i uns pantalons del xandall blanc amb la bandera d’Espanya en el lateral. Un quadre. Després de dues cançons he arribat a dues conclusions.  Una, es pot imitar a Freddy Mercury per més que tinguis bigotis i una dentadura prominent. Per més que alcis la veu no afines. I dues, la música de Queen és tan bona que fins i tot amb un mal cantant (o un cantant amb un mal dia) pot fer aixecar la gent a ballar.

Eixordats i decebuts hem anat fins l’hotel que van construir davant del xalet per demanar-los si podríem gaudir dels espectacles que fan pels turistes que si hostatgen. Feien màgia i ens agrada veure mags.

A les deu. Després d’un “huevo como lo quieras” expressió familiar per dir que mengis el que et vingui de gust que ningú farà sopar i una proposta és l’ou en les seves varietats, hem anat a veure el mag que ens ha agradat molt, la veritat. Un espectacle molt ben treballat i amb una posada en escena magnífica. Hem pogut veure de primera mà els trucs que veiem al teatre i de molt més a prop. I encara hem quedat més bocabadats.

La lluna era plena i he convençut a la família per anar a veure com la mar es fa plata en nits com avui. Hem caminat quasi fins l’aigua i hem gaudit de la meravella de la natura. No sé si la gent és conscient que la natura està en tots els racons del planeta, fins i tot en un poble a petar de gent a la recerca de la felicitat vacacional.

Merilanding on tour: Festa

Sé que us preguntareu perquè fa dies que no escric el Merilanding. La resposta és 40. En Miquel organitzava una súper festa sorpresa per la Nuni, que en feia 40. Com que ella és lectora del Merilanding, vaig decidir posposar uns dies el dietari... i no sabeu com m’ha costat posar-me al dia.

L’any passat, les vacances lluny del mar, em van costar. És clar que les vam aprofitar poc i es van acabar amb la inesperada malaltia de la mare. Així que crec que estic en deute amb les Guilleries, les singles i tota la bona gent que l’any passat ens van acollir amb tant d’amor.  Per això, quan en Miquel ens va proposar un cap de setmana de celebració no ho vam dubtar ni un moment. La paraula celebració és màgica per a nosaltres, estem a totes. 

La festa era dissabte, però vam aprofitar divendres per anar a veure en Quim i la seva família a Tavertet. És un clàssic dels estius. La sorpresa va ser conèixer la Lara, l’Àlex i en Gerard, el seu fill. Una família bonica perquè sí. És sorprenent la capacitat del ser humà per fer noves amistats i la poca disposició que hi tenim, ben mirat. Conèixer la Lara ha estat una bona sorpresa de vida. Potser perquè no m’ho esperava o potser perquè és una noia fabulosa, el dia se’ns va fer curtíssim. La Sara, la Lara i jo vam conversar i conversar i conversar fins que la nit ens va atrapar i ells van decidir marxar (l’hora d’estètica és sagrada i més si és abans de vacances).

Dissabte ens vàrem aixecar a les 5 del matí de calor! Sí, sí, a Tavertet. Vam sortir al prat a les 7 i ens vam asseure, en Xavi i jo, a les hamaques de fora que encara regalimaven aigua del rec automàtic. Jo vaig deixar que la fresca em penetrés fins que la son em va tornar a venir i vaig poder dormir dues horetes més. No era la millor avantsala d’una festa i es va notar. Crec que estàvem desinflats i cansats i no ho vam donar tot com era d’esperar.

Havent dinat, vam anar a Cantonigròs i vam deixar les maletes a l’hostal. Vam dormir una estoneta i ens vam preparar per la festa.

La casa de la Nuni i en Miquel a Cantonigròs té un prat que no es paga. Mirant de front hi tens un turó darrera del qual s’hi amaguen muntanyes dolces que van agafant alçada a mida que tu vas perdent visió. El verd s’imposa, però amb aquesta calor una catifa de fulles grogues que el desmai ha anat deixant prematurament reposen a terra fent que se t’amaguin els peus en caminar. A la dreta hi trobes uns cavalls que pasturen. Ningú els munta. A la dreta el prat continua i intueixes el camí dels enamorats passant per darrera de totes les cases amb els seus prats, horts i patis.

De 17 a 18 hores hi havíem de ser. A les 19h arribaria ella, en teoria de sorpresa. En Miquel no va dissimular prou bé, es veu. Ens vam anar aplegant, coneguts i desconeguts, units per l’emoció. A mi m’agraden les sorpreses perquè també penso que aquells que la preparen comparteixen l’emoció del qui celebra.

A les 19h va arribar i la festa va començar. Menjar i beure, no podia ser de cap altra manera, la majoria dels assistents es guanyen la vida amb la cuina, el menjar, o el tastar i escriure-ho. La majoria tenen un blog on la cuina és la protagonista. Vaig conèixer gent que només coneixia a través de la xarxa, com la Txell Pi i la seva família, que em va encantar (quins twins!). Però la sorpresa, per a mi, va ser conèixer la Magda. Una noia senzilla i divertida, que no venia del món de la cuina, sinó de l’escriptura. Bé, amb la Nuni es coneixien d’un taller de narrativa amb l’Eva Piquer. Amb tres frases jo ja sabia que havíem connectat i ella també. Les relacions humanes que neixen de l’espontaneïtat són més autèntiques perquè no amaguen cap interès, simplement ocorren, però tenen el perill d'esvair-se tan ràpid com han arribat perquè encara no tenen cimens.

La vetllada es va allargar fins que els nostres cossos van dir prou. Vam tornar a l’habitació de l’hostal on hi dormíem els 4. Vam obrir el balcó de bat a bat, volíem sentir la fresca. Vam sortir a mirar la lluna que platejava els prats que malgrat la foscor es podien veure perfectament i la son ens va alliberar del cansament acumulat.

Diumenge va ser un d’aquells dies que jo en dic de traspàs. Post festa, tothom de bon rotllo i amb molta son, vam tornar a Tavertet, però aquesta vegada sense secretisme i amb tota la colla que ben bé omplíem tota la piscina. Vam ser els únics (En jordi i la Carme van poder sortir-ne beneficiats) de no pagar en arribar a Tavertet. Sabíem que l’Estrella ens hi esperava. I ella ja ens coneixia. Li vam dir que anàvem a casa del Quim i així va ser com ens va deixar passar. Vam ser l’enveja de tots. No perquè ens haguéssim estalviat l’euro, sinó per la caminada que no hauríem de fer per tornar a buscar el cotxe quan el sol cau a plom.

Després de dinar uns pollastres, vam allargar la sobretaula (altra vegada al prat deliciós) fins que la tornada a Barcelona ens esperava. Vam recollir, ens vam acomiadar amb la promesa de tornar-nos a veure aviat i vam agafar el cotxe per retrobar-nos amb la ciutat buida.

Dilluns treballava pel partit (Demòcrates de Catalunya) i es presentava una campanya que havíem parit i que volíem ensenyar al món. Dimarts, el tour ens portaria cap a Cambrils, altra vegada el mar. El meu mar.

Merilanding on tour: vaivé.

Disculpeu que no he pogut escriure en aquests últims dies i ja us aniré desvetllant el perquè. Mica en mica.  El dijous va ser un dia marcat essencialment per les Havaneres. Com us podeu imaginar. Però fins que no vàrem arribar a les 22h van passar moltes coses. Al matí se’ns va fer curt i el vàrem dedicar a fer créixer l’intel·lecte i acabar de rematar el guió de les Havaneres. Com que havíem anat a dormir tard ens havíem llevat tard, havíem esmorzat tard... se’ns va fer tard per anar a la platja. Dijous havíem quedat a primera hora de la tarda per anar a fer kayac pel Fluvià. La Marta i en Roger ho havien organitzat i nosaltres ens hi vam apuntar en un tres i no res. Sobretot jo, en Xavi no les tenia totes. Bé, de fet, en tenia tan poques ganes que quan va ser l’hora el vaig deixar a casa assajant. Ja ho entenc, no és el mateix fer un programa de ràdio que presentar un acte davant 10.000 persones per més taules que tinguis. Els nervis sempre afloren i s’han de saber controlar.

A les 16h ja ens estaven donant les instruccions. Un xaleco salvavides, una pala de rem, un kayac que no es pot enfonsar per més que bolqui, gorra, protecció solar i apunt per pujar. En el nostre kayac hi aniríem (després de l’abandonament del Xavi) la Martina, l’Arnau i una servidora. L’Arnau va ser el primer en tastar l’aigua. Via ràpida després de trepitjar el fang i de culs a l’aigua. No era freda. Una vegada tots tres situats, asseguts i enremats, vam començar a navegar pel riu. La sensació de navegar sense sentir cap més soroll que dels animals que t’envolten és molt agradable. Et mimetitzes cada vegada més amb la natura que t’envolta i cada vegada remes amb més cura de no destorbar. Potser per això vam aconseguir veure llúdrigues. Segons la Tati, m’ho va explicar el dia següent, és senyal que el riu és viu. Les llúdrigues són un bon indicador de la bona salut del riu, que està net i que està ben oxigenat.

La calor apretava i ens vàrem començar a mullar. Però no vam bolcar el kayac ni vàrem voler abandonar l’embarcació. Vam pujar riu amunt amb la intenció d’arribar a l’Armentera. A mig camí vam embarrancar en un pedram al mig del riu. L’aigua ens arribava al turmell. Vam aconseguir sortir i vam millorar les habilitats del rem quan vam entrar en una zona semblant a uns manglars on vam haver de fer maniobres per canviar de direcció diverses vegades. Al final ja ho teníem però ens va costar menjar-nos diversos arbres, xocar contra l’embarcació de la Marta, en Roger i l’Oriol i patir per no bolcar mentre ens fèiem una  foto en la millor de les situacions. Una imatge val més que mil paraules. Us convido que pareu especial atenció a la meva cara en la instantània següent on, malgrat no surt, l’Arnau feia esforços per sortir a la selfie mentre jo compensava el pes per a no bolcar.

A les 19h ja érem a punt d’arribar a l’Escala. Ben vestits, dutxats i apunt d’havanera. El que no comptàvem era la calorada que feia. Finalment, després de veure la disposició de l’escenari i de la fila de les autoritats, a uns 200 metres l’una de l’altra, vaig entomar l’oferta d’en Martí Ribas i em vaig quedar ben a la vora. Però abans de les havaneres vam tenir el plaer de menjar bon peix al millor lloc on menjar bon peix a l’Escala. A la Punta. Un aperitiu de musclos, tallarines, pop, sépia, calamars i una truita de bacallà per parlar amb els àngels ens va deixar l’estomac ple pel gran esdeveniment.

A primera fila, asseguda amb els nens que es morien per banyar-se (jo també) vam veure com de gran és el pare dels meus fills i no ho dic només físicament. És un professional que va saber gaudir d’aquella estona, passar els nervis a base de jugar amb un públic entregat i ser agraït amb tots els que es van apropar a saludar-lo, fer-li petons i somriure als incomptables selfies que li van proposar.

Ja cansats i després d’un gin tònic, mentre els nens es banyaven a l’aigua (ara sí) amb calces i calçotets vam donar el dia per conclòs. L’endemà teníem per endavant un canvi de destí. Un fins un altre al meu estimat Empordà, que m’ha seduït una vegada més per la seva (meva) gent, els seus racons i perquè és el lloc que guarda la meva mare i el seu record.